Aleix Sarri (Barcelona, 1985) és llicenciat en Biotecnologia, però ja fa anys que viu abocat a les relacions internacionals. Amb un màster a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI), ha treballat com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu i va ser assessor d’aquest àmbit amb el president Quim Torra. Actualment, és responsable de relacions internacionals i Països Catalans de l'executiva de Junts i ara presenta la seva primera incursió en la història amb Ànima de república (Comanegra). Un projecte que va néixer arran d’uns articles a Nació, on col·labora quinzenalment fa més de vuit anys.    

Què fa un biotecnòleg especialitzat en relacions internacionals escrivint història?
Les meves majors inquietuds sempre han estat relacionades amb la política internacional i la del nostre país. Hi ha un moment en què van passar coses, amb una forta repressió contra els nostres dirigents i activistes, i jo em pregunto quantes vegades havia passat això. Sabia que això havia passat el 1939 i el 1714, però i abans? Així vaig començar a llegir, per entendre el que ens estava passant amb els presos, els exiliats, els inhabilitats. 

Vaig anar descobrint una institució com la Generalitat o el Consell de Cent, sovint explicats com a medievals i en mans de privilegiats, i vaig veure que hi eren representats els menestrals, o com la Generalitat s’enfronta a la Corona pels drets d’un pagès. Que el 1640 xoca amb la Corona perquè estava perjudicant la població de Catalunya perquè volien allotjar moltes més tropes castellanes de les que legalment es podia. Gràcies a les recerques d’Antoni Simon vaig topar amb un personatge clau de la història de Catalunya, que és Joan Granollacs.

Li dedica un capítol com el primer exiliat polític català.
Exacte. Miquel Pérez Latre en va fer una tesi. Que el 1591, un dels màxims dirigents de la Generalitat, després de tancar-se onze mesos al Palau per protegir-se dels soldats del rei, acabi a l’exili durant una dècada, explica moltes coses. 

I com va sorgir el conflicte?
Es produeix quan el virrei a Catalunya viola les constitucions catalanes pel que fa al control del contraban i la gestió dels impostos. La Generalitat reacciona amb la detenció d’un oficial reial i el virrei deté els germans de Granollacs.

O sigui, comença amb un conflicte de competències.
Sí, és interessantíssim. Es debat sobre la immunitat dels oficials de la Generalitat. Al 1591! És d’una modernitat extrema. 

Creu que aquesta etapa de la història moderna de Catalunya és encara poc coneguda?
Crec que sí. Els nostres historiadors han fet una feina ingent, però segurament molts líders d’opinió s’han quedat en el que deia Vicens Vives a Notícia de Catalunya, on el país apareix molt cooptada per les elits. Però avui ja s’ha fet molta més recerca, es coneixen tots els dietaris de la Generalitat que demostren que el país era àgil i modern, que el 1599 té advocat de pobres. És a dir, torn d’ofici. Al segle XVII hi havia unes dues-centes escoles a Catalunya, algunes totalment públiques. En municipis com Igualada o Mataró els mestres han de fer les classes gratuïtes a tothom, rics i pobres.

Per nosaltres, en canvi, el segle XVIII no va ser un segle d’Il·lustració, sinó de foscor. En canvi, el 1705 hi ha unes Corts que legislen per prohibir la violació de la correspondència. S’instaura l’habeas corpus. Es crea un tribunal constitucional català per dirimir els plets entre les institucions catalanes i el rei. Això és d’una modernitat extraordinària i ens ho hem d’explicar per saber per on batega l’ànima del país.   

"Més que un compromís, Casp és la validació d'una guerra guanyada per Ferran d'Antequera"

Dibuixa un Martí l’Humà angoixat en els últims anys perquè el seu fill, Martí el Jove, no mori. S’adscriu a la historiografia catalana tradicional que sosté que el Compromís de Casp fou l’origen de tots els mals. Apunta també cap a Benet XIII, el papa Luna.
Jo arribo a la conclusió que allò, més que un compromís, és la validació d’una guerra que ha succeït. Pedro Martínez de Luna, Benet XIII, feia dècades que intrigava per aconseguir el màxim de suports al seu papat d’Avinyó. La monarquia catalanoaragonesa li dona suport, però ell té por de perdre’l perquè França ja l’ha abandonat i Castella trontolla. Necessita que la Corona catalana sigui pro-Avinyó. Mou Sant Vicenç Ferrer, de la seva total confiança, i l’envia a Medina del Campo a negociar amb Ferran d’Antequera. El Papa l’havia casat. 

