Què se n'ha fet de l'esperança en horitzons millors? L'auge dels moviments de la dreta populista s'ha convertit en un fenomen global i exigeix un debat profund dins del pensament progressista. És el que ha fet la Universitat progressista d'Estiu (UPEC) en l'edició d'aquest any. Una de les taules rodones ha tingut per títol Explicar-nos futurs millors.
Un dels participants ha estat Bernat Castany Prado (Barcelona, 1977). Filòsof i professor de Literatura Hispanoamericana i Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona, columnista d'El País, ha escrit Una filosofía del miedo i Obedecedario patriarcal. Estrategias para la desobediencia (aquest junt amb Sara Berbel), publicats a Anagrama. Castany s'ha endinsat en el tema de les pors. Conversem amb ell després del debat.
La idea de futur està en crisi?
A mi m'agrada molt una frase que diu Borges a La biblioteca de Babel: "A una esperança desaforada li segueix una depressió excessiva". La modernitat es va construir sobre una esperança potser desaforada en el futur. No ho dic en el sentit d'haver viscut per damunt de les nostres possibilitats, però potser el que tenim és una depressió excessiva com a rebot d'un seguit d'expectatives. El que cal és no caure en un nihilisme passiu sinó respondre. M'agrada també una frase de Cantinflas: "Estem pitjor, però estem millor. Perquè abans estàvem millor però era mentida, no com ara, que estem pitjor però és veritat". Des del punt de vista filosòfic, és boníssima. La història no és un progrés lineal, com a molt és una espiral.
"Estem en un moment de crisi, però exactament com ho han estat totes les èpoques, i ens hi hem d'enfrontar"
Però sembla que s'ha instal·lat una sensació de desànim.
Estem en un moment dolent, sens dubte, però com n'hi ha hagut molts abans. Si mirem el segle XX, vam tenir la Primera Guerra Mundial, després la Segona i l'Holocaust. La Guerra Freda, la crisi dels míssils, la crisi del petroli. Sempre en estat d'alerta. El tema està en què fem amb aquest estat d'alerta. En trobem en un moment de crisi, però exactament com ho han estat totes les èpoques. Ens hi hem d'enfrontar. Si venen temps dolents, hem de pensar, llegir, conservar idees com van fer els monjos medievals. Hi ha moltes maneres de lluitar, no només triomfar és lluitar. No podem quedar paralitzats per la por.
La por és el contrapunt del futur?
Teognis, un poeta grec, deia que l'esperança i la por eren dos daimons perillosos, dos conceptes perillosos. L'esperança pot ser negativa si és simplement passiva i no s'actua. Hem de tenir confiança, una paraula que inclou la fe, no en sentit religiós. És el que diu Kurt Vonegut: entre riure i plorar, prefereixo riure perquè després no has de passar el motxo.
S'ha referit a alguns mites en la seva intervenció a la UPEC. M'ha cridat l'atenció la referència que ha fet al Zeus que es disfressa de migrant per intentar entrar a les cases per veure la reacció de la gent.
És el Zeus Xenos, com xenofòbia. Era el Zeus estranger. Hi havia la creença que Zeus es disfressava d'una persona pobre, d'un immigrant que trucava a les portes. Quan està a punt de provocar el diluvi universal, fa la prova amb Deucalió i Pirra, que eren un matrimoni gran molt pobre, que són els únics que l'acullen. Aleshores, els perdona la vida i d'ells sorgeix tota la humanitat, segons aquest mite.
O sigui, que som fills de l'acollida.
Exactament. Està bé tenir un déu dedicat a acollir. És una idea que hauríem de recuperar.
A La filosofía del miedo, assenyala la paradoxa de ser, parlant del nostre entorn immediat, una de les societats més segures de la història i alhora tan impregnada de pors.
Amb totes les inseguretats que tenim, és molt menys probable que ens assassinin que fa dos segles. És cert que depèn dels contextos. Recordo entrevistes que m'han fet periodistes mexicans, tot parlant de la por, i m'adonava mentre me la feien que ells viuen en un entorn molt més perillós que nosaltres, on ells es juguen la vida. En aquesta part d'Occident vivim en societats molt segures, però hi ha un treball conscient per magnificar les pors. La sobreinformació ens té en un estat d'excitació i alarma permanent. Hi ha una estratègia molt pensada des de l'extrema dreta per capturar temes que foren patrimoni de l'esquerra.
