Es caracteritzen per uns dissenys de cobertes estridents, per portar-nos les veus de poetes necessaris dels Països Catalans però també d’altres indrets amb obres de gran valor literari, per tractar cada pàgina amb amor a la feina ben feta i a l’artesania com a art que possibilita llibres de meravelles. Així són les Edicions del Buc, sota l’emprenedoria de Francesc Bononad, Rubén Luzón, Josep Martínez i Pau Sanchis. El resultat dels vuit títols del seu catàleg és un petit tresor on es combina l’excel·lència literària, una passió exquisida pels detalls més ínfims i un finíssim sentit de l’humor. La combinació ideal per al merescut èxit que estan aconseguint a base d’insistir.
 
En els darrers temps, el País Valencià ha estat el niu des d’on han anat apareixent nous segells com Sembra Llibres, In Púribus, Drassana, El Petit Editor, Pruna o Edicions del Buc, entre d’altres. Edicions del Buc assumeix, convençudament i en aquesta positiva onada d’atreviment i expansió a càrrec d’un nou exèrcit de cases editorials, la responsabilitat de portar a domini públic un conjunt de poesia coherent en què els seus diferents volums dialoguen un amb l’altre, en què els autors i les autores s’identifiquen a través de connexions temàtiques, estilístiques i formals. Tot per oferir una autèntica biblioteca personal que servirà de prisma per entendre la poesia catalana del present i del futur.
 
Maria Josep Escrivà, l’aparent placidesa

La generació coneguda com a “Imparables” va voler canviar el paradigma, segons ells encarcarat, de la literatura catalana a finals del segle XX. S’ho van proposar amb manifestos, llibres, articles i una antologia que s’erigia amb ungles, dents i totes les armes dialèctiques, i poètiques, al seu abast. L’arribada d’aquesta nova tropa va esdevenir un revulsiu per a l’època, i d’alguna manera o l’altra les seves proclames no foren del tot menystingudes: el futur els hauria de donar la raó en més d’un punt. Un cop els dies han passat, s’ha de destacar que alguns dels integrants d’aquell grup contestatari han aconseguit bastir carreres molt sòlides, com són els casos, posem per cas, de Susanna Rafart (Ripoll, 1962), Lluís Calvo (Saragossa, 1963) o també Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968), que torna a publicar, després d’un llarg silenci, i ho fa a Edicions del Buc, cosa que demostra que una editorial considerada “petita” en cap cas no ho és si concentra aquesta volada de talent inqüestionable d’una de les autores més sofisticades, i al mateix temps properes, del País Valencià.
 
  Amb la intenció d’enfrontar-se directament a dos dels tòpics lírics més investigats en la història de la poesia, com són l’amor i la mar, va iniciar Maria Josep Escrivà, ja fa anys, l’escriptura d’una sèrie de poemes que es volien enfrontar sense embuts, però tampoc sense superficialitats ni repeticions, al fonament de la paraula originària. Només per aquesta qüestió, el resultat, que porta per nom Serena barca, ja és un triomf, encara que haguem hagut d’esperar estona per aquest retorn.

L’autora hibernava perquè estava treballant lentament en la necessitat d’una evolució personal que marqués noves fites. En efecte, Escrivà s’ha desafiat a ella mateixa, i ha aconseguit una obra íntima, delicada i plena en tots els aspectes de la ultramodernitat, un poemari que ha incentivat entusiasme entre els lectors i els crítics i que de ben segur no decebrà ni als seus seguidors ni als estimadors dels versos fets amb una passió gens ni mica indulgent.
 