Bernat de Gualbes, l’únic representant català a Casp que vota per Ferran d’Antequera, era advocat del papa Luna. Un dels tres representants aragonesos estava a sou d’Antequera i els altres cooptats per Luna. Hi ha un moment clau quan un aliat del candidat Jaume d’Urgell, que és Antón de Luna, volent o no volent, mata en una escaramussa l’arquebisbe de Saragossa, que era qui havia de coronar el nou rei. Un fet que fa que els aragonesos propers al papa Luna cridin a Ferran d’Antequera, que era regent de Castella, que entra amb les seves tropes a l’Aragó. I les porta a València, on s’enfronta amb l’exèrcit urgellista i guanya.   

Però Martí l’Humà tampoc designa Jaume d’Urgell com a successor.
Martí l’Humà guardava molta estima pel seu net Frederic i la seva aposta és legitimar-lo, ja que és un nét bastard. Aquí hi ha una de les tragèdies d’aquesta història. Martí l’Humà mor el dia abans que el papa Luna legitimés en una cerimònia a Frederic, com havien quedat. Era un pas previ perquè pogués ser hereu a la Corona.  

Parla de la Guerra Civil catalana del segle XV, entre el rei Joan II i la Generalitat. En sabem prou d’aquesta història?
És molt complexa, amb molts canvis de bàndol. Joan II havia nascut a Medina del Campo i havia passat part de la seva vida entre Castella i Navarra provocant guerres civils. És una persona complicada. En el seu inici, el conflicte ve a tomb pel príncep de Viana, fill de Joan II i a qui les institucions catalanes volen com a rei. 

Després esclata la guerra, amb una Generalitat que hi entra per deposar un rei. Una altra cosa moderna perquè John Locke va teoritzar al segle XVII que un monarca podia ser deposat si incomplia els pactes i a Catalunya això ho planteja Francesc Eiximenis ja al segle XV. I busquen un altre rei, primer Enric de Castella i després Pere de Portugal, nét de Jaume d’Urgell. És un intent de desfer Casp i d’alliberar-se d’aquella cultura política més castellana i d’un rei absentista.

"Vicens fou un gran historiador, però la seva idea que Catalunya no sap tenir poder està impactada per la Guerra Civil"

El que queda clar és que discrepa de les tesis de Vicens Vives. 
És un historiador extraordinari. La seva tesi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona és un treball a l’abast de molt poca gent. M’he llegit Els Trastàmara, Industrials i polítics, Notícia de Catalunya dues o tres vegades. Ell admira Joan II. Jo crec que ell té un punt d’admiració pels personatges autoritaris d’aquella època. La seva visió de la història crec que està lligada al moment polític que ell viu. Parlem dels anys 30 i 40. És el que li passa amb Ferran II, el Catòlic. En la seva tesi, passa 30 pàgines criticant els historiadors romàntics per ser poc objectius i passa les 500 pàgines següents elogiant Ferran II pel molt que ha fet per Barcelona. 

De Vicens el que menys m’agrada és la mirada política que fa a Notícia de Catalunya, quan ve a dir que som un país de derrotats, que no sap tenir poder. Com si digués que més ens val ser espanyols perquè no en sabem més. Entenc la seva visió en el seu context, però el 2025 no podem quedar-nos en una mirada molt impactada per la Guerra Civil espanyola. 

No tot és culpa nostra.
Home, hem comès errors, però el que avui fa que Catalunya avui no sigui independent o confederat és que hi ha hagut una voluntat repressiva constant al llarg de la història. 

El seu llibre té una mirada nostàlgica per la glòria perduda?
No és un llibre que glorifiqui fets militars. Ja es va fer durant la Renaixença. Hi ha la voluntat d’explicar la grandesa en termes polítics, de modernitat legal, de drets civils i també de mostrar unes generacions de dirigents que han volgut defensar les llibertats del país. Això s’ha de conèixer. No hi ha tants països que tinguin tantes generacions de gent disposades a pagar un preu per la llibertat del país. Això ens fa un punt especials. Perquè el país estava condemnat a desaparèixer tal com som avui i que es veu com una nació a si mateixa. La nostra no és una història de reis i generals. A partir del segle XV, ho és de pagesos, advocats, metges, juristes, mercaders.     

