David Magaña (1996, Terrassa) i Sergi Benet (1993, l’Escala) són els dramaturgs i actors de Paneroles, una comèdia que denuncia que la crisi de l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes del jovent actual. L'obra, impulsada per la companyia La 113 i dirigida per Cora Rosell, està en cartellera al Teatreneu del barri de Gràcia fins a finals de febrer.

L’Oscar i en Lluís, els dos protagonistes, són els últims barcelonins que queden en una Ciutat Comtal distòpica, anomenada Metabarna, que s’ha venut per complet als turistes i les empreses. Els joves, que comparteixen un pis minúscul, subarrenden un armari a un migrant anomenat Giorgio per poder arribar a final de mes, però el caos es desferma quan, sense avís previ, els volen apujar el lloguer. 

Els dos dramaturgs de l’obra parlen a Nació pocs dies després de la seva estrena al Teatreneu, que va ser “tot un èxit”. Magaña i Benet expliquen els motius que els van empènyer a escriure Paneroles, així com de la col·laboració que han establert amb la Fundació Habitatge Social, que els ajuda a portar la crítica “més enllà dels escenaris”. Amics i companys des de fa anys, presenten ara una sàtira carregada de denúnica social que promet ser tot un èxit.

Quin missatge de denúncia volen enviar amb Paneroles? 
David Magaña (D.M.): La metàfora de l’obra està molt clara: a Barcelona hi ha una plaga i no és només de paneroles, sinó de pisos amb lloguers elevats que són difícils de pagar. El problema de l’habitatge ens interpel·la des de fa temps, a nosaltres i a la nostra generació; som emanciparàsits, perquè ens emancipem, però molts necessiten ajudes o vivim en pisos d’avis o familiars per poder pagar el lloguer. 

Sergi Benet (S.B.): La crisi de l’habitatge està caient a un pou sense fons, sense llum ni esperança. Cada vegada apareixen més pisos turístics i polítiques que afavoreixen els especuladors, que fan que els veïns ens hàgim d’anar allunyant perquè no podem viure al centre de les ciutats. El mateix passa a molts pobles on la gent té segones residències i acaben expulsant els que hi viuen. Tot s’encareix més i nosaltres acabem baixant el llistó de què entenem com a “habitatge digne”, i acceptem viure com unes paneroles quan no hauríem de fer-ho. La nostra generació s’ha acostumat a compartir pis amb quatre persones més, i sempre n'hi ha un que dorm on abans hi havia la rentadora, pagant un dineral que t’impedeix estalviar. És un peix que es mossega la cua. 

Qui són aquestes paneroles?
D.M.: Per nosaltres és una metàfora del sistema capitalista, que ens empeny a perdre l’empatia cap al pròxim. Està molt bé enriquir-se, tothom vol tenir diners per estar tranquil, però hi ha béns essencials per viure que haurien de ser més respectats. Volem fer una crida a l'empatia, amb un missatge que és un punt pessimista perquè, sense fer espòilers, hi ha un moment en què la panerola gegant ajuda als protagonistes de l’obra. Però crec que és necessari llençar un missatge pessimista per intentar despertar a la gent. 

S.B.: Així i tot, també volem transmetre un bri d’optimisme, sempre hi ha algú que lluita per aconseguir una mica d'esperança.  

D.M.: Es nota que l’hem escrit entre els dos, jo poso la foscor i ell la llum. Com el yin i el yang (Riuen).

La 113 s'autodefineix com una companyia teatral que fa obres de comèdia i crítica social. Per què creuen que el teatre és una eina efectiva per denunciar la crisi de l’habitatge? 
S.B.: El teatre i la cultura són espais lliures perquè la gent pugui expressar-se, i nosaltres a banda d’enviar un missatge també volem entretenir. Fer aquesta denúncia social a través de la comèdia facilita que el públic vingui més predisposat, que pugui riure i passar una bona estona alhora que empatitza amb la situació que critiquem. 

D.M.: Jo soc més pessimista. La cultura requereix un procés de creació i, per tant, les obres sempre arriben una mica tard. No sé si nosaltres tenim el poder de canviar la societat o de conscienciar al públic, però segur que ens ajuda a sentir-nos acompanyats, i podem riure junts d’una problemàtica que ens preocupa. Vivim en un món que tendeix cada cop més a la individualitat més absoluta i el teatre, que és un espai de gaudi col·lectiu, és més important que mai. De fet, totes les obres tenen un missatge, per això és important saber que vols transmetre quan l'escrius, no sigui cas que acabis creant una obra de dretes sense adonar-te’n! (Riuen) Quan participes d’un projecte que defensa els teus ideals ho fas molt més a gust, tot i que, a vegades, com a actor, et toca ser un mercenari de la interpretació i treballar per diners. 

S.B.: La nostra és una feina com una altra, i si no et pots permetre decidir els projectes que vols fer et toca passar per l’adreçador.

Com han enfocat la frontera entre la sàtira i la realitat que viuen molts espectadors?
S.B.: La comèdia en si és una crítica, sempre hi ha la possibilitat d’ofendre algú, però no ens preocupa perquè no volem riure’ns de la gent que pateix aquesta situació de precarietat, ans al contrari. L’humor català ens empeny a riure’ns de les desgràcies, de celebrar-les fins i tot, i volem reivindicar aquesta situació a través de la comèdia. 