L’amor, tanmateix, no només s’ha d’entendre com l’expressió definitiva, sexual almenys, entre amants, com potser es pensaria si seguíssim un prim pensament bàsic. És molt més, en efecte, i així ho desenvolupa Escrivà com un autèntic desplegament d’ales. Amb Serena barca, l’autora demostra que l’amor forma part de totes i cadascuna de les coses que tenen importància, de la mateixa manera que un poeta místic sap que la revelació rau en totes i cadascuna de les coses que ens envolten. Revelador i escruixidor és el poema “El pou: l’origen”, un cant gairebé impronunciable dedicat a la maternitat, fet a partir del retrat corporal, espiritual, absolut i metafòric de la mare de la poeta, que és totes les mares del món gràcies a l’arma més poderosa de totes, que és el vers sincer i esmolat, tot per fer estendard d’aquesta font de “vitalícia fortuna”. Ja que aquesta és una altres de les formes, plenes, amb què l’amor es regenera en un cicle on la veu poètica és testimoni del canvi i de la plenitud. De la mateixa manera, el paisatge també esdevé baluard d’una sentimentalitat entesa sense sentimentalismes.
 
Un altre poema, Arbre, es podria entendre, per així dir-ho, com un tribut a la llengua viva, i vivificadora, de la cosmogonia del mestre Ramon Llull a partir del seu entusiasme eròtic, precisament enguany que celebrem la figura d’un dels fundadors de la poesia catalana. Quan Maria Josep Escrivà escriu “El miracle, ser carn / en la fam del seu cos” està fent molt més que ser coherent amb la força del desig i transmetre-ho: es despulla de tota retòrica i ho fa sense cap mena de por ni vergonya, com en el seu dia ho va aconseguir també Ramon “Lo Foll” amb les seves màquines d’escriptures al·lucinades. I això no és gens fàcil. En un celebrat article, el poeta Víctor Obiols ho va explicar molt bé, a l’hora de comentar el treball líric de gran precisió de Maria Josep Escrivà amb aquesta Serena barca: “Per escriure un poema així fa falta molta perícia, molta honestedat, molt de talent poètic i vital, i un tremp moral incommensurable.”
 
Serena barca, que s’anomena així en tribut al cantautor Manolo García, conté veritables diamants significatius, com els poemes ja esmentats, però també molts d’altres. És el llibre més madur de Maria Josep Escrivà, que arriba al seu particular domini màgic del llenguatge, i ens retorna a la fe de permanència d’una de les poètiques més abrandades de l’actualitat.
 
Saber extreure la riquesa del dolor
 
  Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és també un dels poetes en llengua catalana més rellevants del País Valencià, i un dels més respectats. Amb una trajectòria importantíssima a les espatlles, havent-se emportat més que merescudament guardons com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Vicent Andrés Estellés o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, no es permet el luxe d’adormir-se i repetir-se en les fórmules que fins ara li han funcionat.

Al contrari, Porcar es llença al buit i continua desenvolupant una poètica extrema en què els recursos literaris brillen per la seva capacitat de sorpresa. Per això un Nectari (Edicions del Buc, 2016) és tan valuós: perquè demostra que el poeta mai no té el camí fet i que s’ha de reinventar a cada instant, tal com el poeta J.V. Foix va fer entendre amb el seu quefer.
 
L’essència de Nectari rau en la consideració del procés alquímic com a fonament del material poètic que es presenta a ulls del contemplador. La veu que basteix els poemes procedeix d’un àmbit visionari en què es destaca, d’una forma insistent i precisa, la importància dels processos digestius dels insectes com a metàfora aplicable als éssers humans. D’aquesta manera, i a partir d’una aventura gàstrica, cada persona ha d’aprendre a convertir el dolor propi, lamentablement intransferible però sí mostrable, en cuirassa i guariment. Per aquest motiu, les formigues, la diminuta criatura que té més acte de presència en diferents poemes al llarg del llibre, tenen tanta importància i serveixen com a actants estructurals: saben extreure el nèctar, l’aliment, l’essència de les coses, com pregonava Emily Dickinson en algunes de les seves composicions més heroiques. El poeta, doncs, haurà de convertir-se en una mena d’aventurer, encara que sigui un aventurer microscòpic, a la recerca del velló d’or o de l’ésser atrapat en l’ambre de Jurassic Park.   
 
