28
de març
de
2024, 07:05
Actualitzat:
13:31h
El director d'un diari molt important de Barcelona desapareix quan es dirigia a una recepció al Liceu. Unes hores més tard, el seu cos apareix mutilat en un hotel del Paral·lel. Aquest és l'inici d'una novel·la escrita per Bru Rovira, Matar el director (Navona), una trama d'intriga que en realitat serveix a l'autor per radiografiar les transformacions patides en el periodisme i fer un retrat d'època.
Bru Rovira (Barcelona, 1955) atresora una llarga història com a periodista, que passa per rotatius com Tele/Exprés, l'Avui, El País o La Vanguardia, d'on un dia fou acomiadat. Àfrica ha estat una de les seves passions, com demostra un dels seus llibres, Áfricas: cosas que no pasan tan lejos. Ha obtingut els premis periodístics Ortega y Gasset i Miguel Gil Moreno. En aquesta entrevista parla del darrer llibre, però sobretot del periodisme i del que el continua atrapant, la vida i les veritats del món.
El llibre comença amb una frase d'un llibre de Graham Greene: "I de sobte, Scobie va experimentar un sentiment d'exili". És el que sent vostè respecte el periodisme que va viure?
Sí. La frase segueix: "Allí on s'agenollaven tantes persones, hi havia un país que ja no era el seu". És perfecte aquesta cita. Hi ha un sentiment d'exili, sí. El llibre explica una mica una època passada del periodisme que no tornarà. Això no vol dir que sigui més bo o més dolent, no faig judicis de valor. Però l'època de paper, de l'escriptura, de molta més separació del poder, malgrat que el periodisme mai ha estat totalment autònom, s'ha acabat i no només en el periodisme. Estem en un moment civilitzatori d'un canvi profundíssim, com va ser l'aparició de la impremta.
Civilitzatori, tan així?
Crec que sí. La paraula escrita, la gramàtica, la llengua, ja no té la importància sobre la societat que tenia fa uns anys. Tots els nois que ara mateix estan aquí estan tots interconnectats i no han comprat ni un llibre.
Ha escrit aquest llibre per passar comptes?
No. He escrit aquest llibre per trobar-me a mi mateix en una versió una mica més irònica i relaxada que el trauma que et produeix quan se t'acaba la vida periodística. En un primer moment t'emprenyes amb tot, però després vas apamant les coses i penses en fer alguna cosa que sigui interessant. És un llibre sobre periodisme i sobre la societat. Té moltes capes i una d'elles és el mateix assassinat. Les mateixes consignes que van sortint al llarg del llibre a partir del crim no són fruit d'un pensament revolucionari dels anys 70 i 80 sinó un retalla i enganxa, missatges sortits de les xarxes. Això és una cosa molt contemporània. Tothom agafa frases d'aquí i d'allà, però desenvolupar una idea és molt difícil.
Vostè va sentir una ferida?
Com tothom a qui l'acomiaden d'una empresa. Mai vaig pensar que la nostra generació no es jubilaria en el nostre lloc de treball.
Creia que es jubilaria a La Vanguardia.
Sí. Creia que em jubilaria en la idea que ja estaria cansat de viatjar, no viatjaria tant i potser les meves coneixences o experiència servirien en un ambient d'elaboració d'informació periodística. Fins i tot des del punt de vista capitalista pur i dur, acomiadar gent que has pagat durant tants anys, els has format, els has pagat bitllets d'avió, que això no reverteixi a una redacció, trobo que és absurd. És llançar a la paperera una cosa en què has fet una inversió.
I per què l'acomiaden, aleshores?
La Vanguardia on treballava era un diari molt plural, no en el sentit que tingués una línia editorial plural sinó que buscava la qualitat en les diferències entre els seus redactors. Hi havia una acceptació del fet que érem gent molt diferent. No t'acomiaden pel que tu ets o perquè no has fet bé la teva feina, sinó pel que anomeno la teoria de l'excel. Tu vals tant i l'empresa no vol pagar el teu cost, i prefereix agafar gent que cobra la meitat o una quarta part. Aquesta és la realitat. No té a veure amb nosaltres, sinó amb la visió d'una gent amb corbata que no té cap visió del periodisme sinó només uns criteris d'empresa. Les empreses periodístiques s'han deixat seduir per aquesta gent perquè en tenen prou amb el control del poder del periodisme. Els interessa més el poder que la informació. Un poder que, a més, han perdut perquè el periodisme ja no influeix en la societat com abans.
