L'entrada al Sónar vindria a ser alguna cosa semblant al descens d’Alícia pel cau, tal com va descriure Carroll. Mentre el bum-bum fa una fina pel·lícula que cobreix l’aire, ben d’hora encara i amb el sol aplicant una llei marcial, el batec del Sónar de Dia no entén de desídia, ni de mandra. Només entrar-hi, rampa amunt, la meravella es fa verídica, com si fos una aplicació gegantina de realitat augmentada. Palpable com la matèria, però eteri com la imaginació. És just en aquell moment que tens la sensació que el ritme és una epopeia del món del futur. I fas que sí, amb el cap, mentre la bombolla sonora t’atrapa i et promet un batec generós, a l’uníson, tu i els altres, el món i la fantasia.
 
Al migdia, l'explosió encara és només una premonició. Però si alguna cosa fa diferent el Sónar d’altres festivals és el dogma de fe, les ganes de ser-hi i de deixar-se emportar, incondicionalment i a cegues, si cal. Sigui l’hora que sigui, la gent ve al que ve, a ballar, a submergir-se de ple en la intemporalitat. El Sónar de Dia és, potser, l’instant ideal per copsar aquesta veritat, amb la gespa artificial del Village com a gran àgora del ritme i de la virtut, amb una desfilada constant de cossos musculosos i intrèpids, de transparències dignes de "Toni Rovira y tú", de noies en biquini i pantalons desafiadors que fan bronzo a preu fet, de catxes de poca samarreta i molta adrenalina, de bigotis, tatoos, ulleres de baix cost, barrets i pactes amb el diable.
 
 L'esquelet orgànic del Sónar+D
 
Al costat del Village, compartimentat en cinc nivells que dibuixen un esquelet gairebé orgànic, el Sónar+D és la materialització d’aquelles meravelles que Robles, Palau i Caballero van imaginar el 1994. Mons de realitat virtual, exposicions i conferències, en un món que viu en una precisió propera al caos ordenat: sintetitzadors en fila esperant els millors reflexos, boscos tecnològics que cal que siguin explorats, ulleres que mostren mons que deixen en evidència The Lawnmower Man, els enginys de sons mecànics de Cabo San Roque, i panells de llum i colors. Enginyeria al servei d’allò lúdic, i la conversió de la Fira de Montjuïc en l’epicentre d’una Barcelona que es mostra en la complexitat d’aquest festival que va més enllà de la diversió, i que també abraça la innovació industrial i empresarial.
 
De nou a l’empori de la gespa artificial, rodejat d'aromes de pad thai, burritos i botifarres oriündes, Innercut posa l’ambient necessari al folklore. La música no deixa de sonar, també al SonarDôme, on Olde Gods –amb Guillamino als controls– desgranen el seu "Shigatsu Kokonoka" i ofereixen un primer tast per a balladors intrèpids. Més tard, els francesos La Mverte obren, del tot, les ganes de desafiar la llei del wonderbra amb el sacseig de sines gravitatòries, cames en metrònom i mans alçades mentre la barbeta enfoca al terra i el dit índex sembla demanar un altre gintònic. I ja no hi ha aturador: Kindness meravella amb la mixtura elegant de soul, r&b, disc i synth pop, mentre Arca & Jesse Kanda deixen tasts de l’electrònica futurista; el SonarHall segueix en la foscor de l’èxtasi; i el SonarComplex permet veure meravelles visuals com la de The Well: Koreless i Emmanuel Biard. Acaba de començar, però ja és tot un món: Barcelona com a punt d’eclosió dels temps moderns.