Començar una crítica dient que no seré objectiva em sembla redundant; s’entén que cap crítica és objectiva per la seva pròpia raó de ser. Però en aquestes línies que segueixen soc especialment parcial, perquè era una fanàtica de la pel·lícula abans que s’estrenés. Sí, evidentment: estic parlant de Barbie. La cinta que competirà als cinemes aquesta setmana amb Oppenheimer, la màgnum opus de Christopher Nolan i que, al contrari que la seva rival, ho farà també en català —això sí, en poques sales i amb mals horaris, per no perdre el costum de menysprear un doblatge absolutament deliciós. Era la meva pel·lícula predilecta des que Greta Gerwig (Lady Bird, Little Women) es va proposar com a directora.

La nord-americana ja em va enamorar amb les seves últimes dues pel·lícules i amb aquesta tercera s’ha guanyat a pols un lloc entre els millors directors actuals —sí, lamentablement, en masculí. I només em van caldre les fotos promocionals del rodatge en què Margot Robbie i Ryan Gosling anaven vestits amb aquella indumentària dels 80 mentre patinaven per Califòrnia per convèncer-me que Barbie seria una grandíssima obra mestra. Com comprendreu, no em podia plantar al cinema i veure una absoluta desgràcia de film.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=QLEm2Rb5mbw[/youtube]
Molt contenta de confirmar que no ho he fet. El que se m’ha presentat és exactament tot el que esperava que fos, i més: una intel·ligentíssima, astutíssima i delirant cinta que escriurà un abans i un després en la història del cinema. I mira que no ho tenia fàcil.

Se n’ha parlat molt, de la pel·lícula. Se li han atribuït conceptes, hype, idees, somnis, il·lusions. Expectatives. Demandes. Sobre què havia de ser, què havia de dir, com ho havia de fer. El mateix que se li ha recriminat aquests últims dies a la mateixa Barbie. He assistit a incomptables debats —online i en persona— sobre si la nina és una icona feminista o no. Alguns l’han batejat de propaganda capitalista. Altres l’han elevat com a referent per potenciar l’autoestima i les capacitats de milers de nenes petites arreu del món. La veritat és que quan jo jugava amb les Barbies —i en tenia infinitud: Barbie Rapunzel, Barbie en el lago de los cisnes, Barbie infermera, Barbie años 70 que havia heretat de la meva mare, Barbie sirena (d’aquestes en tenia dues, i movien la cua, es podien submergir, i eren lo más)— mai em vaig qüestionar res d’això. Però potser certs ideals feministes van néixer allà, al terra de la meva habitació, mentre creava drames mitològics entre elles.

I com si ho sabés, com si Greta Gerwig posseís el do de la clarividència, la pel·lícula és insultantment intel·ligent, en aquest sentit. Gerwig i Noah Baumbach (el seu marit, coguionista de la pel·lícula) són plenament conscients del discurs. Em preocuparia, de fet, que algú que tingués les regnes del film no ho fos. El que han fet és abraçar el debat, les discussions, la dicotomia i la preocupació per si Barbie ha salvat el feminisme o és un peó més del patriarcat, i incorporar-ho en la temàtica del film. En el missatge. En la reflexió. Per desgranar-ne els arguments, per riure-se’n, per analitzar-los sota el microscopi i oferir una idea que no és ni solució paternalista ni especialment moralista. I sí, potser ingènuament optimista.

Ho fa tot amb un punt metalingüístic, autoreferencial, que esborrona les línies entre realitat i ficció amb una ironia tan fina com descarada. Mattel produeix una pel·lícula que se’n riu de Mattel, de la hipocresia masclista que comparteix amb el 90% de les grans corporacions. Són el subjecte de burla, com ho són els intel·lectuals que et volen explicar The Godfather, et treuen una guitarreta per cantar-te Wonderwall o t’expliquen com invertir els teus diners —en definitiva: els xapes. Una burla constructiva, jugada a favor del gag surrealista i exagerat fins a uns nivells que costa entendre com és que funcionen tan bé totes les bogeries que proposa. Gerwig se’n surt amb un 10, amb un 15, amb un 20 —i consolida encara una altra obra mestra com a part de la seva impecable filmografia.

