Pou de ciència catòdica i espectador d'aquella televisió que va ser còmplice de descobertes, Bunyol explica que el llibre neix a partir de la fascinació generacional per Bola de Drac, una sèrie de qui li agrada "especialment l'etapa més còmica i surrealista", aquella que va emparentada amb l'Arale i el Dr. Slump. "Inicialment, de Bola de drac només se'n van comprar vint-i-sis capítols i van haver d'adquirir la resta després d'algunes trucades de nens, indignats". L'èxit no va ser instantani, però va ser imparable, una raó de pes per convertir-se en el reclam del llibre, tot i que Bunyol confessa tenir una tirada més cap als 80. "Els meus grans referents eren l'Oliana Molls i els programes de Josep Maria Bachs", diu. "De fet, aquest llibre s'hagués pogut dir Jo també feia els deures veient el Filiprim".
Els inicis d'una televisió de molt nivell

Coberta de «Jo també veia Bola de drac», de Josep Maria Bunyol
La tasca de fer la vista enrere i recopilar informació havia de ser el màxim d'acurada possible, perquè la memòria és traïdora. "Vaig començar amb una primera llista i de seguida em vaig adonar que calia fugir de l'ordre cronològic". Així va ser com va sorgir l'ordenació temàtica. "Vam encabir les coses amb el fil de cada tema", explica, "i vam fer set capítols, com les set boles de drac". Amor, infància, música, aventura i un ampli ventall de referents, sobretot amb l'arribada de la ironia que ajudava a fer-se una imatge intel·ligent del món. "Abans estàvem acostumats a veure sitcoms de 'somriure Profidén': en canvi, nosaltres vam veure moltes sèries amb mala bava, com Els joves, l'Escurçó Negre o Roseanne".
Nostàlgia que va més enllà de la televisió
La nostàlgia, però, no és només assumpte de televisió. "Era una època amb cassette, amb acudits de l'Eugenio –"qui millor va entendre el potencial del bilingüisme"–, amb còmics com Cavall Fort, els belgues, en Tintin o els Barrufets, amb la Norma, el Digui-Digui i companyies que ens van descobrir un teatre fresc, com Dagoll Dagom –"qui ens va fer veure que Broadway no estava tan lluny"–, La Cubana o El Tricicle. També la La Trinca –"ells van tenir el poder referencial de crear frases de carrer, el mateix fenomen que l'1, 2, 3 a Espanya"–, la música, amb la música de camp –"Xesco Boix va ser el nostre Kurt Cobain preescolar"–, amb el rock català i precedents. També amb el gol de Koeman a Wembley o "els millors Jocs Olímpics de la història", els de 1992, sense oblidar la ràdio, amb en Puyal, l'Arús o el Terrat.
Tot plegat dibuixa un esplèndid mapa sentimental per viatjar a través de records inesborrables, noms que faran que retornem a la felicitat d'haver estat menuts i amb tot, encara, per fer. Josep Maria Bunyol ho ha aconseguit: condensar emocions de manera que no semblarà que ho siguin, convertit en el millor signe dels temps: guionista, escriptor, periodista i treballador multitasca, un reflex de tota una generació. "No sóc hiperactiu, només sóc autònom". I afegeix, a mode de conclusió: "de petits buscàvem les set boles de drac, i ara les set factures per desgravar". Humor, bona feina i intel·ligència com a millor recepta per tirar endavant.

Josep Maria Bunyol, amb un exemplar de «Jo també veia Bola de drac» Foto: Esteve Plantada