"Tant se val que m’enganyin. El que realment em fot és saber que m’estan enganyant". 

Si fins ara eren els poders de l’Estat, el que des d’aquí qüestionàvem respecte al primer d’octubre, ara ja comencen a aparèixer títols que qüestionen l’actitud endògena.
 
Aquella Catalunya que en sessió parlamentària aquell divendres 27 d’octubre d’ara ha fet cinc anys aprovava la resolució que reconeixia la República catalana com a estat independent i sobirà de dret democràtic i social esdevenia en qüestió d’hores una autonomia intervinguda pel 155. Moments d’incertesa: en declaració institucional el president de la Generalitat deia que l’oposició democràtica al 155 era que el Govern continués actuant com a Govern, alhora que el Departament d’Interior feia evident la intervenció de l’estat espanyol amb tanta celeritat que la nit d’aquell mateix divendres anunciava de destitució del responsable polític de la policia, i l’endemà al matí acomiadava el Major dels Mossos.
 
Com l’havíem de processar, tanta contradicció? S’hi sumava que mentre el BOE d’aquell dissabte ja publicava l’aplicació del 155, el nostre, de Diari Oficial, no en publicava cap, de decret d’independència. I la Llei de Transitorietat Jurídica que havia estat aprovada? Amb la bandera espanyola onejant, encara, a Palau de la Generalitat després d’aquells vots al Parlament, i sense eleccions constituents, ja ens adonàvem que no hi va haver ni grandesa en el moment, ni èpica ni solemnitat. Les cares dels actors actius a l’escala del Parlament deixaven endevinar un “on ens hem fotut!”
 
Hi va haver fugides. I permanències. L’Estat no l’ha reconeguda mai l’agressió d’aquell dia d’urnes, i ens l’ha fet pagar, aquell dia, amb presó i exili. I represàlies. Però si fins ara eren els poders de l’Estat, l’actitud exògena, allò que des d’aquí qüestionàvem en articles i en llibres, signats, els llibres sobretot, per presos i exiliats, ara comencen a aparèixer tot de títols que ja qüestionen l’actitud endògena. A través d’una realitat novel·lada, la ploma sempre segura, sàvia i sòlida de Francesc Serés ens presenta La mentida més bonica, en segell de Proa, una trama en la qual l’autor, a través dels personatges que s’inventa a partir de si mateix, ens mostra no només el desengany respecte a tot el que ens vam convenir d’anomenar el Procés, sinó també una gran desil·lusió. Els protagonistes, profundament traïts, es qüestionen la irresponsabilitat dels nostres dirigents.
 
I sense servir-se de la ficció, Maria Vila, en edició de Bruguera, per tal de respondre’s molts interrogants d’aquest present, fa un recorregut per la història de Catalunya a Tornarà a ser rica i plena, un títol generós de cara al futur. L’autora diu, també en una conversa en aquest mateix diari amb el periodista Pep Martí Vallverdú, que és enganyada ja des del desembre del 17 quan escolta en campanya electoral “vota el president perquè torni el president”, per una banda, i, per altra, quan sent que parlen de la República que hem d’implementar. Quina República?
 
Vila posa l’accent en com es va posar el focus en la violència policial del primer d’octubre per treure’n rèdit electoral. Potser. Ara bé, haurà estat capaç l’independentisme de servir-se de la repressió per fer xantatge emocional? No podem respondre que sí de manera categòrica, i, de fet, ja no podem parlar d’independentisme com un tot. Partits i entitats campen cadascú a la seva. De moment, però, aquesta legislatura ha aconseguit la llibertat dels presos, que sembla com si ja ens n’haguéssim oblidat. I el diàleg amb el govern d’Espanya no es pot menystenir. Per cruel que sigui l’embat. I compte, perquè els nostres mals no tots venen d’allà. Siguem francs.