Però les figures com el director del seu llibre, aquests Llopis, no han existit sempre?
Sí. Llopis és un capatàs modern, que no hi és per les seves qualitats humanes o periodístiques sinó per la seva servitud al poder i a l'empresa. Sempre ha estat així, però l'empresa sempre ha tingut un cert respecte perquè la redacció tingués certa autonomia. És molt modern que l'empresa intervingui tant sobre els continguts com ho està fent ara. Abans, els directors es quadraven davant de molts aspectes, com els sous dels seus redactors, com es gastava el diner. Els directors posaven una barrera. Sempre hi ha hagut una negociació entre la comptabilitat, la publicitat i la redacció. Aquest debat sempre ha existit, però ara assistim a una derrota absoluta del periodisme.
Aquest diari del seu llibre, Las Noticias, és La Vanguardia?
La Vanguardia ja surt esmentada en la novel·la. S'ha de distingir entre La Vanguardia i Las Noticias, que és ficció.
Però un lector, quan llegeix que el diari Las Noticias és propietat d'una família de llarga tradició, els Vilanova, en mans del besnet del fundador...
Sí, però El Periódico també és en mans d'una empresa familiar. Ja sé on vol arribar, però no li ho diré. El que sí que diré és que un escriu sobre el que coneix a la vida i hi ha molt de mi i de col·legues meus en el llibre. Aquí hi ha un retrat d'una societat, d'una ciutat i, per tant, hi ha moltes coses identificables. I m'agrada que la gent que ho llegeixi pugui dir: mira, aquest s'assembla a aquell o a aquell altre perquè la literatura ha de servir perquè tu t'hi identifiquis i se t'obrin finestres. És un joc literari.
En tot cas, en la figura d'aquest José Llopis estan concentrades totes les misèries del periodisme.
Bé, hi ha la relació seva amb la propietat, amb els redactors. Un diari és un col·lectiu i en aquest primer capítol hi ha tota la relació que el director té amb els corresponsals i he intentat fer una cosa arquetípica sobre els nous caps d'ara.
Una cosa psicològicament interessant és veure com aquest director prepotent no deixa de ser un home humiliat pel propietari.
Això és la vida. També passa a la política. Primo Levi parla en un dels seus llibres de la baralla de l'últim contra el penúltim. A dalt de tot passa el mateix. Hi ha gent que pensa que ha arribat al cim després de trepitjar els demés s'adona que a dalt n'hi ha un altre que el trepitja a ell. A mi m'interessa més el penúltim contra l'últim perquè sempre he fet un periodisme que no ha estat del poder, he fet el que jo sempre he anomenat les carreteres secundàries. Tota la trama de la gent de baix, que crec que en el llibre hi és.
Sorprèn el lector amb l'aparició momentània de persones que són o han estat molt reals. Com Xavier Vinader o José Martí Gómez.
Hi ha un homenatge en el llibre a la meva pròpia història. Hi ha gent a la que jo li he d'agrair moltes coses, jo vaig entrar a Tele/Exprés gràcies al Roglan. Vaig treballar molt amb Ibáñez Escofet, que era un brillantíssim periodista. Dels antics. Valorava la feina, s'arromangava, discutia les coses. Com vaig aprendre de Joaquín Ibarz o Miguel Ángel Bastenier. Bastenier cada dia agafava el diari, assenyalava tot el que no funcionava i anava taula per taula comentant les coses amb els redactors. Amb Vinader vaig treballar a l'Arreu. Era un personatge especial. No m'agradava quan deia que era un mort civil. Quan encara li quedava molta corretja no tenia on treballar. Tenia un arxiu extraordinari i sempre tenia gent a casa seva, periodistes joves que anaven a aprendre doctrina. Vivia a sobre de Vila Reyes, l'home del cas Matesa.
Imagino que hi ha molt de vostè en la policia Matilda Serra.
Bé, a la Matilda Serra la faig anar als Balcans, que va ser un moment important en la meva vida. Jo soc més africanista, però en el periodisme espanyol hi ha una generació molt marcada pels Balcans. Fins i tot n'hi ha hagut algú que ho feia molt bé, com Hermann Tertsch, que ha acabat fatal. A molts ens va influir la guerra dels Balcans perquè va ser el primer moment que el periodisme espanyol disposava d'uns recursos per cobrir uns esdeveniments amb igualtat de condicions amb la premsa anglosaxona o alemanya. Estàvem a una hora i mitja d'avió, però mentre nosaltres celebràvem els Jocs del 92, a una hora i mitja hi havia una guerra a Europa, amb massacres duríssimes i setge a Sarajevo.
