19
d'abril
de
2016, 19:22
Actualitzat:
20
d'abril,
22:37h
La primera generació que va viure el naixement de TV3 ja té la seva pròpia guia sentimental en forma de llibre, Jo també veia Bola de Drac (Ara Llibres, 2016), un repàs de Josep Maria Bunyol per grans moments de la televisió i de la nostra infantesa que ens farà esbossar un somriure quan recordem els temps en què érem "sis milions", o que ens regalarà un glop de nostàlgia quan veiem que ens vam fer grans sent més xafarderes que les Teresines o somiant que viatjaríem per Oh, Europa! algun dia.
Pou de ciència catòdica i espectador d'aquella televisió que va ser còmplice de descobertes, Bunyol explica que el llibre neix a partir de la fascinació generacional per Bola de Drac, una sèrie de qui li agrada "especialment l'etapa més còmica i surrealista", aquella que va emparentada amb l'Arale i el Dr. Slump. "Inicialment, de Bola de drac només se'n van comprar vint-i-sis capítols i van haver d'adquirir la resta després d'algunes trucades de nens, indignats". L'èxit no va ser instantani, però va ser imparable, una raó de pes per convertir-se en el reclam del llibre, tot i que Bunyol confessa tenir una tirada més cap als 80. "Els meus grans referents eren l'Oliana Molls i els programes de Josep Maria Bachs", diu. "De fet, aquest llibre s'hagués pogut dir Jo també feia els deures veient el Filiprim".
Els inicis d'una televisió de molt nivell
Per sort, a Catalunya vam gaudir de TV3, "convertida de seguida en una televisió de gran nivell", afirma Bunyol, "sense oblidar que TVE a Catalunya també va fer una molt bona tasca". La televisió catalana va tenir, però, un paper clau, determinant. "Els responsables de l'època, com Oleguer Sarsanedes, sempre comenten que el poder polític deixava fer, sobretot pel que fa al doblatge, ja mític, d'algunes sèries", cosa que provocava que fos un producte molt nostre. "Qui no recorda el 'Mare de deu senyor' del Higgins, o el 'nyi' de l'Escurçó Negre, que no el feia a l'original, o el 'que fort tios' del Nil?". El llibre, però, no només fa nostàlgia, sinó també reflexió. "El cotó no enganya, i no tot el d'abans era millor que el d'ara".
La tasca de fer la vista enrere i recopilar informació havia de ser el màxim d'acurada possible, perquè la memòria és traïdora. "Vaig començar amb una primera llista i de seguida em vaig adonar que calia fugir de l'ordre cronològic". Així va ser com va sorgir l'ordenació temàtica. "Vam encabir les coses amb el fil de cada tema", explica, "i vam fer set capítols, com les set boles de drac". Amor, infància, música, aventura i un ampli ventall de referents, sobretot amb l'arribada de la ironia que ajudava a fer-se una imatge intel·ligent del món. "Abans estàvem acostumats a veure sitcoms de 'somriure Profidén': en canvi, nosaltres vam veure moltes sèries amb mala bava, com Els joves, l'Escurçó Negre o Roseanne".
Nostàlgia que va més enllà de la televisió
La nostàlgia, però, no és només assumpte de televisió. "Era una època amb cassette, amb acudits de l'Eugenio –"qui millor va entendre el potencial del bilingüisme"–, amb còmics com Cavall Fort, els belgues, en Tintin o els Barrufets, amb la Norma, el Digui-Digui i companyies que ens van descobrir un teatre fresc, com Dagoll Dagom –"qui ens va fer veure que Broadway no estava tan lluny"–, La Cubana o El Tricicle. També la La Trinca –"ells van tenir el poder referencial de crear frases de carrer, el mateix fenomen que l'1, 2, 3 a Espanya"–, la música, amb la música de camp –"Xesco Boix va ser el nostre Kurt Cobain preescolar"–, amb el rock català i precedents. També amb el gol de Koeman a Wembley o "els millors Jocs Olímpics de la història", els de 1992, sense oblidar la ràdio, amb en Puyal, l'Arús o el Terrat.
