Quan el Festival de Sitges, que sempre ha apostat pel cinema asiàtic i el cinema d’animació, va confirmar oficialment el que molts ja ens imaginàvem –que la nova pel·lícula del geni de l’animació japonesa, Hayao Miyazaki, s’hi estrenaria– les ganes d’assistir al Festival se’m van multiplicar. Semblava impensable que Miyazaki estrenés la que molts crítics qualificaven de la seva gran obra mestra –un títol que ja havien dedicat a El vent s’aixeca, el que havia de ser el seu últim film– sense que passés per la llar del cinema fantàstic català, una mostra que sempre ha cuidat aquesta mena de talent. Però la confirmació de poder veure l’obra generava en mi un neguit i una expectativa difícil de gestionar.

[noticia]262544[/noticia]
L’espera ha valgut la pena. Miyazaki torna a la càrrega amb El chico y la garza, una història sobre un nen que perd la seva mare en plena Segona Guerra Mundial –un clàssic de Miyazaki, això del trauma de postguerra– i, quan va a viure amb el seu pare i la seva tieta a un poble lluny de Tòquio, establirà una complicada relació amb una garsa màgica que el durà, inevitablement, a explorar el seu propi trauma en un món fantàstic. Si només amb la sinopsi el film us ha recordat a altres grans èxits del director japonès –com El viatge de Chihiro, La princesa Mononoke, o El castell ambulant– teniu raó. I és que, tot i que al final no ho ha acabat sent, El chico y la garza té un lleuger tint a pel·lícula comiat que potser ni el mateix Miyazaki era conscient que l’hi estava injectant.

El film es mou en un collage infinit de millors moments del director: des de la temàtica traumàtica bèl·lica, fins a les criatures adorables i màgiques que acompanyen l’heroi de la història, passant per mons màgics inundats de cultura i tradició japonesa i acabant pel missatge, tan esperançador com brutalment conscient i realista. Un autohomenatge inconscient que serveix a tall de resum plàstic, icònic i temàtic de tota una vida dedicada a l’art d’explicar històries animades. I, en aquest sentit, la pel·lícula no pot ser més Miyazaki, reconeixible en qualsevol racó de la història del cinema.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=h4Q0zG-sjFw[/youtube]
Però, en molts sentits, també és la més diferent que ha fet mai. I ho dic acabada de sortir d’una experiència cinematogràfica compartida amb set persones més que han detestat el film, que no li han comprat cap dels atreviments que proposa. Ho dic des de la satisfacció però també la lleugera incomoditat que suposa ser l’única defensora d’una pel·lícula en un grup de crítics i cinèfils que no li han trobat la bellesa. Miyazaki s’ha deixat anar. S’ha retorçat en si mateix, en la seva filmografia, en el seu estil i en el seu propi món –de fantasia o no– per oferir una pel·lícula que més que pel públic sembla feta per a ell mateix; per quedar-se en pau amb una vida que li ha donat moltes alegries, però que també l’ha deixat profundament tocat –Miyazaki, als seus 82 anys, fa temps que no surt del Japó per temes de salut. I una peça així, elaborada des de l’art per la feina i no des de l’ego, t’obliga a deixar-te portar.

Aquest és l’exercici clau per gaudir d’El chico y la garza: deixar-se portar. A l’hora de film, servidora va comprendre que Miyazaki no estava seguint el seu mètode habitual, que no estava plantejant una aventura estructuralment impecable, tancada i marcada per cada beat narratiu com ens té acostumats. Això no és la Chihiro encarnant el missatge de Joseph Campbell. Això és una altra cosa. Un món oníric, de somnis, de sensacions i de conceptes que, a estones i amb una primera lectura superficial, semblen trets de la màniga i sense cap mena de rellevància. I en entendre la seva intenció –o la que només puc endevinar que és la seva intenció– vaig optar pel camí de la fe i vaig decidir comprar-li-ho tot, acceptar la diferència, i deixar-me portar. I confio que és l’única manera que la pel·lícula t’arribi, t’emocioni, i et sembli veritablement bona.

És precisament per això que no és un film especialment accessible per als que no porten un cert període de vida dedicat al mestre de l’animació japonesa. Que si només has vist una o dues de les seves pel·lícules tens tots els números que no t’agradi, vaja. Que si ets dels que ha vist El castell ambulant perquè tothom a l’institut deia que estava bé, però no t’has interessat mai més pel seu cinema, et costarà trobar-li la gràcia. Però, en canvi, si li has regalat un mínim carinyo i interès, si t’emociona o et motiva gens ni mica, l’experiència val profundament la pena.

La millor notícia que se’n treu, però, és que, per sort, Miyazaki encara té ganes de marxa. Encara es troba amb forces per delectar-nos amb les seves aventures, els seus personatges, i els seus mons de fantasies amb criatures instantàniament icòniques que tots volem dur tatuades a la samarreta. El cineasta s’ha cansat d’intentar fer-nos creure que s’ha retirat, que el cinema l’ha deixat tan cansat que no té forces per continuar. I gairebé sense temps per generar el dubte, ja ha anunciat que treballa de valent en una nova pel·lícula. La sort és plenament nostra. Hi ha veus i mirades que no haurien de morir mai. I la de Miyazaki és d’aquelles que hauria de perdurar en l’eternitat.