Quines situacions.
El dia de la inauguració dels Jocs al balcó presidencial hi havia l'alcalde de Sarajevo. Jo aquell dia vaig parlar amb ell i, mentrestant, va trucar la seva dona, que estava sota un bombardeig i li deia el que els quedava a la cuina. Vivíem aquesta situació estranya que estàvem vivint al mateix temps la inauguració d'uns Jocs Olímpics i un bombardeig massiu. Això va obligar a fer periodisme i també hi va haver molta solidaritat. Molta gent va acollir nens de Sarajevo. Si tu hi vas ara, et pots trobar molta gent que parla català i amb accent de Lleida, que eren refugiats en aquella època. Per això al llibre també en parlo.
El periodisme ha de ser un aliat de la ciutadania?
Vol dir si compleix un servei pedagògic?
Sí.
A veure, la motivació periodística es mou per moltes coses. No és un missioner. El que es necessita en primer lloc és tenir una curiositat. Però després, la pròpia informació, el viatjar i anar als llocs també et porta a un compromís amb la veritat. De manera que si només vas a un lloc pel teu ego o per l'adrenalina, això ho has d'anar filtrant perquè vas coneixent gent, hi agafes compromís, contemples certes situacions i les vols entendre i explicar. I buscar aquesta cosa tan difícil que és explicar el que passa, explicar la veritat, que és molt complexa. Ara mateix, a Ucraïna interessa saber els mecanismes que ho mouen, el que hi ha al darrera. Intentar entendre el calidoscopi. La guerra ho tapa tot, ho posa tot negre o blanc.
Ha criticat moltes vegades l'hegemonia d'una opinió cada cop més radicalitzada sobre la informació. Com si anéssim, pel que fa als grans mitjans, cap a una mena de cadena Fox global.
Això es deu a molts motius. Però el primer és perquè és més barat. L'opinió és molt barata. Que et llevis a les set del matí i vagis a parlar a una ràdio costa poc. Que et llevis a les quatre del matí, vagi's al Prat i agafis un avió a Kabul val molts diners. Cobrir això i explicar-ho bé són molts diners i no s'hi pot enviar qualsevol periodista. En canvi, un opinador que a les deu està parlant de Kabul després de prendre's un cafè amb llet és molt barat. Les empreses això ho han descobert. I també es dona el fet que la gent avui dia té una gran mandra per pensar. Perquè pensar és bastant decebedor respecte a creure. Hi ha molta gent opinadora que té la seva parròquia. Digui'm tres noms de reporters que se segueixin. Hi va haver una època de gran enamorament per Kapuscinsky però no se n'ha parlat més. La crisi civilitzatòria que deia abans fa que la gent es refugiï en les seves creences, en el gregarisme. Si ens fixem en Catalunya, molta gent sempre ha preferit identificar-se amb alguna cosa que pensar. I això és general en el món.
L'Àfrica és un referent de la seva trajectòria. Com és possible que, en un món tan globalitzat, continuï estan molt lluny del nostre mainstream informatiu?
Això és horrorós. Jo no ho entenc. Això es deu a que continuem tenint una mentalitat eurocèntrica i colonial. Som racistes, capaços de dir bestieses tan grans com que els nostres problemes són culpa dels altres, que els africans que estan fugint de les desgràcies que els hem ocasionat són el nostre problema. Podem agafar qualsevol lloc. Per exemple, Mali. Mali era un país encantador. Recordo que una vegada vaig entrar-hi sense visat, no els funcionava la màquina a l'aeroport i em van dir que ja me'l donarien al sortir. Molt pobre, això sí. Ara està en una situació terrible.
I com es va arribar fins aquí?
Amb el desmoronament de Líbia i la fi de Gaddafi. Però tot això ho hem fet nosaltres. A Mauritània, en un viatge que vaig fer l'any passat, estaven totes les carreteres plenes de nois del Mali de 16, 17 i 18 anys intentant anar fins al mar. Molts no havien vist mai el mar i volien pujar a una pastera, fugint d'una guerra que té l'origen en una intervenció europea mal feta. Si anem a temes econòmiques, els hem fet malbé els mercats i les economies locals. Ells criaven els anomenats pollastres bicicleta, que es crien lliures. Es va rebentar aquest mercat al Senegal perquè els europeus els hem obligat a obrir mercats per vendre'ls tota la porqueria de la Unió Europea, potes i pedrers congelats. Ara nosaltres ens estem queixant del mateix. Es deixen entrar productes de fora i es destrueixen els productes locals.
