Carles Porta: «Tots necessitem un segon origen, també Catalunya»

Segon origen ha arribat al Festival de Cinema de Sitges el mateix dia que s'estrena a les sales cinematogràfiques catalanes, i Carles Porta (Pla d’Urgell, 1963) no para. Amunt i avall, entrevista rere entrevista, i molt satisfet pel passi per a escoles de primera hora del matí. Amb tot, no està cansat del brogit de la promoció que comporta una pel·lícula (“però, si és un privilegi que t’escolti tanta gent!”, em diu), sobretot d’una pel·lícula com Segon origen, que adapta un dels llibres més llegits i estimats per milers lectors de diverses generacions. Fer aquest film és tocar un mite, reversionar-lo, amb el gran risc de l’adaptació i de les expectatives. Però aquest Segon origen, amb canvis i amb punts de vista diferents, manté un esperit que continua tal i com el va pensar Manuel de Pedrolo. I, també, tal com el va somiar, anys després, un cineasta com Bigas Luna. De fet, la seva prematura mort, l’any 2013, va desencadenar els fets, i va fer possible que Porta n’assumís la direcció, gairebé d’un dia per l’altre.
 
- La mort de Bigas Luna va ser un cop molt fort per a tot l’equip. En quin moment Carles Porta agafa les regnes la pel·lícula?
 
- Quan va morir Bigas Luna ja teníem un guió molt madur, del qual n’havíem fet una lectura dirigida per ell mateix, el gener de 2013. Dues setmanes després d'aquella lectura, Bigas ja va entrar a fer quimioteràpia, la darrera sessió que faria. El 6 d’abril em truquen i em diuen que és mort. I va ser en aquell mateix moment que vaig decidir que havia de dirigir la pel·lícula. En Bigas m’havia donat molta carta blanca, molt de camp per córrer. Ell ja estava molt cansat i malalt i necessitava una energia de lideratge que jo li sabia donar.
 
- Podríem dir que era la seva mà dreta, en tot aquest procés fet conjuntament amb ell?
 
- Exacte. Jo era l’autor del guió, i en Bigas Luna veia que tenia capacitat narrativa, que m’entusiasmava el viatge que estaven fent els personatges. I, un dia, em va dir “tu tens fusta de director”. Encara crec que m’ho deia per amabilitat! Però, quan es va morir, tot es va precipitar i vaig pensar que podia ser que Bigas Luna, que ja estava molt fotut, m’estigués preparant per assumir el repte. "I si fos així?", pensava. De fet, amb ell ja havíem pensat en la possibilitat de posar-li una mena de “guàrdia pretoriana” per tal que no hagués d’anar al rodatge. I aquella “unitat” ja la liderava jo.
 
- I, quan mor Bigas Luna, vostè decideix que assumirà el control.
 
- Quan va morir vaig pensar que qui hauria d’explicar la pel·lícula a un nou director seria jo, que la coneixia perfectament. Jo li havia d’explicar a un altre? I jo havia d'encarregar-li a un director que fes un pel·lícula que estaria molt més lluny del que faria Bigas Luna? A més, cal puntualitzar que era jo qui m’hi jugava els quartos. I vaig decidir que en seria el director.
 
- De fet, el director acaba sent més un coordinador d’equip que una altra cosa. En el seu cas, tot estava molt treballat i molt embastat.
 
- Com a director, ets tu qui decideixes en tot moment, només has de tenir un equip fantàstic, i el teníem. Què has de fer? Doncs has de tenir molt clara la història, saber com la vols explicar i, llavors, fer servir especialistes que ho facin possible.
 
- Com va treballar l’adaptació del llibre per transformar-lo en guió? El repte era molt alt, sobretot tenint en compte que Mecanoscrit del segon origen té molts lectors i que tothom té una imatge pròpia de la història.
 
- Bigas Luna sempre deia que el llibre és un punt de partida, però no una soga que et lligui. A partir d’aquí, quan ell va morir vaig fer canvis importants al guió. Creia que l’havia de portar al thriller, i donar-li un ritme molt més intens. I també potenciar, especialment, el que està a dins del llibre mateix: el conflicte entre l’amor i l’odi. La nova humanitat es construeix sobre el respecte ver el planeta, però sobretot des de l’amor. Tots necessitem un “segon origen”, tots! Catalunya inclosa, perquè no es pot construir res des de l’odi.
 
