"Com un país pot fer això al seu propi poble?" és la pregunta que es fa Claudia Larraguibel (Santiago de Xile, 1968) quan pensa en les atrocitats que es van viure a la Colonia Dignidad, un dels casos més tèrbols de la història recent de Xile i que mostra com el nazisme va poder perpetuar-se, en connivència amb el poder. L'autora recull la investigació sobre aquell enclavament macabre a Sprinters (Ed. Salto de página), una novel·la que torpedina les convencions –ficció, arxiu, guió cinematogràfic– per fer un llibre que és, en si mateix, la descoberta del cas.

Tot va començar el 1961, quan l'exmilitar nazi Paul Schäfer va comprar 10.000 hectàrees de terreny i va fundar el que se suposava que era una modèlica comunitat agrícola. Fins que l'evidència va acabar esclatant i el sotrac va ser immens, en el si de la memòria col·lectiva del país: en primer lloc, per l'abús sexual sistemàtic de tots els nens que van viure entre els seus murs, una presó vivent feta d'orfes alemanys i nens raptats a les zones properes; segon, per l'estreta col·laboració amb el règim de Pinochet, tot permetent el tràfic d'armes i esdevenint un centre de tortura "amb tècniques heretades del nazisme".
 
"A la Colonia Dignidad hi va haver més de quaranta morts i ara també sabem que durant el govern d'Allende va servir per entrenar grups paramilitars", rebla. "Però a Xile encara hi ha impunitat i molts lapses de memòria". La mateixa autora confessa que no va saber res del cas fins que no va superar la vintena. "La primera notícia va ser amb la fugida de Tobías Müller i Gonzalo Luna, el 1997. Tenien 16 i 20 anys i la premsa els va acusar d'una fugida de caire homosexual. No van tenir pietat d'ells". Ja a l'any 2006, Larraguibel, que s'havia exiliat a Veneçuela amb la seva família poc després del cop de Pinochet i que vivia a l'estat espanyol en aquella època, decideix deixar la feina, estirar del fil i tornar al seu país per investigar el cas.

"Vaig visitar la colònia dues vegades. Avui és una finca d'agroturisme. És de bojos!", exclama, encara atordida per les aberracions del destí. "Recordo que en aquella època em preguntava: si no fos a l'exili, si hagués sabut de l'existència de la colònia, hauria mirat cap una altra banda? Hauria fet com tot un país?". I això encara ressona en la consciència d'un món que sovint prefereix fer-se el cec i fer veure que no passa res. En tenim proves cada dia, aquí i arreu. En aquest sentit, Larraguibel volia que el lector fes el mateix recorregut que ella, "que estigués al mateix lloc incòmode on jo em trobava en tot moment".
 
[headline]"Aquesta gent mai se'n va del tot"[/headline]
"M'agrada la literatura que actua com un mirall que et posa al davant els sentiments que voldries tenir ben lluny", etziba. "Em trobava amb una història molt potent i volia explicar-la, amb la veritat dels colons que vivien en aquell escenari terrible". Ni més, ni menys. "Era una secta de manual. De seguida em vaig fixar que de les colones, de les dones, mai no es parlava. Sempre es feia referència als nens, els 'sprinters' –corredors–. Però les colones eren els éssers més maltractats", com bé encarna Lutgarda, personatge que reuneix totes les experiència i testimonis de les dones que va entrevistar.
 
Concebut com un impressionant exercici de memòria i d'autoficció, l'autora confessa que res del que hi ha traeix cap dada. "El meu passat periodístic m'obliga a ser molt curosa. Però, evidentment, per explicar-ho vaig haver de ficcionar". Malgrat que Schäfer va ser detingut l'any 2005 i va morir a la presó cinc anys més tard, el cas encara no està resolt. "Aquesta gent mai se'n va del tot, i això em fa molta por. És difícil tancar ferides, perquè convivim amb un alt percentatge de pinochetistes". I el futur? "Ara ens ve una època dura, com a Espanya. Caldrà lluitar de nou".