Rwanda ha estat l'experiència que més l'ha frapat?
Rwanda ha estat una experiència terrible, però potser no és el que m'ha frapat més. En aquests moments és Gaza. No ho puc entendre.
Però si Israel fa això, Hamàs no ha analitzat abans quina seria la resposta d'Israel?
Bé, potser li interessa això a Hamàs. No ho sé, però a mi el que m'interessa és el que fa Israel. Hamàs fa una cosa clàssica com és el terrorisme. Però jo el que observo és com s'afebleix el món democràtic, no només Israel sinó els seus aliats. Com s'internacionalitza i s'accepta que un món democràtic deixi de ser-ho, cometi crims de guerra i es llanci a la destrucció d'un poble, sense donar-los una esperança. No hi ha una porta oberta a l'esperança per als palestins. Què volen fer, anihilar-los? Que la democràcia occidental s'inclini per l'anihilació no té cap ni peus.
Gaza en aquests moments l'inquieta més que Ucraïna?
Gaza m'inquieta moralment. Per mi, Gaza és una ferida oberta a la contemporaneïtat d'unes dimensions inexplicables. Si ets ciutadà israelià has de patir molt, no és normal ser còmplice d'això. Recordo que a la guerra d'Afganistan, quan es va bombardejar un hospital de Metges Sense Fronteres, va ser un escàndol internacional. Ara s'ha banalitzat. No hi ha una fortalesa moral davant d'això. Ni unes conviccions, s'han enfonsat totes. És com si de cop i volta hagués saltat un tap i hi hagués un descontrol total del que seria l'estat de dret, l'humanisme, les lleis internacionals.
Hi ha un moment en el llibre en què un dels personatges diu: "Ens hem afeblit com a societat i estem en una fase animal, de gossos i llops disposats a sacrificar els xaiets", i que això passa quan una societat està espantada.
Crec que no tenim projecte. Tenim un projecte autodefensiu. Hem tornat enrere respecte d'una època bastant idealista en què en el món global es podia trobar molta gent diferent i crear un espai comú decent.
Això és una mica desesperançador. Doni'ns un missatge més optimista...
Reaccionar. El periodisme té una gran oportunitat per reaccionar, per deixar de ser gregaris i submisos, i per utilitzar tots els mitjans que els facilita la tecnologia. Tot es pot saber i s'ha de saber utilitzar la tecnologia. Crec que és imprescindible prendre consciència. El problema és que si mirem a la història sempre ens aixequem després de patacades impressionants. La Segona Guerra Mundial va ser una devastació absoluta. Però si mires L'esperit del 45, una gran pel·lícula de Ken Loach, es veu que després de la guerra ve un gran entusiasme de la socialdemocràcia d'utilitzar l'estat i la inversió pública per aixecar un país, creant el servei sanitari, els trens... I ara tornem anar enrere. El problema és que ara la dimensió de la clatellada pot ser molt forta. Europa és ara mateix una illa. La inestabilitat és global. Només cal mirar els murs que hi ha al món ara.
És interessant això.
Quan va caure el Mur n'hi havia menys. Ara hi ha murs a Hongria, a Melilla, a Israel ja no en parlem, els polonesos han fet un mur a la frontera amb Ucraïna.
I com contempla la guerra a Ucraïna?
És una guerra d'agressió i s'ha de guanyar. Però no ens adonem que la solució és arribar a acords. A què estem esperant? A l'Esperit Sant? Aquesta guerra també demostra una cosa greu. No ha començat de cop, ha estat anunciada, i la diplomàcia no avançava. Fins que Putin fa una maniobra suïcida creient que en dos dies cauria el règim a Kíiv i que el poble ucraïnès es dividiria. Al veure's agredits, s'han tancat i han construït la nació ucraïnesa. A Europa ningú sabia abans què era Ucraïna. Tenim una classe política mundial molt lamentable.
Creu que es pot estendre?
Això que apunta Macron que Rússia pot atacar altres països europeus ho veig molt difícil. M'agradaria creure que no. Potser soc un ingenu. Però jo faria esforços per resoldre-ho i crec que no se n'han fet prou.
