El Petit de cal Eril, un dels grans triomfadors del popArb. Foto: Eudald Rota La setena edició del popArb acabava ahir amb bones sensacions després d’una primera nit on l’esperat concert de Manel no va acabar de convèncer. El festival ha tornat a esgotar totes les localitats un any més, i això diu molt a favor d’una proposta que quan va néixer no comptava amb un panorama musical català amb tanta efervescència com té ara, i és que es podrà parlar molt dels concerts dels consolidats Mazoni divendres o El Petit de cal Eril i Antònia Font dissabte, però també hi van brillar grups més emergents amb igual o més mèrit.
Els emergents es fan notar
Senior i el cor brutal, una formació del País Valencià que portarà cua, va apuntar maneres amb uns esgarips brutals i unes maneres de personatge estrambòtic per part del seu vocalista, que va deixar anar perles com “folla’m de tot cor i fes-me un home nou” o “l’únic ric bo és el ric mort”, un concert un xic irregular que va comptar amb la col·laboració de Raül Fernández (Refree) que a més els ha produït el disc.
Els Mine! També van destacar i van fer un molt bon concert liderats en escena per la veu profunda del seu teclista encorbatat Bernat Sànchez, un grup que amb un pop psicodèlia post punk de lletres que malden per sortir de l’adolescència i amb grans temes com “Els amics de la cigonya”, no s’entén com encara no ha assolit les cotes de popularitat que li podrien pertocar.
Antònia Font fa saltar tot el Poparb
Els tres grans concerts de la nit venien enllaçats: El petit de Cal Eril, The New Raemon i Antònia Font van deixar un gran regust de boca. Els primers a sortir a la palestra van ser els nois de Guissona liderats per un esplèndid Joan Pons que es va saber posar el públic a la butxaca des del primer moment. Van anar desgranant temes del Vol i dol (darrer disc) com “Poca pena”, o “Vol”, amb altres de I les sargantanes al sol (Bankrobber 2009) com “Mandolines tralarí”, corejada pel públic amb ganes o “La Caterineta per la Mercè”, en un concert carregat d’ironia i simpatia i també algun dard cap als banquers i alguna original proposta com enlairar-se cap a Júpiter amb les seves cançons que no entén ni Déu o fer el popArb 2012 a Guissona “perquè encara hi ha menys hotels”. I van acabar amb un colofó posat per la gran “Partícules de Déu” i amb molta força en el tema “I les sargantanes al sol”.
The New Raemon és un grup pels amants de la melancolia pura, ell mateix ja va dir que “Soñar la muerte” era de les cançons més alegres que havia fet mai. Sobretot ens va obsequiar amb les cançons de Libre Asociación , el seu darrer disc, acompanyat en tot moment per cert del guitarrista de Mishima Dani Vega a la guitarra. El concert va tenir algun moment més irregular, però els seus “clàssics” com “La cafetera” o “Sucedáneos” ja hi van aportar aquell plus que només tenen les grans bandes “maleïdes”.
I per fi arribava el moment més esperat de la nit amb la presentació del Lamparetes d’Antònia Font en directe al popArb. La gent ja es va animar d’entrada amb els “Uaos” de “Me sobren paraules”, i és que l’esperat disc d’Antònia Font no ha decebut gens ni mica, i en concert va fer gaudir als més fans amb cançons clàssiques com “A Rússia”, “Alpinistes Samurais” o “Alegria”, i a nouvinguts al seu surrealisme pop amb temes del darrer disc com “Calgary 88” o “Clint Eastwood”.
Un gran concert al qual es van saber adaptar, fent cançons més tranquil·les quan tocava i fent saltar tot el popArb amb “Wah Yeah!” Al final el públic entusiasmat no parava de cantar i reclamar que tornessin a l’escenari, cosa que van fer tocant “Astronauta Rimador” amb una desmesura brutal per part de les cordes vocals de Pau Debón.
Final alternatiu amb un Guillamino dalinià
Els incondicionals que es van quedar fins al final de la nit van poder constatar que els finals de festa al PopArb tenen molt en compte el nou pop electrònic que s’està coent a les nostres contrades, així el canari El Guincho acompanyat d’una guitarra i un baix va fer moure l’esquelet als seus incondicionals (que els tenia saltant davant l’escenari) i a la majoria de gent amb una mica de predisposició a fer-ho.
Guillamino per la seva banda es va reafirmar en el paper de l’infant terrible de l’electrònica catalana. Si Dalí era el pintor del surrealisme, Guillamino és el messies del popArb, i com a tal dicta els camins a seguir i fa en tot moment el què li rota, versionant un clàssic del soul, fotent fressa perquè sí o cantant la coneguda “La vida” amb Jordi Rudé (guitarrista i teclista de Mazoni) de convidat, una parella de ball que li esqueia a la perfecció.
Galeria de fotos 2011 (Eudald Rota)
Galeria de fotos 2010 (Eudald Rota)
Galeria de fotos 2009 (Eudald Rota)
The New Raemon al popArb. Foto: Eudald Rota
