Pablo Batalla ha escrit La bandera en la cumbre (Capitán Swing), una història política del muntanyisme. Un estudi inèdit sobre com les diferents ideologies han fet política sobre tots els pics del món. Una obra rigorosa, amb un treball profund al darrere i un estil atractiu i literari. Batalla és asturià (Gijón, 1987), llicenciat en Història per la Universitat de Salamanca i autor de diversos assajos, entre ells Los nuevos odres del nacionalismo español. És coordinador del digital cultural El Cuaderno. 

Com va arribar a aquesta trobada de camins entre muntanya i política? 

A vegades escrivim els llibres que ens agradaria llegir. Soc de muntanya des de petit i també lector d’històries del muntanyisme. Però no coneixia un llibre ni en castellà ni en altres idiomes que tractés la història del muntanyisme des d’aquest punt de vista. Hi ha històries esportives, romàntiques, literàries, però per mi era evident que la història de l’alpinisme des del primer minut era molt política. Tots els esports són política i l’alpinisme també. És fàcil convèncer algú que és així en el cas dels Jocs Olímpics, en les nacions competint, en el xoc entre capitalisme i comunisme durant la Guerra Freda, el dopatge de masses a l’URSS.

Sabem les mil maneres amb què es fa política des del futbol, des de la tribuna del Bernabeu fins a les grades ultres passant pel Barça com a més que un club. Però en el cas de l’alpinisme tenim la idea de les muntanyes com un espai aliè a la política. On anem a evadir-nos de les qüestions de la polis. Però vaig veure que no era així i em vaig proposar aquest llibre. 

Practica l'alpinisme?

Vaig a la muntanya des de petit. Mai he fet escalada, no m’hi he atrevit. Però m’encanta sortir amb un parell de grups d’amics i el meu lloc preferit al món són els Pics d’Europa.

I la seva consciència política?

Vaig militar en la Joventut Comunista d’Astúries quan era adolescents. Des d’aleshores no milito de forma explícita enlloc, però soc una persona d’esquerres.

Comença amb una referència a La muntanya màgica, una novel·la de Thomas Mann que es va començar a escriure abans de la Primera Guerra Mundial.

Sí. La novel·la acaba quan esclata la Primera Guerra Mundial. Mann és un bon exemple de persona de dretes però antifeixista. De jove fins i tot havia fet comentaris antisemites, però quan va arribar el Tercer Reich ell s’hi va oposar. L’he agafat com a referència perquè és una novel·la que transcorre entre muntanyes, però també per aquell xoc que mostra entre Ludovico Settembrini i Leo Naphta, que es volen guanyar el protagonista, que és Hans Castorp. 

Settembrini és un liberal racionalista, francmaçó, hereu de la tradició il·lustrada. Naphta és un antiliberal, fascinat pel marxisme però també per l’escolàstica medieval. Representa aquell antiliberalisme confús que hi havia abans de la Primera Guerra Mundial i que va acabar derivant en el comunisme o en el feixisme. En un moment donat, Naphta acusa Settembrini de polititzar-ho tot i que la maçoneria ambicicona dominar el món. Settembrini respon que, en efecte, tot és política, i que, en efecte, la maçoneria té uns ideals que vol que triomfin en el món. M’ha semblat una bona manera d’emmarcar el meu llibre. 

El lector se sorprendrà de la variant de muntanyismes polítics que ha trobat. Fins i tot un muntanyisme socialdemòcrata! 

És que la muntanya és un espai de pugna ideològica i històricament ho va ser entorn qui pot i qui no pot estar a la muntanya. Per això explica la feina feta pel socialdemòcrata austríac Karl Ranner perquè es pogués caminar pels Alps sense demanar permís als terratinents. Al final del segle XIX va sorgir un muntanyisme vinculat a les organitzacions obreres que cridava, en el cas d’Àustria, Berg Frei, Muntanyes Lliures. Hi ha un muntanyisme conservador que vol que les muntanyes continuïn sent un espai privat. Quan els obrers comencen a anar a la muntanya, pugen el preu dels refugis per barrar-los el pas. Després, amb el nazisme, apareixerà l’anomenat paràgraf ari, que establia en els estatuts dels clubs de muntanya impedia que els jueus en fossin socis. 