El Nectari de Josep Porcar arriba en tres parts diferenciades: “Unitats de desmesura” (22 poemes en què es combinen les composicions llargues i peces llampec de naturalesa aforística), “Anteres” (35 poemes curts i sintètics que actuen com joiells prematurs perquè sobretot es construeixen a partir d’una modulació en seqüències hermètiques a la manera de Paul Celan) i “Sàmares” (18 poemes que funcionen com a resolució salvatge i aglutinadora). La gran majoria de versos tenen un marcat caràcter simbòlic. En alguns dels seus millors moments, Josep Porcar recorda el poder oracular del Sènior Poètic Màrius Sampere, el més expressiu, aquell que ha arribat a un punt de dolça llibertat. També hi ha poemes que ens fan pensar en els brillants atreviments textuals de Josep Pedrals (perles vegetals i lingüístiques com De Lírium Tremens o in filo tempore en són la prova).
 
Un poema meravellós com Pinyol, curiosament dedicat al també company de col·lecció Ramon Ramon, és un estendard que parla sobre la pèrdua que significa acceptar segons quins fets. Un altre poema, Parsec, molt a la part inicial, ressonarà per sempre en els que entenen el vers com a crit de revolta: si Nietzsche va dir que Déu ha mort, Rilke va respondre dient que Déu encara no havia nascut, i aquí contesta Josep Porcar directament fent entendre que “déu no / no té collons”, i entra en una harmonia similar a la dels dos poetes europeus abans esmentats, perquè la prova de la desexistència de Déu rau en la seva infertilitat, en la seva incapacitat de germinar.
 
Nectari és aquest llibre que transforma els referents llegendaris en un retaule dedicat a les larves, als cucs i a les formigues: l’auge d’una mitologia microscòpica. Segons les apassionades paraules d’Alexandre Navarro, que fa una nota epilogal al final del recull de Porcar, Nectari és un dels “llibres de poemes més decididament imprescindibles de les primeres dècades del segle XXI.” A això es pot afegir que aquesta certesa no farà altra cosa que confirmar-se com més avancem en aquest nou mil·lenni.
 
L’ejaculació com a forma de vida
 
  Dins Els temps interromputs de Ramon Ramon (Catarroja, 1970) hi ha un dels millors poemes-resposta que fins ara s’hagin escrit en llengua catalana, al mateix nivell del diàleg existent entre Assumiràs la veu d’un poble de Vicent Andrés Estellés i Propietats de l’IKEA de Pau Sif, de lectura obligada.

En el cas que ens ocupa per al darrer lliurament fins ara d’Edicions del Buc, Càntic per al temple de Ramon Ramon és un diàleg obert amb Assaig de càntic al temple de Salvador Espriu, com també ja ho havien estat Assaig de plagi a la taverna de Pere Quart i Assaig de càntic en el temple de Jordi Larios. Tot plegat és una bella i necessària excusa, a vegades oblidada, com és recordar que la literatura és també una relació consanguínia amb la tradició immediata o no.
 
El cas és que Ramon Ramon, un poeta preocupat per les formes però també pels clàssics recents, torna a demostrar-se com a pedra de toc, i més que mai amb aquesta nova obra que presenta, possiblement la més àlgida que ens ha ofert fins ara, i això que superar Simfonia per a un estat de coma, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i el dietari Dins el camp d’herba no era fàcil. Sigui com sigui, el Càntic per al temple de Ramon Ramon està destinat a convertir-se en un dels poemes suprems en la Nova Era Post-Rita Barberà, un trist recordatori macabre de la proximitat del perill al que s’ha abocat tot un territori durant massa anys.
 
