La 45ena edició del Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona està pensada tota ella com un homenatge al desaparegut Bebo Valdés, mort el passat mes de març i músic cubà ben relacionat amb Barcelona. I com a acte central del certamen, aquest dimarts a la nit ha tingut lloc l'espectacle-homenatge 'Rumba para Bebo', un concert a moltes bandes bastit a partir de la premissa que va deixar Bebo abans de morir: “El dia que jo em mori, no vull ploranera”. I gens, gens de llàgrimes, excepte alguna d'emoció, és el que s'ha pogut veure a la sala Barts de Barcelona, en un directe en què ha pujat a l'escenari l'all stars del jazz i la música afrocubana que ronda actualment per Barcelona.
Liderats per Chucho Valdés, fill de l'homenatjat, i sota l'aixopluc dels sòlids The Afro-cuban Messengers -els músics habituals de Chucho- han passat per l'escenari artistes de la talla de Caramelo, Lázara Cachao, Mayra Caridad Valdés -també filla de Bebo-, Omar Sosa, David Pastor, Javier Colina i Jerry González entre d'altres. Entre tots, més un conjunt de danses afrocubanes, han donat forma a una apoteosi musical que Bebo, allà on sigui, haurà seguit picant de peus i mans sense parar.
I és que el concert, precedit per unes copes de rom i xocolatines d'obsequi a tots els assistents, ha començat prou fort, amb un pletòric Chucho Valdés fent la intro al piano per donar pas tot seguit a un altre pianista, Caramelo. De fet, Chucho no ha volgut esdevenir el protagonista de la nit -de fet toca aquest dimecres altre cop en el marc del Voll Damm Festival-, i ha anat entrant i sortint de l'escenari donant joc a la resta de músics, com una magistral Mayra Caridad Valdés interpretant 'Lágrimas negras' o un ubic Jerry González, que tant aviat ajudava a les congues com demostrava que és un mestre de la trompeta -llàstima dels seus problemes amb la sordina, que li ha caigut dos cops a terra-. Pel que fa als ballarins, han estat el complement perfecte, si bé la idea de fer-los ballar a peu de pista no ha estat prou reeixida, tant perquè primer han hagut de fer-se lloc empenyent el públic cap enrere per ballar amb garanties, com perquè a peu dret, i el Barts estava ple de gom a gom, a partir de la quarta fila ja no es veien les evolucions del grup de dansaires.
En tot cas, si això era d'alguna manera un funeral, ha estat el més creatiu, ric, complex i ballable que s'hagi pogut veure mai. Bebo Valdés pot donar-se per satisfet.
