"Quan vam estrenar Lluvia es va produir una petita revolució", explica Eva Yerbabuena, la bailaora flamenca que actuarà aquest dissabte 22 d'octubre al Centre Cultural de Terrassa. "Quan l'espectacle comença no saps què passarà, provoca una sensació meravellosa", continua. S'abaixa el teló i el públic veu un carrer amb molta gent que resta paralitzada, quan, de sobte, entra una persona, travessa una porta i es fa gran a partir del moviment. "És l'entrada a un nou món, a un lloc especial ple de sensacions, emocions i troballes".
 
Eva Yerbabuena, que va ser guardonada amb el Premio Nacional de Dansa de l'any 2001, emprèn una poderosa batalla contra el silenci a través del gest, del moviment i d'aquella poesia més exquisida de totes, la que ens deixa commocionats amb la capacitat de sentir. "És molt més difícil no moure't que mouret', confessa. "De fet, no és res nou, perquè el moviment és abans que la paraula", rebla. "Fins i tot hi ha qui diu que quan va aparèixer la paraula es va acabar el diàleg", mentre riu, amb tota la complicitat.
 
Però, ¿com es poden fer paraules d'un ball? No és gens fàcil: "jo parlo a través del flamenc i Lluvia és un espectacle que té una mica de tot: un cos de ball fantàstic, un taconeo apoteòsic, cantaores impressionants, música meravellosa, veus impressionants, una història que atrapa i un elenc d'artistes que gaudeixen moltíssim", subratlla Yerbabuena. L'espectacle parla de la melancolia, de la incomprensió i la soledat, de tota la por que tenim a sentir-nos sols. "De vegades, aquesta por és necessària. No és tan terrible com ens imaginem".
  El silenci com a punt de partida
 
"Lluvia és una obra delicada que parla del silenci", fins al punt de tenir una coreografia amb la llengua de signes, "un dels punts més màgics de l'espectacle", confessa la bailaora. La gènesi de l'obra es troba, en aquest sentit, en un poema d'Horacio Garcia on apareix el vers que acaba desencadenant un torrent d'emocions: "El silencio hace daño cuando es puro". A partir d'aquí, l'obra és un recull "de fragments on es veu la no-comunicació amb la parella, teixint un espectacle que parla de quan es trenca l'amor".
 
"Em faig moltíssimes preguntes, constantment", subratlla, mentre riu quan confessa que no li agrada la pluja. "Jo sóc de sol, però el dia que vaig llegir el poema feia un cel gris i em vaig començar a qüestionar moltes coses. I vaig reforçar la meva idea que la vida no té sentit si no es viu amb amor i per amor. No sé fer res si no és per això, perquè l'amor és el més important que té l'ésser humà".

Resseguint aquesta idea, una petita dosi d'aquest cor i d'aquesta veu és en el gest que transmet Eva Yerbabuena en plena Lluvia: "és un espectacle que l'entens quan el veus, amb moviments molt contemporanis i, alhora, amb el flamenc més ortodox". Una petita obra d'ànima gegantina que es pot degustar aquest cap de setmana, amb tots els matisos possibles, a Terrassa.
 

Qui és Eva Yerbabuena?

Nascuda a Frankfurt però criada a Granada, Eva Yerbabuena va començar a ballar amb onze anys quan escoltava flamenc a la ràdio de casa els avis. Angustillas La Mona, Enrique el Canastero o Mariquilla van ser els seus primers mestres i es va continuar formant de manera autodidacta. Durant una estada a Cuba va estudiar art dramàtic amb Johannes García. En la seva carrera professional l’han acompanyat de figures com Rafael Aguilar o Paco Moyano, i va col·laborar amb Manolete, El Güito, Merche Esmeralda i Javier Latorre, entre d'altres, fins que va crear la seva pròpia companyia el 1998. En aquesta nova etapa va debutar amb ​Eva, seguit de 5 mujeres 5 (2000), L​a voz del silencio (2002),​ A cuatro voces (2004), ​El huso de la memoria (2006), ​Santo y seña (2007), ​Lluvia (2009), ​Cuando yo era (2010), ​Federico según Lorca (2011) i ​¡AY! (2013). Recentment ha estrenat ​Apariencias i compta a més, amb tres espectacles on aposta per mostrar una selecció coreogràfica de tot​ el seu repertori: ​A Ca​l y Canto (2005), ​Santo y Seña (2007) i ​Yerbabuena (2009).   Eva Yerbabuena, en una imatge de «Lluvia» Foto: Eva Yerbabuena