"Hitler es va obsedir en què Alemanya fos la primera a coronar un 8.000 i va triar la Nanga Parbat, a l'Himàlaia. L'ordre era pujar o morir i molts alpinistes hi van perdre la vida"

En el nazisme, la muntanya devia tenir la seva importància iconogràfica. 

I tant. Una de les branques culturals del nazisme van ser les Berg Filmen, pel·lícules de muntanya que van ser molt populars i van ser tan distintius d’Alemanya que el gènere es va comparar als westerns nord-americans. Leni Riefenstahl en va dirigir moltes i va aparèixer també en altres com a actriu. Després, ja al poder, Hitler es va obsedir en què Alemanya fos la primera a coronar un 8.000. Van triar una muntanya de l’Himàlaia, la Nanga Parbat, és un dels catorze 8.000. L’ordre donada a la flor i nata de l’alpinisme alemany era “Pujar o morir”. I una quinzena d’alpinistes va morir en l’intent.      

El muntanyisme conservador. 

Pels conservadors, sovint la muntanya ha estat un espai d’evasió de la modernitat i de la ciutat. És un temps detingut enfront les novetats de la ciutat que podien desagradar, des de les innovacions tecnològiques a l’alliberament de la dona. Menciono els dietaris de José Ramón Lueje, que fou un enamorat dels Pics d’Europa i va fer unes fotografies de gran valor etnogràfic, i en un moment donat escriu sobre la pau que l’envaeix fent vivac en una muntanya de Palència. Fa tot una recreació quan veu passar unes ovelles amb els seus pastors. Quan llegim quan ho va escriure veiem que és l’agost del 1939, el pitjor moment de la història d’Espanya.  

M’ha fet gràcia l’anècdota que explica sobre l’excursió que fan dos líders democristians alemanys, Helmut Kohl i Franz Josef Strauss.

Vaig buscar també exemples d’experiències de muntanyes de grans personatges. Kohl i Strauss eren rivals, el primer líder de la CDU i després cancelelr i Strauss era el cap de la facció bavaresa de la democràcia cristiana. Una vegada van fer una excursió als Alps i sembla que Strauss es va espantar molt en un moment donat i no va voler continuar. Kohl el va agafar en braços per superar un tram. Després, Kohl va explicar amb molta gràcia que mentre duia Strauss en braços, queia i es matava, tothom pensaria que l’havia assassinat.    

Cita el cas de la muntanya Rushmore, als Estats Units, on hi ha els rostres de quatre presidents.

És un cas de muntanya transformada políticament. Si el gran somni d’alguns muntanyencs és que una muntanya dugui el teu nom, Rushmore és un exemple extrem: dinamitar literalment una muntanya per traçar el rostre de quatre líders polítics. Ja no és una mirada política a la muntanya sinó rebentar-la per convertir-la en un gran altar polític. És una muntanya lligada a la identitat dels pobles indígenes, que reclamen que se la retornin o se’ls indemnitzi.  

"A Catalunya hi ha molts elements de vincle entre muntanya i política. Ho és Montserrat com a símbol doble de catolicisme i catalanisme. Però també fou important per l'anarquisme que buscava el sol per fugir de les fàbriques... o per trobar llocs on amagar els explosius"  

Ha estudiat el muntanyisme catalanista?