Bru Rovira (Barcelona, 1955) atresora una llarga història com a periodista, que passa per rotatius com Tele/Exprés, l'Avui, El País o La Vanguardia, d'on un dia fou acomiadat. Àfrica ha estat una de les seves passions, com demostra un dels seus llibres, Áfricas: cosas que no pasan tan lejos. Ha obtingut els premis periodístics Ortega y Gasset i Miguel Gil Moreno. En aquesta entrevista parla del darrer llibre, però sobretot del periodisme i del que el continua atrapant, la vida i les veritats del món.
El llibre comença amb una frase d'un llibre de Graham Greene: "I de sobte, Scobie va experimentar un sentiment d'exili". És el que sent vostè respecte el periodisme que va viure?
Sí. La frase segueix: "Allí on s'agenollaven tantes persones, hi havia un país que ja no era el seu". És perfecte aquesta cita. Hi ha un sentiment d'exili, sí. El llibre explica una mica una època passada del periodisme que no tornarà. Això no vol dir que sigui més bo o més dolent, no faig judicis de valor. Però l'època de paper, de l'escriptura, de molta més separació del poder, malgrat que el periodisme mai ha estat totalment autònom, s'ha acabat i no només en el periodisme. Estem en un moment civilitzatori d'un canvi profundíssim, com va ser l'aparició de la impremta.
Civilitzatori, tan així?
Crec que sí. La paraula escrita, la gramàtica, la llengua, ja no té la importància sobre la societat que tenia fa uns anys. Tots els nois que ara mateix estan aquí estan tots interconnectats i no han comprat ni un llibre.
Ha escrit aquest llibre per passar comptes?
No. He escrit aquest llibre per trobar-me a mi mateix en una versió una mica més irònica i relaxada que el trauma que et produeix quan se t'acaba la vida periodística. En un primer moment t'emprenyes amb tot, però després vas apamant les coses i penses en fer alguna cosa que sigui interessant. És un llibre sobre periodisme i sobre la societat. Té moltes capes i una d'elles és el mateix assassinat. Les mateixes consignes que van sortint al llarg del llibre a partir del crim no són fruit d'un pensament revolucionari dels anys 70 i 80 sinó un retalla i enganxa, missatges sortits de les xarxes. Això és una cosa molt contemporània. Tothom agafa frases d'aquí i d'allà, però desenvolupar una idea és molt difícil.
Vostè va sentir una ferida?
Com tothom a qui l'acomiaden d'una empresa. Mai vaig pensar que la nostra generació no es jubilaria en el nostre lloc de treball.
Bru Rovira: "El llibre explica una època passada del periodisme que no tornarà". Foto: Frederic Esteve
Creia que es jubilaria a La Vanguardia.
Sí. Creia que em jubilaria en la idea que ja estaria cansat de viatjar, no viatjaria tant i potser les meves coneixences o experiència servirien en un ambient d'elaboració d'informació periodística. Fins i tot des del punt de vista capitalista pur i dur, acomiadar gent que has pagat durant tants anys, els has format, els has pagat bitllets d'avió, que això no reverteixi a una redacció, trobo que és absurd. És llançar a la paperera una cosa en què has fet una inversió.
"No t'acomiaden pel que ets o perquè no has fet bé la teva feina, sinó perquè l'empresa no vol pagar el teu cost i prefereix gent que cobra la meitat o una quarta part"
I per què l'acomiaden, aleshores?
La Vanguardia on treballava era un diari molt plural, no en el sentit que tingués una línia editorial plural sinó que buscava la qualitat en les diferències entre els seus redactors. Hi havia una acceptació del fet que érem gent molt diferent. No t'acomiaden pel que tu ets o perquè no has fet bé la teva feina, sinó pel que anomeno la teoria de l'excel. Tu vals tant i l'empresa no vol pagar el teu cost, i prefereix agafar gent que cobra la meitat o una quarta part. Aquesta és la realitat. No té a veure amb nosaltres, sinó amb la visió d'una gent amb corbata que no té cap visió del periodisme sinó només uns criteris d'empresa. Les empreses periodístiques s'han deixat seduir per aquesta gent perquè en tenen prou amb el control del poder del periodisme. Els interessa més el poder que la informació. Un poder que, a més, han perdut perquè el periodisme ja no influeix en la societat com abans.
Però les figures com el director del seu llibre, aquests Llopis, no han existit sempre?
Sí. Llopis és un capatàs modern, que no hi és per les seves qualitats humanes o periodístiques sinó per la seva servitud al poder i a l'empresa. Sempre ha estat així, però l'empresa sempre ha tingut un cert respecte perquè la redacció tingués certa autonomia. És molt modern que l'empresa intervingui tant sobre els continguts com ho està fent ara. Abans, els directors es quadraven davant de molts aspectes, com els sous dels seus redactors, com es gastava el diner. Els directors posaven una barrera. Sempre hi ha hagut una negociació entre la comptabilitat, la publicitat i la redacció. Aquest debat sempre ha existit, però ara assistim a una derrota absoluta del periodisme.