Els temps interromputs és una proposta alternativa i polifònica: ens presenta vint-i-set poemes, dels més poderosos de la factoria amb segell garantit que és Ramon Ramon, més una novel·la curta. Però, com? Una novel·la curta, també coneguda com a nouvelle en termes més erudits, dins d’un llibre de poesia? Què és això? Doncs un feliç atreviment, això és el que és. No hauria de sorprendre que un dels personatges més contundents de les terres valencianes, algú que està obsessionat per superar la condició imperiosa dels gèneres i que desitja donar forma als seus pensaments més imperants, torni al terreny de la publicació amb aquesta premissa, sobretot si és Edicions del Buc l’aparell fàctic que està al darrere de l’empresa. I és que Ramon Ramon, admirador de la literatura irlandesa com a emblema de brutalitat, resistència i alt risc estètic, es projecta amb el seu volum més irlandès, o sigui, més bèstia. S’hauria de culpar James Joyce i a Flann O’Brien de tot plegat, però sobretot s’hauria de culpar Ramon Ramon perquè és el responsable d’aquest fruit pervers i deliciós.
 
El crític Francesc Calafat va destacar el caràcter bukowskià de la poètica de l’autor d’Els temps interromputs. Però no hauria de ser només Charles Bukowski, tot i que sí és un bon començament, el prisma des d’on albirar les característiques principals d’aquesta obra, sinó més aviat Georges Bataille, pregoner de la literatura del mal. Bataille lluita per fer entendre que l’escriptor és l’ésser que circumda dues realitats tremendes, l’amor i la mort, amort segons un Biel Mesquida que les va voler unir en neologisme. Per a Bataille, l’escriptor, en aquest cas el poeta, ha d’executar el seu ofici amb atreviment, com a constatació dels seus actes sobirans. Des d’aquest convenciment, el mal mateix de la llibertat absoluta és el protagonista, encarnat en un follador infinit, de la novel·la Cronicó del semental, un retrat del cor de la ciutat de València, un gran fòrum romà de vanitats i de sexualitats que està al nivell d’El Teatre d’en Sabbath de Philip Roth.
 
Es pot considerar sense por a equivocar-se que Cronicó del semental beu de diferents referents ineludibles. Per una banda, es tracta d’un punt de frontera entre l’alfaBet i uN Nu de Josep Palàcios, i al mateix temps també és un intent reeixit de poetitzar l’esperit fervent de crematori que representa el treball d’Ausiàs March amb un estil que recorda el Juli Alandes o el Xavier Aliaga més desenfadats, mai mancats de cert lirisme. Per l’altra, els mallorquins Miquel Bauçà (Carrer Marsala. El vellard. L’escarcellera) i Antònia Vicens (Gelat de maduixa) també concorden amb aquestes coordenades de veu en ple de deliri que avança per un paisatge tremebund a una velocitat supersònica. Poesia? També, però a un nivell més electrocutat, integrat amb la mateixa prosa amb una plasticitat autèntica, útil, feridora. Tot al servei de la història que mostra com un personatge és víctima dels seus genitals malalts mentre persegueix forats per penetrar durant jornades decisives dintre de la radiografia viva de la insigne, i abominable alhora, ciutat de València. La persecució indecent esdevindrà una recerca del propi passat, una reconciliació amb els orígens i l’esperma. En aquest sentit, que la imatge que acompanyi El temps interromputs de Ramon Ramon sigui un detall del Retaule de la Mare de Déu de la Llet, obra d’Antoni Peris, és tot un encert per la cruel ironia que representa, aquesta que és tornar a situar el debat entre la fertilitat i la infertilitat de tota natura creadora.
 
És inevitable que Cronicó del semental ocupi amb frenesí les mirades dels lectors i dels crítics quan es comenti Els temps interromputs, perquè se’n parlarà: és un material tan subversiu, tan nou, tan poderós i tan atractiu que és inevitable que ens hi aturem. Sobretot interessa veure com la poesia i els seus mecanismes interns són prou hàbils com per assimilar material prosaic en el seu interior sense que això provoqui un curtcircuit, i és que el text narratiu de Ramon Ramon, escrit a la manera de l’Ulysses i el Finnegans Wake joyceans amb flux de consciència, encaixa perfectament amb uns poemes plens de ràbia malèfica, reivindicatius, amarats d’alcohol, sexe, foc, lluita i contactes constants amb romàntics autèntics com Percy Bysshe Shelley. Sens dubte, Ramon Ramon ens regala el seu millor llibre, treballat el 2002 al 2016, en terres valencianes i estrangeres. Els temps interromputs serà un admirable descobriment per a moltes persones que estimen la poesia i encara no coneixen l’obra d’aquest poeta grandiós.
 
