Dels orígens, expliquen que no eren amics, de fet, no compartien ni promoció a l’Institut del Teatre, però el taller integrat que havien de fer en acabar els estudis el 2010 els va unir per portar a terme el mateix projecte. “En aquest taller, integraves totes les especialitats de direcció, dramatúrgia, escenografia, etc., presentaves un projecte i, si te’l donaven, t’oferien 1.500 euros per executar-lo”, recorden l’Aitor Galisteo-Rocher (1985, Mollet del Vallès) i l’Esther López (1986, Palma), dos dels membres fundadors de la companyia teatral La Calòrica, citats un matí grisós al bar de la Sala Beckett de Barcelona. En acabar aquest taller, els va sorgir l’oportunitat d’anar a fer un bolo a Pamplona: “No teníem res, no teníem ni un duro per llogar una furgoneta o pagar-nos un hostal, així que vam decidir posar 50 euros cada un per crear una associació”.
D’aquesta aventura que recorden dels inicis ja n’han passat 15 anys i, després de 16 obres i centenars de funcions i espectacles arreu del territori, ens reben en un moment dolç on acaben d’estrenar Sala polivalenta 3Cat i estan preparant el seu nou espectacle; La brama del cérvol, que els portarà a trepitjar per primera vegada l’escenari de la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc aquest mes de maig. D’això, del seu recorregut i del que vindrà a partir d’ara, en parlen en aquesta conversa una petita representació de la companyia que denota i sedueix amb la mateixa bona sintonia que ho fan quan des de dalt dels escenaris.
La seva companyia es caracteritza per fer humor a partir de la sàtira política. Aquesta era la idea de la qual ja partien a l’inici?
Aitor Galisteo-Rocher (A.G.): Crec que va anar sorgint, és a dir, amb la Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que va ser la primera, no era una obra de sàtira política, parlava sobre la successió, el poder i les ganes de quedar-s’hi aferrat. Sí que té un rerefons de dir; ostres, em vull mantenir al poder, com el cas de la Reina, però està al rerefons. Després va venir L'Editto Bulgaro que va ser un encàrrec on va sortir el Berlusconi i va ser la primera en què vam dir, ostres, aquest tipus de teatre ens agrada. Però vam anar endavant i endarrere, perquè Bluf, per exemple, tampoc en tenia.
"No ens asseiem a dir farem teatre polític, però al final ens surt, perquè anem a prendre alguna cosa i parlem d'això"
esther lópez
Esther López (E.L.): Tenia un rerefons de parlar sobre la crisi dels 30 i de com ens veia aquesta generació, de les poques oportunitats que teníem enmig de tota aquesta crisi, també econòmica. No ens asseiem a dir farem teatre polític, però al final ens surt perquè anem a prendre alguna cosa i parlem d'això, de les notícies i del que està passant al món. Has escoltat aquest pòdcast? Has vist aquesta pel·li? Has llegit aquest llibre? La política i l’humor estan en el nostre dia a dia, en la nostra manera de relacionar-nos. Projecte a projecte, t'adones que vas anant cap allà, però mai ens vam crear dient que faríem teatre polític per riure, perquè de fet, hem fet El profeta o La nau dels bojos que no són de riure. La gent ens diu; “La Calòrica és això, és allò…” ‘La Calòrica’ és, a dia a avui això, i no sabem què passarà, depèn de les inquietuds que tinguem.
I quines inquietuds tenen ara, en aquests moments?
A.G.: No hem fet mai una obra on es doni la tabarra o la murga, de dir-li a la gent com ha de fer les coses o de donar-li solucions, perquè no en tenim. Plantegem un problema, una inquietud, i a partir d'aquí funcionem. Per exemple, ara amb La brama del cérvol, que és el nou espectacle que estrenem al maig, en aquest no hi haurà sàtira política pròpiament dita, però sí que hi ha una cosa que, no sé si puc dir...
E.L.: L'obra té dues parts. Ens vam asseure a l'inici del projecte per dir; de què volem parlar? Què ens està ara mateix travessant, i on volem posar el focus en aquesta obra? Hi havia diferents opinions per la situació vital de cadascú. En aquests moments, nosaltres com a generació podem veure com ens estem fent grans, com estem assolint el que volem i el que no, cap on estem anant i què estem aconseguint. Ens trobem amb una crisi dels 40 que ja sentim l'alè i que estarà bastant impregnada. Els 40 se't demanen unes coses que no se't demanen els 20 o els 30, i penso que també parla de com trencar amb aquestes problemàtiques del que s'espera de tu a certes edats.
A.G.: L’obra crítica La Calòrica, també. La frase de; “què fareu, una obra sobre el canvi climàtic?” es diu. És el moment de reflexionar sobre si totes les inquietuds que hem tingut han servit d’alguna cosa.
E: I de si té sentit el que fem. És una obra multi trama en la qual una, directament, és un simposi de teatre polític. Llavors aquí és on posem el gran focus, per què nosaltres podem fer obres sobre el canvi climàtic i podem portar ampolles per emplenar i no gastar plàstic, però fins a quin punt té impacte això que fem nosaltres a la societat? Aquí hi ha diverses opinions i jo penso que sí.