Aquest diari del seu llibre, Las Noticias, és La Vanguardia?
La Vanguardia ja surt esmentada en la novel·la. S'ha de distingir entre La Vanguardia i Las Noticias, que és ficció.
Però un lector, quan llegeix que el diari Las Noticias és propietat d'una família de llarga tradició, els Vilanova, en mans del besnet del fundador...
Sí, però El Periódico també és en mans d'una empresa familiar. Ja sé on vol arribar, però no li ho diré. El que sí que diré és que un escriu sobre el que coneix a la vida i hi ha molt de mi i de col·legues meus en el llibre. Aquí hi ha un retrat d'una societat, d'una ciutat i, per tant, hi ha moltes coses identificables. I m'agrada que la gent que ho llegeixi pugui dir: mira, aquest s'assembla a aquell o a aquell altre perquè la literatura ha de servir perquè tu t'hi identifiquis i se t'obrin finestres. És un joc literari.
"Matar el director" és el darrer llibre de Bru Rovira. Foto: Frederic Esteve
En tot cas, en la figura d'aquest José Llopis estan concentrades totes les misèries del periodisme.
Bé, hi ha la relació seva amb la propietat, amb els redactors. Un diari és un col·lectiu i en aquest primer capítol hi ha tota la relació que el director té amb els corresponsals i he intentat fer una cosa arquetípica sobre els nous caps d'ara.
Una cosa psicològicament interessant és veure com aquest director prepotent no deixa de ser un home humiliat pel propietari.
Això és la vida. També passa a la política. Primo Levi parla en un dels seus llibres de la baralla de l'últim contra el penúltim. A dalt de tot passa el mateix. Hi ha gent que pensa que ha arribat al cim després de trepitjar els demés s'adona que a dalt n'hi ha un altre que el trepitja a ell. A mi m'interessa més el penúltim contra l'últim perquè sempre he fet un periodisme que no ha estat del poder, he fet el que jo sempre he anomenat les carreteres secundàries. Tota la trama de la gent de baix, que crec que en el llibre hi és.
Sorprèn el lector amb l'aparició momentània de persones que són o han estat molt reals. Com Xavier Vinader o José Martí Gómez.
Hi ha un homenatge en el llibre a la meva pròpia història. Hi ha gent a la que jo li he d'agrair moltes coses, jo vaig entrar a Tele/Exprés gràcies al Roglan. Vaig treballar molt amb Ibáñez Escofet, que era un brillantíssim periodista. Dels antics. Valorava la feina, s'arromangava, discutia les coses. Com vaig aprendre de Joaquín Ibarz o Miguel Ángel Bastenier. Bastenier cada dia agafava el diari, assenyalava tot el que no funcionava i anava taula per taula comentant les coses amb els redactors. Amb Vinader vaig treballar a l'Arreu. Era un personatge especial. No m'agradava quan deia que era un mort civil. Quan encara li quedava molta corretja no tenia on treballar. Tenia un arxiu extraordinari i sempre tenia gent a casa seva, periodistes joves que anaven a aprendre doctrina. Vivia a sobre de Vila Reyes, l'home del cas Matesa.
Imagino que hi ha molt de vostè en la policia Matilda Serra.
Bé, a la Matilda Serra la faig anar als Balcans, que va ser un moment important en la meva vida. Jo soc més africanista, però en el periodisme espanyol hi ha una generació molt marcada pels Balcans. Fins i tot n'hi ha hagut algú que ho feia molt bé, com Hermann Tertsch, que ha acabat fatal. A molts ens va influir la guerra dels Balcans perquè va ser el primer moment que el periodisme espanyol disposava d'uns recursos per cobrir uns esdeveniments amb igualtat de condicions amb la premsa anglosaxona o alemanya. Estàvem a una hora i mitja d'avió, però mentre nosaltres celebràvem els Jocs del 92, a una hora i mitja hi havia una guerra a Europa, amb massacres duríssimes i setge a Sarajevo.
Quines situacions.
