He de confessar que em fa certa gràcia la parafernàlia de les campanades de fi d’any a la televisió. Em fa gràcia en aquell precís moment i ja està. Ni hi penso abans i deixo immediatament de pensar-hi quan són les dotze i un minut del dia 1 de gener. Decidir quina emissora posem a casa acostuma a ser una decisió improvisada, amb criteris habitualment laxes i que no superarien cap prova ni de bon gust ni de patriotisme. Bé, hi ha uns mínims que sí que intentem respectar. Per exemple, enguany ni se’ns va passar pel cap deixar posada Telecinco amb l’equip de Sálvame fotent crits i competint per veure qui era més ordinari. A La Sexta tenien organitzat un xou amb la intervenció de Paco Marhuenda, a qui ja fa temps que li han instal·lat un llit plegable perquè es quedi a dormir allà. De veritat se l’ha de suportar també la nit de fi d’any? Increïble.

Vam veure també una mica de Televisió Espanyola. Allà són força al·lèrgics als experiments i van confiar un altre cop amb Ramon Garcia i la seva capa absurda i Ane Igartiburu. No molesten aquests dos i la història de la capa entesa com un clàssic perenne té la seva conya. A TV3, després del desastre dels dos actors de Merlí de l’any passat, van confiar amb Ruth Jiménez i Quim Masferrer. Ordenats, simpàtics i una mica sosos.
 
La teca estava a Antena 3. Ja fa uns anys que hi tenen instal·lada Cristina Pedroche i d’allà no marxa ni amb aigua calenta. Aquest any l’acompanyava el senyor Chicote. La presentadora va deixar anar un discurs que semblava molt sincer sobre la seva oposició a la violència masclista i a totes les formes de sexisme –“Nos queremos vivas!”- i se la veia francament conscienciada. Què va ser el següent que va fer després de dir tot això? Treure’s el vestit vermell que portava i deixar-nos veure el delirant disseny que portava a sota i que, per cert, recordava molt a un que ja havia lluït en unes campanades anteriors.

Era curiós. Acabava d’esgargamellar-se amb un discurs fotent a parir les convencions de gènere, les dones objecte, els clixés i, per suposat, tota forma de violència contra les dones. I immediatament es quedava quasi despullada amb un vestit impossible que li tapava les vergonyes i amb prou feines res més. No crec que serveixi de res posar-se ara a parlar d’hipocresia, de doble moral, de discursos contradictoris, de fets i paraules etc. Ja he dit abans que les campanades de fi d’any són pura diversió que sovint llinda amb la frivolitat i la moral distreta. La història del vestit de la Pedroche s’ha d’acceptar tal com raja, no fer-li gaire cas i oblidar-se’n al minut següent d’haver-lo vist. Treure’n excessives conclusions és bastant una pèrdua de temps i d’esforços.

De fet, hi haurà qui interpreti tot el tema del vestit com una poderosa materialització d’empoderament femení, de poderío, de dir “aquí estic jo i ensenyo el meu cos de la manera que em sembla”. Per tant, les interpretacions són lliures i per molt que ens hi esforcem hi haurà qui ens criticarà perquè hem dit, fet, escrit o pensat just el contrari del que tocaria. És un dels signes del temps en què vivim. I no ens en podem escapar.