Ho comparteixen?
A.G.: Sí, té sentit, però penso que té sentit des d'un punt de privilegi. És a dir, si et pots pagar una entrada de 32 euros i venir a veure l'obra, té sentit. Si no, doncs no.
"Estem fent teatre per a gent que ve i pensa exactament el mateix que nosaltres, que ens fan pensar que hem canviat el món, i no has canviat una puta merda"
esther lópez
E.L.: Estem fent teatre per gent que ve i pensa exactament el mateix que nosaltres, que ens aplaudeix i marxem tots a casa dient “uau, hem canviat el món”, i no has canviat una puta merda, perquè la persona que t'ha vingut a veure ja té aquest pensament. Si aconsegueixes que vingui algú que pensi diferent o que li despertis alguna cosa, ja ho tenim. Tu milites fins on pots, però fas que aquella persona comenci a militar o comenci a fer coses que canvien microaccions, que per mi també és vàlid i supernecessari.
Consideren que tenen un públic fidel?
A.G.: Sí, és bastant heavy el que ha passat amb el públic, la gent mira on hi ha bolos i venen i fan turisme per la zona. És bonic i bastant increïble. Quan arribo al teatre sempre pregunto; “quantes entrades s'han venut?”, i quan ens diuen que no en queden, ens segueix sorprenent que s'exhaureixin!
E.L.: Mantenim aquest pensament precari de quan venien 10 persones. (Riuen). És molt guai, és una responsabilitat i una pressió també, perquè la gent ara, amb aquesta obra, l’està esperant a veure què fotrem, i és com; ai, no ho sé, deixa'm en pau! (Riu).
A.G.: Sí, va de la mà, el públic s'ho sent també seu i com que combrega amb el que es diu i el que veu, espera que la següent obra també sigui així. Però l'art és així. Hi haurà un dia que el públic ens deixarà de seguir, i hem de ser conscients d'això.
Amb el temps hauran guanyat confiança. Com ha estat aquesta evolució d’arribar a crear i produir fins a 16 espectacles diferents?
A.G.: Com a grup hem anat aprenent les formes i les vies de tot; des de direcció, d'actors, de companys i de la manera sobre com relacionar-nos. Hem anat aprenent a curar-nos als uns als altres, a conèixer com és l'altre, què li pot fer sentir malament i què no, i això és un treball molt bèstia que requereix temps i que és molt important. L'Esther sempre diu que a l'escenari, quan algú de nosaltres té un problema, a l'altre no li cal que li digui per què ja ho veu. La comunicació no verbal és molt guai.
E.L.: És bonic i, a la vegada, també una mica rotllo una relació tan llarga. És com una relació de parella, però de set! Té molta feina al darrere, de gestió emocional, de calendaris... No hi ha hagut embolics i això també ens ha salvat (Riuen). La Calòrica és com l'extensió de la família, de la família escollida. Són molts anys i hores junts, fent projectes i tot a flor de pell, amb moltes emocions, i això genera que al final es repliquin rols. Hem crescut molt i segur que ens queda molt per créixer. Personalment m'ha ensenyat moltíssim més que l'Institut de Teatre.
S’han autocensurat o algú els ha fet mai alguna vegada algun avís?
E.L.: Algú no, nosaltres sí, i seguim fent-ho. Som molt assemblearis, som molt de votar a l’hora de prendre decisions. Cada setmana fem com a mínim una reunió de producció i, si estem en ple procés creatiu, una altra trobada. Som molt pesats, votem, i el que diu la majoria és el que s'executa, malgrat que no sempre hi estem tots d'acord.
A.G.: El que parla millor és el que guanya. (Riuen). No tinc un exemple concret, però en bromes, gags, frases que hem dit, hòstia, això millor no dir-ho. Em ve una claríssima de ‘Els ocells’ que millor no dir. Si fóssim d'una altra manera ho hauríem posat, i que li donin pel sac a qui s'ofengui, perquè és bèstia. De fet, aquest gag no es diu per què un personatge talla un altre. L'altre dia que vam fer el bolo a Mollet, un dels actors va anar una mica més tard i l'altre va haver d'allargar la frase per no dir el nom d'aquesta persona. Per mi ho faríem, però potser no estaríem aquí fent l'entrevista. Hi ha una cosa de ser intel·ligent en el sentit que, si per mi fos, potser hauríem sigut una mica més barroers. Trobar el punt just de ser barroer i no, és una de les coses que ‘La Calòrica’ sap fer molt bé. El Joan Yago té la capacitat d'agafar el que dic de forma barroera i dir-ho de forma intel·ligent, divertida i elegant a escena.
Creuen que precisament fent sàtira política connecten més amb el seu públic?
A.G.: Depèn molt de l'època en la qual vius i del moment que ens toca viure. Estem en un moment en què la política és molt bèstia des de fa molts anys, molt canviant.
E.L.: L'extrema dreta està preparant un terreny que no te n'adones i els tens sobre!
