27
de juliol
de
2015
Actualitzat:
20
de novembre,
12:50h
Coberta de la traducció catalana de «La noia del tren» Foto: La Campana
Amb aquest punt de partida, Hawkins perpetra el primer dels encerts que té La noia del tren: donar el pes de la història a una narradora com la Rachel (erràtica, desesperada, inestable i poc fiable), i no abandonar la primera persona per repartir el relat en unes altres dues veus, l’Anna i la Megan, igualment vulnerables, turmentades i amb múltiples patologies.
De cara al gra i sense excessos d’estil ni marques de propietat intel·lectual, la Rachel abandona el confort malaltís del paisatge ferroviari urbà –el seu "placebo" vital– quan observa una cosa que trenca la normalitat i veu, asseguda al vagó, el trencament de la rutina anodina que ha assumit que té cada objecte, cada persona i cada fet.
Després d'aquest incident incitador –un efectiu imant per a la narració–, el trencaclosques es va configurant (i resolent) davant nostre, de gir en gir, mentre engolim cada paràgraf i cada apunt d’aquest dietari intrigant, mentider i addictiu. I, malgrat que el desenllaç arriba un punt que ja és totalment predictible, seguim enderiats en bussejar per tot allò que hi ha d’extraordinari a l’interior de la quotidianitat.
Tots, de fet, devem ser els lectors ideals d’aquesta intriga, "voyeurs" d’ànima venturosa que acabem el llibre pensant en quins són els límits de la bogeria, els del desequilibri i els de la simple i dura realitat. Mentre reflexionem, instal·lats en els rails de la comoditat, sobre què és allò que expliquem de nosaltres, i allò que, misteriosament, no volem recordar.