El #MeToo i el #TimesUp s’esperaven intensos, s’esperava que fossin cridats alt i clar. Va ser un encert que algú es preocupés de donar-los forma harmònica, de pensar en allò que es volia transmetre i en com s’havia de transmetre, quina era la millor manera de comunicar-ho. Algú amb bon criteri es va adonar que venien d’uns quants desastres. Perquè un desastre va ser la gala de fa dos anys, en què els mai prou ben ponderats drets dels negres van ser proclamats en forma de guirigall inintel·ligible, sense cap mena de valor afegit que vehiculés el valuós missatge que es volia transmetre.
I l’any passat el caos va cristal·litzar amb aquell colossal fiasco de l’error en el premi a la millor pel·lícula. De seguida va quedar clar que l’acadèmia de cinema de Hollywood no volia que res d’això tornés a passar. Per això va orquestrar un espectacle sobri i precís. Com sempre, massa llarg però injectat de bons moments, de cims d’interès i capacitat per al calat i l’aprofundiment en els continguts que es desitjaven reforçar.
Frances McDormand asked every female nominee to stand up at the #Oscars. "Look around, ladies and gentlemen, because we all have stories to tell and projects we need financed," she said https://t.co/AMDd8L2Ofk pic.twitter.com/zgYA7iMZq1
— Los Angeles Times (@latimes) 5 de marzo de 2018
Per exemple, el nom de Harvey Weisntein va sortir de seguida. Jimmy Kimmel no es va arronsar, no va tenir precaució, va voler pronunciar-lo de seguida per a recordar –amb espurnes d’humor- el punt d’inflexió de tot el que està passant. Podia passar que se’l callessin, que no volguessin fer-lo explícit, que preferissin altres estratègies. No va ser el cas. Van aparèixer sobre l’escenari, juntes, tres de les actrius que s’han manifestat públicament sobre els mètodes del magnat de Miramax: Ashley Judd, Annabella Sciorra i Salma Hayek. Voleu més claredat que aquesta?
No calien els histerismes, els crits desfermats, la repetició constant de consignes, l’enfarfegament de reivindicacions. Valia la pena pensar-hi durant una estona, confiar en la tasca dels que tenen bones idees i saben ordenar-les. Saltava a la vista que queda molta feina per fer: la majoria dels nominats i dels premiats eren homes. És important explicar-ho i amb naturalitat treballar perquè més aviat que tard, el talent de les dones artistes floreixi com sens dubte sap i les injustícies reverteixin.
És de calaix, de sentit comú, no costa gens entendre que aquestes reivindicacions són necessàries per a avançar, per a fugir dels pensaments i les actituds de caverna. No costa tant escoltar el batec del temps, de l’evolució humana, de la intel·ligència, la generositat i la justícia social. Que no existeixi equiparació salarial entre homes i dones és una anomalia que clama al cel. Qui no estigui disposat a acceptar això i a denunciar-ho ben alt i fort millor que calli i que es quedi tancat a casa sota set claus perquè no és res més que un troglodita impresentable.
El discurs d’agraïment de Frances McDormand va ser fabulós i emocionant. Va demanar que totes les dones nominades es posessin dempeus amb ella perquè les veiéssim bé, perquè tothom s’adonés que estan allà, que existeixen, que tenen talent. Va ser una gala 100% anti-Trump perquè tot el que no sigui anti-Trump és anti-intel·ligència, perquè no dir que aquest individu és una putrefacció política és faltar a la veritat. Van guanyar Coco i Guillermo del Toro, dues criatures de sang mexicana. Premiar-los és torpedinar la idea d’aquell mur fronterer sobre el qual em fa vergonya ni tan sols parlar.
Premiar Tres anuncios en las afueras és premiar la subversió, la incomoditat, la mala bava i, altre cop, la intel·ligència. Premiar La forma del agua és premiar la fantasia, la imaginació, la fabulació pura. Premiar James Ivory pel guió de Call Me By Your Name és premiar la llibertat de pensament, d’emocions i de sentiments. És clavar-li una plantofada a l’estretesa de mires, al supremacisme i a tota mena de manifestacions de la incultura. Perquè Trump és incultura i és caspa. Només són diners, poder, classisme, masclisme, neoliberalisme pudent. Quin fàstic que em fa tot això.
Els Oscar són tradició, ordre i fins a cert punt establishment. Sí, d’acord, però quina alegria veure espurnes de veritat, ben afilades, ben dosificades i eloqüents colant-se per les escletxes, pels intersticis porosos del seu ADN.
En efecte, no ser feminista és ser curt de gambals.