Tot plegat dibuixa un esplèndid mapa sentimental per viatjar a través de records inesborrables, noms que faran que retornem a la felicitat d'haver estat menuts i amb tot, encara, per fer. Josep Maria Bunyol ho ha aconseguit: condensar emocions de manera que no semblarà que ho siguin, convertit en el millor signe dels temps: guionista, escriptor, periodista i treballador multitasca, un reflex de tota una generació. "No sóc hiperactiu, només sóc autònom". I afegeix, a mode de conclusió: "de petits buscàvem les set boles de drac, i ara les set factures per desgravar". Humor, bona feina i intel·ligència com a millor recepta per tirar endavant.
Pou de ciència catòdica i espectador d'aquella televisió que va ser còmplice de descobertes, Bunyol explica que el llibre neix a partir de la fascinació generacional per Bola de Drac, una sèrie de qui li agrada "especialment l'etapa més còmica i surrealista", aquella que va emparentada amb l'Arale i el Dr. Slump. "Inicialment, de Bola de drac només se'n van comprar vint-i-sis capítols i van haver d'adquirir la resta després d'algunes trucades de nens, indignats". L'èxit no va ser instantani, però va ser imparable, una raó de pes per convertir-se en el reclam del llibre, tot i que Bunyol confessa tenir una tirada més cap als 80. "Els meus grans referents eren l'Oliana Molls i els programes de Josep Maria Bachs", diu. "De fet, aquest llibre s'hagués pogut dir Jo també feia els deures veient el Filiprim".
Els inicis d'una televisió de molt nivell
Coberta de «Jo també veia Bola de drac», de Josep Maria Bunyol
La tasca de fer la vista enrere i recopilar informació havia de ser el màxim d'acurada possible, perquè la memòria és traïdora. "Vaig començar amb una primera llista i de seguida em vaig adonar que calia fugir de l'ordre cronològic". Així va ser com va sorgir l'ordenació temàtica. "Vam encabir les coses amb el fil de cada tema", explica, "i vam fer set capítols, com les set boles de drac". Amor, infància, música, aventura i un ampli ventall de referents, sobretot amb l'arribada de la ironia que ajudava a fer-se una imatge intel·ligent del món. "Abans estàvem acostumats a veure sitcoms de 'somriure Profidén': en canvi, nosaltres vam veure moltes sèries amb mala bava, com Els joves, l'Escurçó Negre o Roseanne".
Nostàlgia que va més enllà de la televisió
La nostàlgia, però, no és només assumpte de televisió. "Era una època amb cassette, amb acudits de l'Eugenio –"qui millor va entendre el potencial del bilingüisme"–, amb còmics com Cavall Fort, els belgues, en Tintin o els Barrufets, amb la Norma, el Digui-Digui i companyies que ens van descobrir un teatre fresc, com Dagoll Dagom –"qui ens va fer veure que Broadway no estava tan lluny"–, La Cubana o El Tricicle. També la La Trinca –"ells van tenir el poder referencial de crear frases de carrer, el mateix fenomen que l'1, 2, 3 a Espanya"–, la música, amb la música de camp –"Xesco Boix va ser el nostre Kurt Cobain preescolar"–, amb el rock català i precedents. També amb el gol de Koeman a Wembley o "els millors Jocs Olímpics de la història", els de 1992, sense oblidar la ràdio, amb en Puyal, l'Arús o el Terrat.
Tot plegat dibuixa un esplèndid mapa sentimental per viatjar a través de records inesborrables, noms que faran que retornem a la felicitat d'haver estat menuts i amb tot, encara, per fer. Josep Maria Bunyol ho ha aconseguit: condensar emocions de manera que no semblarà que ho siguin, convertit en el millor signe dels temps: guionista, escriptor, periodista i treballador multitasca, un reflex de tota una generació. "No sóc hiperactiu, només sóc autònom". I afegeix, a mode de conclusió: "de petits buscàvem les set boles de drac, i ara les set factures per desgravar". Humor, bona feina i intel·ligència com a millor recepta per tirar endavant.
Josep Maria Bunyol, amb un exemplar de «Jo també veia Bola de drac» Foto: Esteve Plantada