El dimoni, personatge clau en els centenars de representacions dels Pastorets que es fan arreu del país. Foto: Adrià Costa/Nació Digital.
"L'Infern és, sens subte, sota mateix de Catalunya. La terra més ufana sota la capa del sol és també la terra més demoníaca de tot el continent europeu. Potser sí que Déu va passar-hi en primavera... però el Diable hi és tot l'any." Així de clar ho té la periodista i docent Sylvia Lagarda-Mata, que acaba de publicar el llibre El diable és català (Angle Editorial). "La terra més ufana és també rica en sectes satàniques, aquelarres, misses negres i pactes demoníacs, en possessions i exorcismes", avisa.
I és que Lagarda-Mata ha decidit plasmar en un llibre tots els aspectes relacionats amb el diable a Catalunya, des de les més de 70 maneres d'anomenar-lo popularment ("banyeta", "bofarut", "mestreboc", "Pere boter", "xiribelles"...) als indrets geogràfics que hi fan referència (el Cau del Diable de Montjuïc, la Gorga dels Dimonis d'Olot, l'Esllissador del Diable de Sarroca de Bellera, el Pou de l'Erm de Manlleu, la Pixarrada del Diable de Fígols d'Organyà, la Mà del Diable de Sant Julià de Ramis, l'Abric de l'Infern en Caixa de Tossa de Mar...), el prestigi que va tenir durant l'Edat Mitjana el manual català per fer exorcismes, els diables festius...
Amb un to desenfadat, l'autora explica el marc general cristià en què neix el dimoni, ja sigui la batalla angelical entre sant Miquel i Lucibell -en perdre i ser expulsat del cel, Lucibell acaba esdevenint Llucifer-, ja sigui l'aparició de Satan, mà dreta del déu Jahvè. I, tot plegat, ho amaneix amb textos de Joan Oliver i Frederic Soler "Pitarra".
La psicologia del diable, la descripció de l'infern i els indrets per on s'hi pot accedir també són objecte d'estudi per a Lagarda-Mata, fins que arriba a descriure com es percep popularment el maligne a Catalunya: "Gairebé sense adonar-se'n, va passar de ser la font de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda, o bé malcarat, sorollós, o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins i tot acolorit i pirotècnic. Pel fet de ser un inquilí eminent de Catalunya, probablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta al seu folklore. I ho ha fet especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al riure i, alhora, és motiu de riota."
En Lluquet i en Rovelló, ben presents aquests dies als escenaris de tot el país, bé prou que ho saben, tot això. I, una vegada i una altra, se'n mofen. "Getsè? Doncs, noi, vas errat. Jo no sóc en Getsè, ni ganes, ni ho seré, ni mai ho he estat. Mira, veus aquesta barba? És llana, m'entens?", li diu un Lluquet burleta a un Satanàs del tot desorientat quan volia anar-se a endur una ànima a l'infern.