D.M.: Fer comèdia d’un problema no el banalitza, ignorar-lo sí, i nosaltres posem al centre la problemàtica de l’habitatge. Cadascú riu d’allò que l'afecta, és un mecanisme de defensa, si no ens en riguéssim acabaríem plorant.

A banda de denunciar la crisi de l’habitatge, l'obra projecta alguna altra crítica social?
D.M.: Sí, també carreguem contra la massificació turística de Barcelona. De fet, els protagonistes són els dos últims barcelonins que queden, i es menciona que tots els veïns del bloc són turistes que estan de pas o que és el propietari de l’edifici es diu Senyor Smith. La culpa, però no és tan sols del turisme, sinó del model de ciutat que té Barcelona, que prioritza als turistes per davant dels seus veïns. La ciutat comtal viu una lluita entre els poderosos i els seus interessos econòmics i els barcelonins, i prioritzar el turisme va en contra dels veïns. Per exemple, el cas de la Sagrada Família exemplifica aquesta situació, amb uns veïns que pateixen perquè els volen fer fora de casa per acabar l’edifici i un monument que dista molt del que volia que fos Gaudí; que va dissenyar una església i s’ha convertit en una atracció turística. 

L’obra transcorre Metabarna, una distopia de la Barcelona actual, en què s'inspira aquest simbolisme? 
S.B.: Bé, l’obra passa a la ciutat de Barcelona, però en una situació distòpica en què s’ha venut per complet a les empreses. De fet, el text està plegat de referències paròdiques a monuments o passejos emblemàtics de la ciutat com la Sagrada Macfamília o el Passeig de Prada. Una sàtira on la privatització s’ha apoderat també dels noms de ciutats que es mencionen a l’univers de l’obra: Metabarna, Madrinditex, Valenziaga, Romamazon, BerLidl… 

El subarrendament d’un armari que veiem a l'obra és una imatge molt potent, com va sorgir la idea?
S.B.: Nosaltres tenim idees molt boges quan creem (Riuen). Aquesta sàtira de ridiculització ja s'ha fet amb anterioritat, com per exemple a una sèrie neerlandesa, La Arquitecta, on els personatges viuen en places de pàrquing perquè no poden pagar-se un pis. 

D.M.: A més, hem vist molts pisos en aquest procés de buscar “la casa ideal”, molts forats que et fan pensar “això és gairebé un armari”! Per això a l’obra apareix com un espai que s’arrenda a un tercer.

S.B.: A l'obra, l’armari és un element gairebé fantasiós, surrealista, com la butxaca màgica del Doraemon. És com el que fan moltes immobiliàries a les xarxes socials, amb vídeos per vendre't un pis ridícul com si fos una oportunitat única, i és el que hem volgut fer amb l’armari. Tothom veu el moble, el que és realment, però et fem creure que és increïble. 

La col·laboració que amb la Fundació Habitatge Social els ha ajudat a fer que la denúncia social de l’obra traspassi l’escenari?
S.B.: Des de la companyia La 113, a banda de fer les obres de teatre sempre intentem traslladar el missatge més enllà, ajudar encara que sigui posant un gra de sorra per afavorir l’habitatge digne. La Fundació Habitatge Social fa una tasca social molt lloable i ens vam entendre de seguida, ells fan una feina molt important i nosaltres els hi hem volgut donar un espai perquè puguin tenir una mica de veu i ajudar a difondre qui són i què fan. A més, com a agraïment, els hi donem una part dels beneficis recaptats amb les entrades, més simbòlica del que ens agradaria, però nosaltres també hem de menjar! 

D.M.: Ens ajudem mútuament. No volem ser hipòcrites, sabem que vivim en una situació privilegiada: tenim un lloc on viure, no tenim por de quedar-nos al carrer i tenim veu per protestar. I tot i formar part del sector de la cultura, que acostuma a estar relegat, hem d’aprofitar el nostre privilegi per allargar la mà cap aquestes persones que no tenen tanta sort. La major part del públic que va al teatre també són privilegiats, i volem que, dins del possible, la gent empatitzi amb la situació i aporti el seu granet de sorra. No podem canviar el món, perquè per fer-ho fan falta molts diners i influència, però sí que podem intentar canviar als qui tenim al costat i fer un món millor. 

S.B.: Que el públic que ens ve a veure tingui l’oportunitat de, no només passar una bona estona, sinó també de conèixer la Fundació Habitatge Social i decidir si volen col·laborar amb ells o alguna altra associació que també treballi per resoldre la crisi d’habitatge.

Quin missatge final volen que l’espectador s’emporti a casa?
D.M.: El que volem és que ens vinguin a veure (Riuen). No només per guanyar diners, que també, sinó per difondre la problemàtica, fer cultura, donar a conèixer la feina que fa la Fundació d’Habitatge Social i passar una bona estona. Dit això, també volem que l'espectador es qüestioni la seva realitat, que s’adoni dels seus privilegis. El procés és molt incòmode, perquè tothom té problemes i sempre et planteges “jo també em puc queixar”, però volem incentivar aquesta reflexió personal. 

S.B.: Sí, el nostre objectiu és que l’espectador que ens ve a veure s’ho passi bé i intentar que, qui pugui, se solidaritzi i intenti ajudar.