"L'extrema dreta actua com la màfia, ens ven una protecció contra les mateixes pors que ella genera"
La capacitat de l'extrema dreta per apoderar-se de banderes que eren de l'esquerra és una de les claus del moment?
L'extrema dreta funciona com la màfia. Venen a la teva botiga dient que et protegiran i, si preguntes de què, un dia entren i te la destrossen. Et venen una protecció contra una por que ella mateixa genera. La seva protecció té un preu, que és la nostra llibertat. L'historiador Raoul Girardet parlava de quatre grans mites que sorgien en èpoques de crisi. Un és l'edat d'or, que és dir que abans estàvem molt bé. Després hi ha una altra família de mites que és el complot. Aquella edat d'or s'ha perdut per culpa d'algú i es busquen bocs expiatoris. Un tercer mite és el del líder providencial. I el quart és la unitat, que s'ha de defensar perquè sempre està en perill. Tot aquest esquema funciona tan en contextos de dretes com d'esquerres. És una estructura que sempre està present.
Què va passar amb aquella alumna que un dia, després de classe, amb un rostre decaigut, li va demanar més informació sobre la por i el valor, i ja no la va veure més? Ho explica en el llibre.
Ah, sí. Li vaig enviar molt de material però no em va respondre. No he tornat a parlar amb ella. Però quan vaig publicar el llibre Una filosofía del miedo, li vaig escriure un mail per dir-li que explicaria l'anècdota i em va contestar molt amable. Treballa en una llibreria i vaig veure que tenia el llibre. Sé que està bé i això és el que compta.
L'extrema dreta al caire del poder a França. Un moviment trumpià que pot tornar a la Casa Blanca. Un Regne Unit que ha fet un gir a l'esquerra. Però la tendència que sembla predominant és un ascens de les posicions de dreta extrema. Què s'ha fet malament des de l'esquerra?
No soc un analista polític. Diré el que penso com a usuari. Crec que l'esquerra es va obrir a temes identitaris que portaven segles pendents que no es van incorporar a l'eix social sinó que, en part, els van substituir. Van donar més importància a temes de gènere, de raça, de nació, deixant de banda l'eix social. Això, arreu, és un fenomen global, a Europa i als Estats Units. En el cas dels EUA, tot una classe, que s'anomena classe mitjana però que crec que era més aviat classe treballadora, que es va sentir abandonada per un seguit de discursos en què no se sentien representats i que van associar a les elits universitàries i intel·lectuals de les dues costes. És aquest buit de representació el que l'extrema dreta ha sabut capturar.
Aquest ha estat un gran error de l'esquerra, centrar-se en temes identitaris?
Mai diria que és un error incorporar aquestes lluites, sinó no saber articular-les millor amb les lluites socials i econòmiques. De fet, potser és injust anomenar-les identitàries, parlaria més de temes de justícia en l'àmbit de la identitat. Hi ha un treball a fer per part de l'esquerra sobre com vincular els dos àmbits. Hi ha un acudit que m'agrada perquè mostra això. Un senyor s'acosta a un quiosc i demana un "bla bla bla" de pipes. I el del quiosc respon: "Una bossa de què?" El quiosquer s'ha abraonat sobre l'adjectiu i ha donat per sabut la bossa, que és el substantiu. I a mi em sembla que amb la identitat passa el mateix. Pensem sobre els elements més adjectius, més secundaris de la identitat i ens oblidem de les qüestions més essencials.
I això per què es dona?
És important si et marginen per la teva orientació sexual, sens dubte. Però el que important per tu no és la teva orientació sexual sinó la teva llibertat, la teva intel·ligència, el teu sentit de justícia. Quan un se sent atacat en la seva identitat, es redueix en això i és normal que sigui així. Jo parlo d'eclipsi identitari. Tenim molts ingredients identitaris i tots ells es poden simplificar en un de sol, com qui pateix mal de queixal. La víctima no té la culpa i el victimari té una doble culpa: per fer mal aquella persona i per forçar-la a simplificar-se. El que hem de fer és garantir un ambient de justícia per tothom i fer un esforç per redirigir el discurs envers els aspectes que són realment importants, si ets lliure i just. Hem de retornar a aquestes qüestions més substantives. Si no, podem tenir un gegant amb peus de fang: un seguit de llibertats secundàries sense tenir les llibertats essencials, una de les quals és la igualtat material.