El dia de la inauguració dels Jocs al balcó presidencial hi havia l'alcalde de Sarajevo. Jo aquell dia vaig parlar amb ell i, mentrestant, va trucar la seva dona, que estava sota un bombardeig i li deia el que els quedava a la cuina. Vivíem aquesta situació estranya que estàvem vivint al mateix temps la inauguració d'uns Jocs Olímpics i un bombardeig massiu. Això va obligar a fer periodisme i també hi va haver molta solidaritat. Molta gent va acollir nens de Sarajevo. Si tu hi vas ara, et pots trobar molta gent que parla català i amb accent de Lleida, que eren refugiats en aquella època. Per això al llibre també en parlo.
Bru Rovira: "Continuem tenint una visió eurocèntrica i colonial sobre l'Àfrica". Foto: Frederic Esteve
El periodisme ha de ser un aliat de la ciutadania?
Vol dir si compleix un servei pedagògic?
Sí.
A veure, la motivació periodística es mou per moltes coses. No és un missioner. El que es necessita en primer lloc és tenir una curiositat. Però després, la pròpia informació, el viatjar i anar als llocs també et porta a un compromís amb la veritat. De manera que si només vas a un lloc pel teu ego o per l'adrenalina, això ho has d'anar filtrant perquè vas coneixent gent, hi agafes compromís, contemples certes situacions i les vols entendre i explicar. I buscar aquesta cosa tan difícil que és explicar el que passa, explicar la veritat, que és molt complexa. Ara mateix, a Ucraïna interessa saber els mecanismes que ho mouen, el que hi ha al darrera. Intentar entendre el calidoscopi. La guerra ho tapa tot, ho posa tot negre o blanc.
"Que et llevis a les quatre del matí, vagi's al Prat, agafis un avió a Kabul i explicar-ho bé és molt car, un opinador que parla de Kabul després de prendre's un cafè amb llet és molt barat"
Ha criticat moltes vegades l'hegemonia d'una opinió cada cop més radicalitzada sobre la informació. Com si anéssim, pel que fa als grans mitjans, cap a una mena de cadena Fox global.
Això es deu a molts motius. Però el primer és perquè és més barat. L'opinió és molt barata. Que et llevis a les set del matí i vagis a parlar a una ràdio costa poc. Que et llevis a les quatre del matí, vagi's al Prat i agafis un avió a Kabul val molts diners. Cobrir això i explicar-ho bé són molts diners i no s'hi pot enviar qualsevol periodista. En canvi, un opinador que a les deu està parlant de Kabul després de prendre's un cafè amb llet és molt barat. Les empreses això ho han descobert. I també es dona el fet que la gent avui dia té una gran mandra per pensar. Perquè pensar és bastant decebedor respecte a creure. Hi ha molta gent opinadora que té la seva parròquia. Digui'm tres noms de reporters que se segueixin. Hi va haver una època de gran enamorament per Kapuscinsky però no se n'ha parlat més. La crisi civilitzatòria que deia abans fa que la gent es refugiï en les seves creences, en el gregarisme. Si ens fixem en Catalunya, molta gent sempre ha preferit identificar-se amb alguna cosa que pensar. I això és general en el món.
L'Àfrica és un referent de la seva trajectòria. Com és possible que, en un món tan globalitzat, continuï estan molt lluny del nostre mainstream informatiu?
Això és horrorós. Jo no ho entenc. Això es deu a que continuem tenint una mentalitat eurocèntrica i colonial. Som racistes, capaços de dir bestieses tan grans com que els nostres problemes són culpa dels altres, que els africans que estan fugint de les desgràcies que els hem ocasionat són el nostre problema. Podem agafar qualsevol lloc. Per exemple, Mali. Mali era un país encantador. Recordo que una vegada vaig entrar-hi sense visat, no els funcionava la màquina a l'aeroport i em van dir que ja me'l donarien al sortir. Molt pobre, això sí. Ara està en una situació terrible.
I com es va arribar fins aquí?
Amb el desmoronament de Líbia i la fi de Gaddafi. Però tot això ho hem fet nosaltres. A Mauritània, en un viatge que vaig fer l'any passat, estaven totes les carreteres plenes de nois del Mali de 16, 17 i 18 anys intentant anar fins al mar. Molts no havien vist mai el mar i volien pujar a una pastera, fugint d'una guerra que té l'origen en una intervenció europea mal feta. Si anem a temes econòmiques, els hem fet malbé els mercats i les economies locals. Ells criaven els anomenats pollastres bicicleta, que es crien lliures. Es va rebentar aquest mercat al Senegal perquè els europeus els hem obligat a obrir mercats per vendre'ls tota la porqueria de la Unió Europea, potes i pedrers congelats. Ara nosaltres ens estem queixant del mateix. Es deixen entrar productes de fora i es destrueixen els productes locals.