"Dalmases, l'ambaixador català a Londres el 1714, és una figura tràgica. Ho va intentar tot, fins i tot que Catalunya fos una república sota protecció anglesa"

Hi ha molts personatges seductors. Com Pau Ignasi de Dalmases, el diplomàtic que defensa Catalunya a Londres durant la guerra de Successió.
S’ha publicat el dietari de Pau Ignasi de Dalmases a Londres i 200 pàgines de cartes que ell va enviar. El vaig llegir i vaig quedar destrossat perquè veies un personatge fent tot el que va poder per aconseguir mantenir en el seu lloc als aliats. Quan llegeix el Tractat d’Utrecht s’adona que han traït Catalunya i es presenta a Westminster, on increpa membres del govern britànic. El 1713, intenta una maniobra: proposa que Catalunya esdevingui una república sota protecció anglesa i envia cartes a Barcelona i Viena per demanar suport a aquest projecte.  

I quin recorregut va tenir aquesta iniciativa?
En aquell moment, el seu pare havia anat a Mataró i s’havia adherit als botiflers. Aleshores, a les institucions catalanes dubten d’ell i li fan menys cas. Però és un moment extraordinari. A Londres li donen audiència i l’escolten. Li pregunten si té garanties de les autoritats catalanes. I aquí és on Dalmases queda venut. Vilana-Perles, home fort dels austriacistes, li diu que sí però que no ho pot fer públic. A més, Barcelona està assetjada i és difícil comunicar-s’hi. Dalmases em sembla una figura tràgica. No se’n surt, però per factors que ell no controlava.      

Coneix a fons les institucions europees. Va ser coordinador de política internacional durant la presidència de Quim Torra. L’aproximació del sobiranisme a la realitat internacional ha estat prou robusta?
Crec que l’aproximació abans del 2017 no ho va ser gens de robusta. Esperar que en el minut zero de declarar la independència ens reconeixeria, no ja un país o l'altre sinó tota la Unió Europea, era impensable per qualsevol que hagués treballat a les institucions europees. Estem en un procés de reconstrucció ideològica i de maneres de veure el món i a nosaltres mateixos en què s'entenen moltes més coses. Com que les relacions internacionals són una cosa molt més dura i realista. A més, el món ha fet un tombant molt perjudicial per als nostres interessos.

L’escenari internacional, amb la guerra a Europa, Donald Trump als Estats Units, Gaza… Aquest món que s’està forjant ens ho posarà encara més difícil?
La violència de l’1-O avui seria vista amb poc interès. Hi ha reflexions a fer-se al respecte. Sobre la violència, sobre el nombre de presos i exiliats, que van ser molts, però s’ha de ser conscient que quan et vols independitzar d’un estat com l’espanyol, que mai ha fet una transició completa cap a una mentalitat democràtica, hem d’estar preparats per tot. Si mirem Europa, no podem pensar que ens pot reconèixer la UE. La partida dels catalans es juga en què hi hagi un país o dos que ens donin suport. També és cert que, si arriba un altre moment, tant se val que diguin que no et reconeixeran mai. Això també li van dir a Eslovènia. I als bàltics. La pregunta és què estàs disposat a pagar per la teva llibertat.     

"Que Trump hagi enviat tropes a Los Angeles i amenaci Xicago és un precedent perillós per a estats que coneixem bé"

El gir a la dreta i cap a l’autoritarisme és dolent pels interessos de Catalunya?
Crec que tot el que ha passat, ja d’abans de l’1-O, és perjudicial per la causa dels catalans. A la vegada, som una solució a un seguit de conflictes ja que oferim una via democràtica a les tensions territorials. Som un roc a la faixa d’Occident en la conflagració amb la Xina i Rússia. És evident que Ucraïna ens va malament, que Gaza és terrible, que el fet que Trump no tingui cap sensibilitat pels països petits és dramàtic. El fet que hagi enviat tropes a Los Angeles i amenaci Xicago és molt perillós. Als Estats Units encara funcionen els contrapesos i trobarà topalls, però crea un precedent perillós per a estats que coneixem molt bé.