Un columnista conegut per les controvèrsies que genera, Bernat Dedeu, va escriure fa deu anys en el seu blog un escrit vitriòlic contra els periodistes Carles Capdevila -aleshores director de l’Ara- i Eva Piquer. Capdevila afrontava un càncer que se l’enduria un any més tard, però l’autor es va permetre ironitzar sobre la seva mort i com això convertiria Piquer en la "vídua" i "la Pantoja" de Catalunya. 

Passat tot aquest temps, Piquer publica Difamació (Club Editor), que porta aquest subtítol: "Autòpsia d’un escarni classista, misogin i cruel". Un llibre que vol encetar una reflexió sobre les difamacions i les ferides que genera en un món dominat per les xarxes.   

Què va passar fa deu anys, en una sala de l'Hospital de la Vall d’Hebron?
Bé, és una cosa que explico el llibre, on parlo de l’assetjament concret que vaig patir jo per extrapolar-ho i parlar de la difamació en general. Al meu marit acabaven de diagnosticar-li un càncer i un opinador va dir que quan ell morís, jo seria la vídua oficial de Catalunya. Aprofitava aquesta circumstància de debilitat per enfotre-se’n de mi i de la meva família. Però no m’interessa tant el meu cas personal com fer algunes preguntes col·lectives.

A aquest difamador li posa Ricard en el seu llibre.
Perquè estic parlant d’un arquetipus de persona i volia anar més enllà d’un individu concret. El meu cas és molt extrem perquè vaig patir un assetjament molt cruel en un moment en què estava molt vulnerable, però tots tenim al cap algú que ha mentit sobre nosaltres, que ens ha fet mal, i no em ve de gust esmentar-lo. I jo, de fet, que soc escriptora i periodista, des que vaig començar, vaig rebre. És una cosa que ens passa a les dones. Aquests dies he rebut molts missatges. En Carles Torner em va explicar que hi ha un programa específic del Pen Club dels Estats Units per donar suport a les dones escriptores que pateixen agressions, i propugnen crear comunitats de la societat civil entorn de la persona assetjada. 

Una cosa que ens hem de plantejar és què fem amb les persones assetjades perquè no podem fer créixer monstres i deixar d'acompanyar les persones difamades. I tot plegat ho estem fent bastant malament. Per què estem fent créixer i premiar les persones que tenen per costum calumniar i difamar? D’altra banda, vull reivindicar la meva veu pròpia i la de les persones que callen davant d’una agressió. Gairebé sempre es calla. Em vaig sentir molt sola, vaig rebre molts missatges de suport, però privats, ningú em va defensar públicament. Però crec que més que individus a apartar hi ha pràctiques a censurar.

"No es tracta de cancel·lar ningú, sinó de no fer créixer monstres"

I què proposa pels difamadors?
No poden quedar impunes. No se’ls ha de donar una tribuna pel fet d’haver difamat. Però gairebé diria que estic en contra de la cancel·lació perquè em sembla inútil. Perquè en cancel·les un i el converteixes en víctima mentre en creixen d’altres. No es tracta tant de cancel·lar ningú sinó de no fer créixer monstres. El que denuncio és que hi hagi gent que guanyi tribunes gràcies a difamar.

Hi ha un debat entorn la llibertat d’expressió, de fins a quin nivell ha d’emparar totes les opinions.
És molt difícil definir en quin punt posem un límit. Personalment, soc partidària d’un espai com més generós millor en tot el que afecti l’expressió lliure, perquè els qui difamen ja es retraten sols, però hem arribat a un punt en què no es pot tolerar tot. El que ens cal és fer-nos un replantejament com a societat en general i com a periodistes en particular.

Per què creu que ho va fer?
En un capítol del llibre intento posar-me en el cap d’un difamador. No en tinc la resposta. Crec que hi ha una barreja de crueltat, ressentiment arrossegat, un intent d’aconseguir a través de la difamació el que no ha aconseguit per altres vies.  

Algú es pot preguntar com és que ha conviscut deu anys amb això. Per què no n’havia parlat abans?
Són els anys que he necessitat per treure-m’ho de sobre. D’una banda, et diuen que és millor que no responguis. Però d’altra banda, la teva veu queda tacada per la difamació i la majoria de persones difamades entren en una espiral de silenci i aleshores ells acaben guanyant la batalla.  

Cita Pierre Bourdieu quan deia que la difamació guanya quan es genera un mecanisme en què la persona difamada dubta d’ella mateixa i creu que l’atacant té part de raó. Li ha passat això a vostè? 
És una cosa molt perversa perquè t’acabes creient que el teu difamador té raó. Sort que vaig descobrir que era una cosa que li passava a molta gent. 

"Una difamació digital pot fer un mal etern perquè no és fàcil esborrar la petja"

Explica que, durant anys, quan buscava el seu nom a Google, el primer que hi apareixia eren aquests articles denigrant-la.
És el problema de la difamació en temps digitals. En aquest sentit, aquest llibre és més oportú ara que fa deu anys perquè han crescut molt les xarxes socials en un moment de creixement del neofeixisme. No és fàcil esborrar la petja digital i cada vegada que algú busca alguna cosa la bola es fa més grossa. Una difamació digital pot fer un mal etern.  