Rwanda ha estat l'experiència que més l'ha frapat?
Rwanda ha estat una experiència terrible, però potser no és el que m'ha frapat més. En aquests moments és Gaza. No ho puc entendre.
"Gaza és una ferida oberta a la contemporaneïtat d'unes dimensions inexplicables"
Però si Israel fa això, Hamàs no ha analitzat abans quina seria la resposta d'Israel?
Bé, potser li interessa això a Hamàs. No ho sé, però a mi el que m'interessa és el que fa Israel. Hamàs fa una cosa clàssica com és el terrorisme. Però jo el que observo és com s'afebleix el món democràtic, no només Israel sinó els seus aliats. Com s'internacionalitza i s'accepta que un món democràtic deixi de ser-ho, cometi crims de guerra i es llanci a la destrucció d'un poble, sense donar-los una esperança. No hi ha una porta oberta a l'esperança per als palestins. Què volen fer, anihilar-los? Que la democràcia occidental s'inclini per l'anihilació no té cap ni peus.
Gaza en aquests moments l'inquieta més que Ucraïna?
Gaza m'inquieta moralment. Per mi, Gaza és una ferida oberta a la contemporaneïtat d'unes dimensions inexplicables. Si ets ciutadà israelià has de patir molt, no és normal ser còmplice d'això. Recordo que a la guerra d'Afganistan, quan es va bombardejar un hospital de Metges Sense Fronteres, va ser un escàndol internacional. Ara s'ha banalitzat. No hi ha una fortalesa moral davant d'això. Ni unes conviccions, s'han enfonsat totes. És com si de cop i volta hagués saltat un tap i hi hagués un descontrol total del que seria l'estat de dret, l'humanisme, les lleis internacionals.
Bru Rovira, durant l'entrevista amb Nació. Foto: Frederic Esteve
Hi ha un moment en el llibre en què un dels personatges diu: "Ens hem afeblit com a societat i estem en una fase animal, de gossos i llops disposats a sacrificar els xaiets", i que això passa quan una societat està espantada.
Crec que no tenim projecte. Tenim un projecte autodefensiu. Hem tornat enrere respecte d'una època bastant idealista en què en el món global es podia trobar molta gent diferent i crear un espai comú decent.
Això és una mica desesperançador. Doni'ns un missatge més optimista...
Reaccionar. El periodisme té una gran oportunitat per reaccionar, per deixar de ser gregaris i submisos, i per utilitzar tots els mitjans que els facilita la tecnologia. Tot es pot saber i s'ha de saber utilitzar la tecnologia. Crec que és imprescindible prendre consciència. El problema és que si mirem a la història sempre ens aixequem després de patacades impressionants. La Segona Guerra Mundial va ser una devastació absoluta. Però si mires L'esperit del 45, una gran pel·lícula de Ken Loach, es veu que després de la guerra ve un gran entusiasme de la socialdemocràcia d'utilitzar l'estat i la inversió pública per aixecar un país, creant el servei sanitari, els trens... I ara tornem anar enrere. El problema és que ara la dimensió de la clatellada pot ser molt forta. Europa és ara mateix una illa. La inestabilitat és global. Només cal mirar els murs que hi ha al món ara.
"Avui hi ha més murs al món que quan va caure el de Berlín"
És interessant això.
Quan va caure el Mur n'hi havia menys. Ara hi ha murs a Hongria, a Melilla, a Israel ja no en parlem, els polonesos han fet un mur a la frontera amb Ucraïna.
I com contempla la guerra a Ucraïna?
És una guerra d'agressió i s'ha de guanyar. Però no ens adonem que la solució és arribar a acords. A què estem esperant? A l'Esperit Sant? Aquesta guerra també demostra una cosa greu. No ha començat de cop, ha estat anunciada, i la diplomàcia no avançava. Fins que Putin fa una maniobra suïcida creient que en dos dies cauria el règim a Kíiv i que el poble ucraïnès es dividiria. Al veure's agredits, s'han tancat i han construït la nació ucraïnesa. A Europa ningú sabia abans què era Ucraïna. Tenim una classe política mundial molt lamentable.
Creu que es pot estendre?
Això que apunta Macron que Rússia pot atacar altres països europeus ho veig molt difícil. M'agradaria creure que no. Potser soc un ingenu. Però jo faria esforços per resoldre-ho i crec que no se n'han fet prou.