No de manera específica, però sí que conec alguns elements importants, com és Montserrat, un símbol doble, catòlic i catalanista. No hi he estat, però hi ha un rètol on hi posa la frase de Torras i Bages "Catalunya serà cristiana o no serà". És l’exemple de barreja entre dues ideologies. Perquè el cristianisme també és polític. Lleó XIII, quan s’entra al segle XX, llança una iniciativa per recristianitzar el paisatge i col·locar creus als grans cims. En el cas de Catalunya també hi ha hagut una forta empremta del moviment dels boy-scouts. Conec millor el tema de l’anarquisme català.

Això és interessant. I gens conegut.

En el capítol sobre l’anarquisme parlo del moviment anarquista dels anys 20 i 30 a Barcelona, que va fer molta muntanya. I ho van fer tots els anarquismes, perquè n’hi havia més, del més pacifista al més violent. Anaven a la muntanya, molts a anomenar en esperanto les coses que veien, o també buscant llocs per amagar els explosius o trobar passos de muntanya per escapar a França. A practicar l’amor lliure, a fer nudisme, vinculat a un corrent de vindicació del sol com a portador de vida per contrast a la negror de les fàbriques.    

Hi ha un muntanyisme islàmic. Explica com l’Islam va néixer en una muntanya, Yabal el-Nur, a prop de la Meca. 

Els alpinistes musulmans diuen que Mahoma va ser el primer alpinista de l’Islam perquè hi ha un debat en el món islàmic sobre si és legítim practicar el muntanyisme. És una activitat en què arrisques la vida i un sector dels clergues considera que és una fotesa perquè es corre un risc per no res. Molts clergues sostenen que es pot practicar sempre i quan es guanyin fidels per la causa i hi hagi també un propòsit caritatiu. 

Els alpinistes musulmans expliquen que Mahoma es retirava a resar en aquest pic proper a la Meca, on segons la tradició islàmica va ser on se li va aparèixer l’arcàngel Gabriel i li va anunciar l’Alcorà. És un lloc important i ara hi ha una ruta de pelegrinatge per unes escales. Però en temps de Mahoma era difícil de pujar. També explico que el 2008, Farouq al Zouman va ser el primer saudita a coronar l’Everest i el converteix en un minaret perquè quan arriba, entona el cant del muetzí, que és el que crida a l’oració. 

I en un moment d'ascens de l’extrema dreta populista, la muntanya també hi juga un paper?

Sí. L'èpica de la muntanya és important també per l'extrema dreta. De fet, hi ha des de campaments directament nazis al Guadarrama a fer entrenaments militars…

Això passa actualment?

Sí, i és inquietant. També hi ha expressions que no són estrictament feixistes però quasi, mirades de reconnexió amb la natura de tipus hipermasculina i violenta, de supervivència extrema. No són activitats estrictament feixistes però sí aparellades a aquest moment de feixistització del món. 

"Actualment s'organitzen ascensions en helicòpter a dos 8.000 metres perquè puguis marcar dos cims de la teva llista. És un menyspreu profund a la natura"

Després hi ha iniciatives com les que s’estan fent a l’Himàlaia, en un context de massificació, amb ascensions exprès, amb aclimatitzacions a casa teva, viatges a Katmandú, et pugen a l’Everest i tornes a casa en menys d’una setmana. O les dobles ascensions, que t’agafen amb un helicòpter i et porten a dos cims perquè puguis marcar dos 8.000 de la teva llista. Això em sembla acompassat a una mirada de menyspreu profund a la natura, en el fons. Si tu vols pujar a una muntanya per escapar ràpidament d’ella, no t’agrada la muntanya sinó que la converteixes en el teló de fons de la teva egolatria.   

Ha detectat fílies alpinistes en Vox?

Bé, Santiago Abascal, en la versió castissa i espanyola del que fa Putin banyant-se en un glaciar o pujat damunt d’un ós, també ho ha treballat. Abascal pujant una muntanya o corrent i practicant activitats a la natura. Ignoro si en l’entorn de Vox hi ha grups de muntanya, però la connexió amb la natura i l’èpica del mascle que la conquereix també la treballen.