- En aquesta reescriptura va ser quan va aparèixer el personatge que interpreta Sergi López?
 
- Sí, em vaig inventar el personatge en aquest moment. I no li vaig posar nom perquè volia que fos el mes simbòlic possible. De fet, ara que ho penso, tinc dues coincidències amb Christopher Nolan. Una, que compartim el mateix compositor, David Julian, el mateix de Memento o Insomnia. La segona, que al personatge de López li dic “home”, com el personatge que fa Matt Damon a Interstellar, que es diu "Dr. Man". És una manera de generalitzar que l’home, de la mateixa manera que és font de l’amor, també és font de l’odi.
 
- Alguns d’aquests canvis que té el film han estat condicionats per fer-los més atractius i espectaculars en gran pantalla? O simplement era una qüestió de trobar matisos diferents?
 
- Em confesso culpable d’haver adaptat el Mecanoscrit! (riu) Mira, no volíem ni podíem fer un atac extraterrestre. Hollywood ja ho ha fet milions de vegades. I tampoc volíem una Alba que fos verge, bruna i tingués 14 anys. L’Alba anglesa ens suposava una internacionalització, era un pas molt pensat des de producció. També és veritat que ara, any 2015, és fàcil trobar gent anglesa que viu a Catalunya i que faci de professora d’anglès.
 
- Quina és la clau per encertar-la amb tots aquests canvis?
 
- El que m’importa és que la gent que ha llegit el Mecanoscrit del segon origen, quan vegi la pel·lícula tingui les mateixes sensacions que quan va llegir el llibre. I també volia fer una pel·lícula per a tots els públics.
 
- Un altre dels canvis que sobta més és el canvi de nom del fill de l’Alba i el Dídac, que a la pel·lícula no es diu Mar, sinó Kai.
 
- És un canvi molt mínim, perquè “Kai” vol dir "mar" en hawaià i japonès. Tot ve quan la Rachel Hurd-Wood em comenta que no pot pronunciar la “r” final de Mar, que els anglesos no ho fan i que semblaria que digués “mama”. Amb tot, vam trobar una solució internacional sense marxar dels noms que havia escrit en Pedrolo.
 
- L’obra també fa un intens al·legat a favor de l’ecologisme.
 
- Això ja era una dèria del Bigas Luna: ell parlava de “Biocràcia”, el govern de la terra considerant tots els éssers vius. El concepte és dins de la pel·lícula, i el podem veure, per exemple, en el paper de l’hort, que tractem com un personatge més. És una mica fer un homenatge a la pagesia, al sector primari, que mai no tenim en compte i és fonamental per al desenvolupament de la societat. La supervivència passa per menjar. També veiem l’ecologisme en el pare de l’Alba, que és professor de la Universitat de Lleida i estudia sobre el canvi climàtic. En una escena diu “si tu respectes la natura, ella et respectarà a tu”, com també “la terra ens protegirà”.
 
- Un simbolisme que també és present en altres elements de la pel·lícula.
 
- Sí. Per exemple, l’aigua entesa com a líquid amniòtic, que protegeix l’Alba i el Dídac de la destrucció de la humanitat. O la cua del cataclisme, que la passen dins de la cova i fa d’úter matern. O, encara més enllà, la boca de la cova té forma de vagina.
 
- També és molt present el paisatge lleidatà.
 
- Havia de ser així. Pedrolo era de Lleida, jo també, Bigas Luna volia tastar la ruralia i li agradava molt. I mira, penso que Lleida també necessita un “segon origen”. Sempre li ha faltat un punt d’autoestima, que és a les persones, però després es dilueix. Jo tenia molt clar que havia de ser una pel·lícula de Lleida, no m’espanta el “localisme”. Fargo no és local? O Twin Peaks? Els americans no tenen cap vergonya dels localismes! Quan tu tens una història local molt potent, com és el cas, que sigui local li dona una personalitat difícil de repetir.