Relata en el llibre que, de joveneta, vostè va participar en un bullying a l’aula.
El bullying escolar i el digital comparteixen molts mecanismes. Sovint és més fàcil sumar-te al grup que posar-te a defensar la víctima. Perquè si fas això pot passar que la propera víctima siguis tu. Els éssers humans som gregaris i de petits encara més. Molta gent ha patit bullying però també n’ha practicat. Jo em vaig escapar de patir-ne però sí que recordo un episodi d’una nena que va acabar marxant de l’escola. I érem nens molt ben educats en una escola que ens educava en valors. Però la pressió del grup fa que acabis fent coses en grup que mai faries individualment.  

Diu que, com a enemiga, és un malson. Però fins ara, sembla que al seu difamador li ha anat bé i vostè ha patit molt. Diu que hi ha pensat cada dia del món. No tem que aquest llibre li pugui donar una altra victòria?
Sí, i tant. Segur que ha pensat que ha guanyat, però que s’ho pensi. Però no em vull posar en el cap d’aquesta persona. Jo estic molt contenta d’haver respost públicament i sigui en forma de llibre perquè l’escriptura és el meu espai segur. Estic contenta d’haver trencat l’espiral de silenci perquè entre tots trenquem la impunitat que tenen aquests personatges, aquests discursos d’odi i el feixisme en general. 

Per no semblar "la Pantoja de Catalunya" fins i tot va renunciar a impulsar homenatges a Carles Capdevila. 
Sí, perquè el dolor que fa la difamació és difícil d’imaginar si no t’hi has trobat. No deixa de ser curiós que per deshumanitzar-me digués que seria la Pantoja, que també és una persona amb drets i humanitat. He escoltat cançons de la Isabel Pantoja i conec ara moltes coses de la seva vida, i puc dir que el meu difamador no arriba ni a la sola de la sabata d’Isabel Pantoja.   

Quina creu que és la millor manera de respondre a aquestes difamacions? Una querella? Un sicari, com diu amb ironia en el llibre? 
La millor manera és que com a societat ens plantegem què estem fent, especialment els qui estem en mitjans de comunicació i preguntar-nos la responsabilitat que tenim en això perquè som els qui amplifiquem aquests missatges. Si a algú se’l premia amb una tribuna en un mitjà estem fent créixer aquests monstres. No sé si les associacions col·legials estan fent prou quan hi ha un periodisme que és indefensable. S’estan permetent barbaritats absolutes que fa uns anys no haguéssim permès. De difamadors i feixistes sempre n’hi haurà, però no podem deixar que ens imposin les normes del debat públic.    

Personatges com aquest Ricard proliferen a tot arreu? O la societat catalana té algunes particularitats que poden facilitar l’emergència d’aquests fenòmens?
Catalunya és un país petit on tots ens coneixem i això probablement fa que la gent calli més davant d’una difamació. Si tu ataques el difamador, demà pot passar que te’l trobis en un cafè o al jardí de l’Ateneu. Som més covards. Però no conec les altres realitats. 

Hi ha el temor de passar a ser objecte d’un article d’algun difamador.
Explico el cas d’un fill meu que, quan tenia 8 anys, a l’aula un grup es posava d’acord per anar en contra d’un nen. Li vaig preguntar perquè s’afegia al grup i em va dir: "Perquè si no demà aniran tots en contra meva". Diria que a Catalunya callem més. 

Però creu que aquest llibre farà mal al seu difamador?
Ni ho sé ni m’importa. Suposo que saber que una persona s’ha passat deu anys patint per culpa de les seves paraules el pot fer feliç. Què hi farem? Jo estic contenta d’haver-m’ho tret de sobre. Em sento molt alliberada.  

"Quan 'Catorze' va obtenir el Premi Nacional de Cultura, el meu difamador va dir que havien donat el guardó a una baieta de cuina. Una metàfora molt reveladora de masclisme i classisme"

Va impulsar el projecte cultural Catorze. Com li va?
Va molt bé. És una plataforma digital que munto el 2014, per això es diu així, que pretén fer arribar la cultura a tothom i tenir una mirada literària sobre el món de les arts però també sobre el món en general, i donar veu als escriptors de diverses generacions. Vol ser feminista i anticlassista. Quan el 2018 Catorze obté el Premi Nacional de Cultura, aquest meu difamador diu que una simple baieta de cuina ha guanyat el guardó. Trobo que la metàfora és molt reveladora de masclisme i classisme.     

És dur lluitar per un espai especialitzat en cultura?
Crec que amb Catorze hem demostrat que la gent no clica més perquè els serveixis més barbaritats. No fem titulars que busquin el clic fàcil i som el mitjà cultural més llegit. Tenim una comunitat que ens segueix i un poder prescriptor molt elevat. No és dur. Potser ho seria avui però ja hem consolidat una comunitat. La major part de clics no ens venen de xarxes socials sinó de gent que va directament a Catorze. Publiquem entrevistes llargues i són llegides, i tenim el rècord de minuts de lectura.   

Li puc preguntar quines sensacions té quan llegeix l’Ara?
No sé res, sobre l’Ara.

Ho deia per si hi veia reflectit el llegat de Carles Capdevila.
La veritat és que no el llegeixo de manera sistemàtica. No puc donar una opinió. És que sempre he estat reservada amb la meva vida privada. Molta gent no sabia que en Carles i jo érem parella. Precisament una de les coses que va fer el meu difamador va ser transformar la meva vida privada en una cosa pública.