Potser és que el temps corre massa ràpid o potser és que ara anem tant bé que cremem etapes sense adonar-nos, però mentre celebrem l'èxit de la nova generació del pop en català, ja tenim aquí la novíssima generació. Maria Coma i Ferran Palau ho van demostrar dijous al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), amb un programa doble per presentar els seus discos 'Magnolia' i 'L'aigua del rierol', respectivament.

D'acord, hi ha certa trampa en tractar Coma i Palau de novíssima generació, no pas perquè no siguin joves, que ho són, sinó perquè no són ben bé uns acabats d'arribar. Maria Coma ja va pel seu segon disc en estudi i té un altre fet amb u_mä, mentre que Ferran Palau és el cantant d'Anímic i també acumula experiència. El cas però, és que tant l'un com l'altre van demostrar sobre l'escenari del CAT la seva capacitat per fer-se un lloc en el panorama musical amb unes propostes que, com cops de colze justificats, han d'arribar a primer lloc per mèrits propis.

Ferran Palau (foto superior) es mostra molt intimista en les seves composicions en solitari, que en directe creixen gràcies a un entorn musical que de tant auster arriba a convertir-se en grandiós. Les cançons del seu disc, mostrades al públic pràcticament tal qual van sortir de l'estudi, van convèncer un públic més enllà dels que ja hi anaven predisposats a aplaudir com bojos. Els vents profunds i les cordes detallistes van embolcallar els temes de 'L'aigua del rierol' amb solvència i seguretat.

Molt més complexes són les composicions de Maria Coma (dreta), que amb un directe també amb banda solvent i creïble, va mostrar sobre l'escenari els temes de 'Magnòlia' com un reguitzell de sensacions imparables que podien passar en qüestió de segons de moments d'extrema delicadesa a conats de violència sonora. Un discurs complicat i a voltes esquerp, del tot desconegut en l'àmbit català, que es converteix per això mateix en un valor segur i que convenç pel seu risc.

En definitiva, dues opcions musicals de primera, dues propostes definides i amb pretensions que augurarien un futur prometedor si no fos que, com es va demostrar dijous, el futur ja no es demà, és avui.