Crescuda als peus del Tibidabo, la Cristina Daura(Barcelona, 1988) és una il·lustradora amb un estil definit per “una estètica infantil però amb la perversitat d’algú que no acaba d’estar bé del cap”. Però la Cristina sap molt bé el que es fa. Diu que tot el que dibuixa té un significat, però que prefereix que cadascú interpreti el que vulgui. I aquí és on comença la màgia.
Criatures de colors, animals fantàstics. Vinyetes, històries dins d’històries. I símbols, molts símbols. Les seves majors influències són el manga i el còmic underground, especialment després de passar la infància devorant anime a la tele i de vacances als Estats Units amb la seva família, uns enamorats de la cultura pop americana.
El seu món surrealista ha captivat a mitjans internacionals com The New York Times, The New Yorker, Die Zenit o Süddeutsche Magazine. També ha il·lustrat portades de llibres per Penguin, Anagrama o Blackie Books, a més de discs per artistes com Dan Deacon, Derby Motoreta's Burrito Kachimba o Joe Crepúsculo, entre molts altres.
Però per arribar fins aquí, assegura que el camí mai va ser de roses. Després d’estudiar il·lustració a La Massana i acabar els seus estudis a la Maryland Institute Collage of Art (Baltimore), la terra de John Waters, van haver de passar anys fins a trobar el seu lloc. I de sobte, gràcies a l’autoedició, la frustració desapareix quan aconsegueix popularitzar el seu univers únic. I la resta, és història.
Diries que t'ha influenciat d'alguna manera créixer als peus del Tibidabo?
Segur. Els parcs d'atraccions són molt divertits, però a la vegada molt melancòlics i tèrbols. Hi ha molt nen perdut, molt segrest. Saps el Museu de Cera? És el mateix, tot fet de cartoné. Jo abans hi portava a gent a la primera cita. També he fet aniversaris a l'Ikea i alguna vegada he anat a dinar a l'aeroport. És una mica el mateix que aquí, hi ha aquest punt melancòlic que a mi m'agrada molt. Sobretot al capvespre, quan s'acaba la festa.
Els teus personatges podrien viure en un parc d'atraccions...
Sí, els cavalls de carrusel m'agraden molt perquè dibuixar cavalls és bastant difícil, així que sempre em baso en ells perquè són estàtics. Els autòmats també m'han inspirat molt, són terrorífics. I els miralls... Tu ets allà i rius i aparentment t'ho passes bé, però en realitat vols fugir.
I d'on creus que et ve aquesta mena de diversió imposada? Quan estem obligats a passar-ho bé...
Quan a tu t'han fotut bastant, al col·legi, o veus que no encaixes, comences a tenir molta simpatia i empatia per les persones que són diferents. Però a vegades aquesta gent ve de llocs una mica escabrosos o que ho han passat malament. Quan estàs molt marginat també necessites punts d'escapisme una mica més imaginaris.
Sempre expliques que la teva experiència vivint a Baltimore també et va influenciar molt.
Sí, els meus pares tenen una obsessió amb els Estats Units. Sempre els ha agradat i quan era petita hi anàvem molt de vacances. Per mi, anar als Estats Units era bastant familiar. Per això vaig voler anar a Baltimore, també pels meus propis interessos: perquè m'agradaven molt els còmics i la música que s'hi fa. El John Waters també és de Baltimore. Però quan hi vaig viure me'n vaig adonar que també és un lloc molt violent. A partir de les quatre et deien que millor no anessis pel carrer. Cada nit escoltaves l'helicòpter... Vaig viure diverses pallisses i assassinats mentre hi vivia.
És una mica com el que deia Foster Wallace: "una cosa suposadament divertida que mai tornaré a fer".
Exacte, a més, allà l'estranger és l'estranger, o sigui que a més de ser una ciutat hostil, també va ser una època molt solitària.
Les teves il·lustracions són fàcilment reconeixibles: primer pels colors, però també pels símbols. Molts cavalls, molts fantasmes, molts ànecs i moltes portes... Què volen dir?
Normalment intento incloure-hi bromes internes. Per exemple, l'ànec era el logo d'un parvulari que hi havia al costat d'un after, i un dia de festa vaig inventar-me amb uns amics que l'ànec era una mena de Déu i no sé què... Com una mena d'història d'una secta i ens va quedar la broma i vaig decidir que a partir de llavors inclouria l'ànec pogués. Les portes també surten molt. M'interessa la idea del que hi ha al darrere de la porta, si tens valor d'obrir-la o no. I el cavall té la simbologia de l'autoestima, la idea de "pentinar un cavall", arreglar-te.
Vols que t'entenguem?
No, després la gent ho interpreta a la seva manera. Al final tothom té els seus codis. Si tu et crees la teva pel·lícula arran del que jo t'estic oferint, avanti. De fet em va passar una cosa bastant graciosa, que un músic que jo admiro molt, que és el Dan Deacon. Jo sabia que em seguia, però no m'atrevia a dir-li res, però llavors vaig compartir una cançó seva a Instagram, però ja amb una intenció. I em va escriure un mail i em va dir: estic preparant el nou disc, em faries la portada? Però estava encaparrat que surtis l'ànec. I clar, mai li vaig explicar de què anava la broma…
