[h3]La Carpa[/h3]
A les taules hi trobem una cristalleria de batalla, una nevera de vins al menjador, però el vi negre el tenen sota la barra a la temperatura del local. A la nevera de vins blancs hi ha un vi negre, i els participants diuen que si el vi negre és el del menú, doncs ja està bé que estigui fred, com volent dir que un vi de menú ja es dona per descomptat que serà dolent i que el fred ho mata tot. Pel que fa als vins de la prestatgeria de sota barra exposats a la temperatura del local, diu un concursant que “Bueno... natural i ja està”. Des d’aquí també una forta abraçada als que diuen caldo al vi. A l’hora del servei del vi, la propietària comenta que tots els vins que tenen a la carta, tant el blanc, com el negre, com el cava, mariden perfectament amb tot el que hi ha. I afegeix que el sumiller de Perelada els ha adaptat els vins i caves que més bé lliguen. I tot això ho ha dit sense que se li escapi el riure (per inconsciència, bàsicament). Serveix un vi blanc del qual no es fa cap mena de presentació. Pels segons plats també se serveix un vi negre sense cap mena de presentació.
[h3]Can Llonga[/h3]
Taules parades amb copes de batalla, però a la taula dels participants veiem unes copes una mica millors, vol dir que el restaurant disposa de diferents models, cosa que és d’agrair.
Veiem també una nevera pels vins, per mantenir-los a temperatura adequada. I aquí, per primera vegada aquesta temporada -ja era hora- la cambrera ofereix vins diferents en funció dels plats demanats. No tot està perdut. La cambrera ofereix un vi blanc de garnatxa DO Empordà, per les croquetes d’un participant. L’ampolla de vi blanc, amb la càpsula ben tallada, és oberta a l’aire sense recolzar a la taula, i és clar, se li’n trenca el tap. A la resta de la taula ofereix vi negre, del que no hem vist presentació ni explicació. Pels segons plats ofereix un vi de l’Empordà de la varietat Shiraz. Atenció al que ve ara; la cambrera treu el tap sense tallar la càpsula de l’ampolla, ja que, segons ella, les ampolles amb taps de silicona la càpsula no s’ha de tallar, en teoria ja surt tot, ens diu. Finalment, per sorpresa de tots (i seva) el tap és de suro. No cal explicar-ho, tots sou coneixedors que la càpsula s’ha de tallar sempre, hi hagi el que hi hagi a sota.
[h3]Les Pedretes[/h3]
Nevera climatitzada de vins al menjador, cristalleria de batalla a la taula. Com a primer vi la cambrera ofereix un Penedès blanc, de varietat muscat. El segon vi servit, obert a l’aire, comenta la cambrera que és un DO Empordà, negre. Cap comentari per part dels comensals sobre el vi.
[h3]Can Cintet[/h3]
Trobem a la barra del menjador una molt petita nevera de vins. El primer vi és un blanc, i el propietari el presenta dient que és un blanc de negres, de la Terra alta. El vi se serveix a l’aire, càpsula mal tallada, en unes copes horroroses. El vi negre servit a posteriori ni es presenta ni es mostra, només veiem que estan servits a les mateixes horribles copes. I aquí s’acaba el malson.
L’esforç que es fa des de l’INCAVI amb aquesta acció comercial és d’agrair i d’aplaudir, perquè el camí és precisament aquest; donar visibilitat al vi i "posar-lo en valor" de territori. Als restaurants parlem de proximitat, de km 0, de sostenibilitat. Doncs si volem sostenir el sector del vi hem de consumir els nostres vins, del nostre territori i dels nostres viticultors. I si pot ser de varietats locals, això ja seria magnífic. Però mentre els restauradors, cuiners, cambrers i propietaris dels locals no creguin en el vi com a valor cultural, com a valor afegit i com a element gastronòmic important a cuidar, mai podrem transmetre interès pel vi al comensal. I els resultats seran com els que veiem a cada programa. I les llàgrimes dels concursants no podran justificar mai la manca de preparació o la incompetència.