A Gerwig se li ha de reconèixer pràcticament tot el mèrit del film: no només ha entès perfectament la complexitat visual que requeria la posada en escena, sinó que també ha plasmat amb total seguretat les múltiples cares, vides i expressions de la Barbie. Captiva absolutament tots els vessants de la nina i del que suposa alhora que demostra un control i domini absolut del mitjà, del llenguatge, de la nostra cultura i la nostra societat. Un cúmul de decisions immillorables, enginyoses i úniques que resulten en una pel·lícula amb majúscules que no només passarà a la història per la seva astúcia visual, sinó també per la seva brillant exposició d’una reflexió tan necessària com actual.

Que el missatge és evident? Sí. Que t’ho lletreja tot com si fos per nens? També. Però perquè ho ha de fer. Perquè aquesta pel·lícula la veuran nenes. I també nens. Que també han d’entendre coses, no només sobre les dones amb qui comparteixen vida, sinó sobre ells mateixos. Aquí tothom aprèn: les Barbies i els Kens. I a les portes d’unes eleccions que poden revolucionar-nos el panorama cap a pitjor, permeteu-me si m’he emocionat durant l’última mitja hora amb tot el que proposa la cinta. Se la qualificarà de "turra feminista". Se la criticarà a mitges tintes amb aquella idea tan hipòcrita de "no cal que tota l’estona les dones parlin de feminisme, que l’exerceixin".

Com si encara no quedés feina per fer pel que fa a educació —i no només pels homes. Se li buscaran els errors —pocs, a excepció potser d’una subtrama una mica massa infradesenvolupada pel meu gust— només per tocar els ous. Només per treure-li mèrit. És clar que la pel·lícula té un punt fals, superficial, cutre. De plàstic. És clar que està rodada com si fos un videoclip de baix pressupost i no una space opera del 1968. Això és el que la fa encara més especial. Encara més adient. Encara més dinamitadora i important. Perquè sota la superfície maca, la de la tanca blanca i les roses perfectament regades, existeix una realitat profunda, amb múltiples capes d’interpretació, que s’entenen a la primera. Quan ho va fer David Lynch a Blue Velvet tothom el va admirar —i amb raó. Veurem si a Greta Gerwig la tracten amb la mateixa reverència.

Una història, això sí, que no tindria sentit sense els seus protagonistes. Barbie és, segurament, la pel·lícula que més bé ha fet el seu càsting a la història del cinema. Que Ryan Gosling destaca no és novetat. Els tràilers ja ens van fer veure que seria, amb total seguretat, l’estrella de la pel·lícula. Amb el permís del fenomenal treball interpretatiu de Margot Robbie, que barreja l’absurditat amb el drama i la comèdia, així com la responsabilitat metafòrica de la cinta amb indubtable mestria, Gosling té raó quan diu que ha nascut pel paper. Se l’ha cregut fins al final, explotant al màxim el seu vessant còmic estratosfèric —recomano especialment The Nice Guys i Crazy, Stupid, Love en aquest sentit— i es fa tan seu el personatge que és impossible no esclatar a riure cada vegada que apareix en pantalla. Si no fos perquè la pel·lícula és una comèdia una mica surrealista i superficial en aparença, el posaria primer a la llista de candidats a l’Oscar. Llàstima que l’Acadèmia no veurà més enllà de la superfície, del plàstic, del rosa, per considerar el film tan significatiu com és i ho serà.

Em quedo amb això: amb la capacitat de crear una història profundament commovedora i actual sota l’aparença kitsch d’un disseny de producció fabulós. Amb la manera en què el rosa es converteix en una arma pacífica contra la ignorància, el menyspreu i la síndrome de la impostora. Amb una pel·lícula que inspira i reafirma. I que crearà en milions de nenes aquella sensació de quan agafaves una Barbie i deies, jo, com ella, vull ser astronauta.