L'esquerra s'ha de centrar en les llibertats bàsiques?
I materials. O combina millor l'eix identitari amb l'eix social. De fet, els pilars bàsics de la Revolució francesa i del pensament republicà són la llibertat, la igualtat i la fraternitat, les tres famílies de drets. Hi ha una branca que només dona rellevància a la primera, els drets civils, que és el liberalisme i el neoliberalisme. Una altra només la dona als socioeconòmics, que és el comunisme. Jo crec que totes les branques són fonamentals. Però la democràcia és un equilibri d'incomoditats i mai trobarem l'encaix ideal. Hem oblidat la lluita social i econòmica.
Hi ha un cert sentiment de desesperança. Ha dit que el derrotisme beneficia el poder. Es pot fer més?
M'agrada molt Spinoza, un pensador que distingia entre passions tristes i passions alegres. Les tristes són les que expressen la reducció de les nostres potències. Per exemple, vull escriure però em sento incapaç de fer-ho. O sentir enveja per algú, perquè aleshores no aprens d'aquesta persona. En canvi, si en lloc d'envejar-la, l'admiro, l'estudio, aleshores n'aprenc. Això és una passió alegre. Spinoza deia que el poder ens dominava difonent passions tristes. L'enveja, la desconfiança, la ira. Avui dia és molt sagnant el contrast que hi ha entre la sensació de potència que genera la tecnologia i la sensació d'impotència generalitzada.
"El poder ha sabut exagerar les nostres pors per immobilitzar-nos"
M'agrada pensar en els il·lustrats del segle XVIII. Eren molt pocs i estaven en una situació més dolenta que si l'extrema dreta portés anys governant. Un 80% d'analfabets, una monarquia despòtica, una Església que et podia empresonar en qualsevol moment, amb una censura brutal. I uns centenars de persones van canviar el món. Avui que ho tenim tot, que hi ha més autocensura que censura, sentim que no podem. Crec que hi ha una situació molt subjectiva d'impotència. Per això la lluita no és només en un terreny material, sinó per redefinir les nostres subjectivitats. El poder sap fer-nos treballar contra nosaltres mateixos, com en una clau de judo. Han posat el teu cos de tal manera que ha paralitzat la teva pròpia mà. El pes d'uns desitjos mal dissenyats i unes pors exagerades immobilitza la nostra capacitat d'acció.
Creu que tenim unes pors exagerades?
Sí. Hi ha unes pors que són normals i n'hi ha que no. Qui té pors exagerades? L'extrema dreta ara mateix és feliç i creu que pot guanyar. Fins i tot ha capturat el lema de l'esquerra i ara és ella la que diu que "un altre món és possible". A França ho estan dient. Ells sembla que no tenen por, estan esperançats. Però aquesta esperança ha sorgit d'una por exagerada. Els seus votants tenen massa pors. I nosaltres també: por al futur, a què passarà a la feina, al que els altres pensen de nosaltres, si som o no el que hauríem de ser. Vivim en un estat d'ansietat que, en part, és fruit del sistema capitalista com a forma de vida. L'angoixa ens ha dut a una mena d'història de por. L'extrema dreta ha arribat perquè hi ha hagut un excés de por, que ha estat treballada i aprofitada.
Vostè va fer la tesi doctoral sobre Borges. Ell també tenia pors?
Vaig fer la tesi sobre Borges i l'escepticisme. Un dels seus temes era la por. Ell mateix apareix en la seva obra com una persona que ha comès el pecat de la covardia i l'ha d'expiar. Té una història boníssima que es titula L'altra mort. És un home que havia d'anar a combatre en una batalla i deserta. Va a viure sol a la muntanya, on passa 40 anys. En el moment de morir, Déu li dona l'oportunitat de corregir aquell pecat i en el deliri de la mort torna a la batalla i mor com un valent. Se suposa que Déu canvia la història i totes les persones que van viure la batalla van canviant la seva visió i el narrador explica que els supervivents li expliquen que el protagonista va morir com un heroi. Borges se sentia un covard i per ell era important ser valent des del punt de vista intel·lectual. Sent un conservador, va estar al davant de molts pensadors revolucionaris. Foucault el va llegir i va comprovar que Borges tenia una gosadia intel·lectual, que potser era compensatòria d'una covardia existencial.