"Fer teatre polític és posicionar-se, i posicionar-se vol dir tenir detractors i gent que està amb tu"
Aitor galisteo-rocher
A.G.: Aquesta gent no s’aturen mai i, si no els sents molt, és que hi ha perill. Quan els sents moure's, cridar i manifestar-se, penses mira pobrets, estan allà amb les ulleres de sol i les banderes, però quan no els sents, és perquè estan ocupats en una altra cosa, i això és perillós. Està molt bé fer històries de drames familiars, però la sàtira política, el teatre polític és absolutament necessari perquè és el món en què vivim. Està bé trobar companys que pensin el mateix que tu, el que deia l'Ester, que vingui gent que pensi el mateix, com a mínim t’adones que hi ha un conjunt important de persones que està amb tu en aquesta cosa, i també que no, perquè també ens ha passat que algun espectador ens ha emès la seva crítica en contra d’algun espectacle.
E.L.: A ‘Le congrès ne marche pas’ ens va passar a Madrid. Van venir molts periodistes fatxes que consideraven que era un horror, que era el pitjor que havíem vist en sa vida. Primer, no li pot agradar a tothom i segon, que eren fatxes.
A.G.: Fer teatre polític és posicionar-se, i posicionar-se vol dir tenir detractors i gent que està amb tu. És com el futbol, vas amb mi o no, perquè si jo soc un rojo a l'escenari, soc un rojo.
No els fa por que els tanqui portes, això?
A.G.: Sí que hem fet bromes a vegades de; "Nos van a, nos van a...", i no ens han tancat mai portes. Catalunya ens l'hem fet sencera, l'estat espanyol no tant. No sé si és un tema econòmic, del que costen els bolos. Vam presentar un projecte que era la continuació de la Feísima que no l'hem fet perquè no es va voler que es fes. Això sí que ens ha passat. Fa set anys que el volíem fer. Era un espectacle que tractava sobre la família reial. La Leonor no era major d’edat, i es plantejaven una sèrie de problemes, uns “i sí...” condicionals. No la vam fer perquè no va sortir, ningú ens la va voler produir. Respon a la teva pregunta? No ens el van voler comprar.
Dels temes que han tractat; emergència climàtica, poder, democràcia… Quins consideren més rellevants per seguir tractant en escena?
A.G.: Tots són importants, però el més important és que d'ara en el futur no ens desconnectem de la realitat. Hem de seguir sabent analitzar la realitat i de seguir trobant aquells temes candents que poden ser importants. Crec que no ens hem desconnectat mai de la realitat.
I com ens hem de mantenir connectats?
E.L.: Fent un activisme a petita escala, més comunitari, amb els teus veïns, amb les teves botigues, amb el teixit més proper, perquè al final, d'una manera més petita estàs fent un canvi molt més gran. Com menys pendent estiguis del mòbil, de la realitat que hi ha a les xarxes on tot és mentida i que és una eina de control, millor. Hi ha estudis que afirmen que ens estem quedant idiotes fent scroll, i penses en totes aquestes futures generacions que pugen així, fa una mica de por. Crec que tornarem al mòbil sense internet, d'aquells tancats, sense connexió, tant de bo torni a passar, i mira que soc la primera que estic enganxadíssima als stickers i a totes aquestes merdes!
A.G.: El problema és que tot colla tant, que és molt difícil poder despendre's de les coses que t'evadeixen de la teva realitat. És molt ben parit dir i poder anar a un comerç de proximitat, de fer totes aquestes coses fent barri i tal, però la realitat del món en general n'és un altre i és una merda. La gent es posa a Telecinco perquè ja en té prou de veure i viure les seves merdes. Es posen ‘La isla de las tentaciones’ -que no he vist mai- per veure una altra realitat que pateix. I d'això en parlava L'Editto Bulgaro’. El problema és quan el reality es ven com una cosa que és de veritat. Jo soc capaç de veure ‘La isla de les tentaciones’, d’enganxar-me i de pensar, hòstia, els guionistes, déu-n'hi-do com hi van! Però la majoria de gent no sap que allò està guionitzat, i es pensa que és la realitat, que està bé i que és normatiu, i que pots anar per la vida amb l'actitud de ‘Mujeres hombres y viceversa’ perquè aquelles discussions són normals.
E.L.: Això ho parlava l'altre dia amb una amiga, com nosaltres podem veure ‘La isla de les tentaciones’ des d'un punt de vista que penses, això és una puta merda, m'està petant al cap. Però clar, la gent ho mira, i ho veuen nens petits, i és una brossa.
Acabem recomanant Sala Polivalent i La brama del cérvol, que ara els tindrà ocupats uns mesos!
E.L.: Sí, La brama del cérvol es podrà veure a la Sala Fabià Puigserver, la sala gran del Teatre Lliure on ens estrenem per primera vegada! Ens fa molta il·lusió, impressió i nervis a la vegada. A partir del 24 de març aturem els bolos i ens enfoquem als assajos. Sala polivalent s’acaba d’estrenar a 3Cat i són 6 capítols on, en cada un, veurem un taller d’una sala polivalent d'un centre cívic de Barcelona; el de ceràmica, el de ball, etc. Som els actors de La Calòrica on en cada capítol interpretem diferents personatges segons el taller.