És important que s’abracin amb força les creacions de Ramon Ramon, riques en lluminoses perversitats perquè Ramon Ramon no fa altra cosa que constatar la revolució de la pròpia individualitat. I ho fa superant el llegat d’Estellés, fent-nos avinents les noves direccions que voluntàriament emprèn la poesia catalana escrita al País Valencià a partir d’ara. En aquest mateix sentit, i com a apunt final de justícia poètica, caldria que els lectors s’afegissin a la defensa aferrissada que fa Ramon Ramon de la figura i de la tasca de Jaume Pérez Montaner, un dels majors poetes en llengua catalana, potser un dels secrets més ben guardats de la literatura actual.
 
No només una altra editorial independent
 
És important destacar els dissenys de les Edicions del Buc, a càrrec de Dídac Ballester: diferents, revoltats, impactants. No donen possibilitat a la indiferència gràcies a un conscient, però savi, desig de radicalitat. A partir de jocs visuals que juguen amb la combinació de colors, la tipografia i les estructures poligonals, cada coberta captura l’esperit del llibre, ja sigui a través d’una difuminació espiritual com té lloc amb Serena barca de Maria Josep Escrivà, l’escala blaugrana amb 123 de Màrius Sampere o l’homenatge explícit als pòsters cinematogràfics que es feien al Hollywood dels anys vuitanta, com és el cas de la coberta per al volum Els temps interromputs de Ramon Ramon, més semblant a una pancarta promocional d’un film de Nicolas Winding Refn que no pas d’una coberta tradicional.
 
Què més distingeix les Edicions del Buc? Cada autor arriba amb una imatge d’encapçalament a doble pàgina, imatge que defineix molt bé l’esperit del que es llegirà; amb una cita final que expandeix l’univers polisemàntic del terme Buc i de la seva cosmovisió; amb un perfil bioliterari de l’autor per part d’un altre autor de prestigi (Manuel Forcano per a Maria Josep Escrivà, Alexandre Navarro per a Josep Porcar i Jaume Pérez Montaner per a Ramon Ramon); amb una història delirant i divertidíssima que serveix d’Imprimatur que expliqui les característiques del text, de la tipografia i del material amb una nota d’humor amb caràcter temporal i històric; i finalment amb la possibilitat d’incloure il·lustracions, com el cas de Nectari de Josep Porcar, amb un dibuix de clausura nascut de la mà de Porcar Querol. Només aquests acompanyaments converteixen el viatge de publicar en les Edicions del Buc en una petita festa encantadora. Publicar és un acte sagrat, però també lúdic, una forma de deixar un testimoni feliç de l’ànima d’un temps, d’uns cors i d’uns valors.
 
Edicions del Buc no ofereix cap mena d’oportunitat a equivocar-se: cada títol que selecciona i que posa a disposició del món lector és un encert perquè eixampla la paraula poètica en totes les seves vessants i possibilitats. Ningú no s’hi podrà sentir exclòs, però al mateix temps els llibres que treuen són els màxims exponents dels estils que representen. En aquest sentit, són una continuació lògica de l’esperit de col·leccions mítiques com Jardins de Samarcanda (Eumo/Cafè Central) i connecten amb altres editorials d’ara com LaBreu Edicions, AdiA Edicions, Edicions Terrícola, Blind Books o Edicions Tremendes. En conclusió, el catàleg d’Edicions del Buc és sinònim d’estricta i responsable qualitat.