No és d’estranyar, atès que té una fama, només en part merescuda, d’ésser un os molt dur de rossegar; d’ésser un d’aquells autors que requereixen un esforç gairebé colossal per entendre’l; un d’aquells que, si no comences a llegir en les condicions més òptimes, amb calma, molt de temps i paciència –“no hi ha pressa. Caminant a poc a poc, pot ser que no s’arribi mai a la meta, però quan un s’afanya massa, pot ser que es passi de llarg”– és possible que et plantegis deixar-lo estar.
Si t’endinses en aquest tan acurat volum d’escrits del filòsof danès –que inclou Migajas filosóficas, El concepto de la angustia i Prólogos, tots ells publicats l’any 1844– de l’Editorial Trotta, traduït per Darío González i Óscar Parcero, i no ho fas ben predisposat, sabent que no et serà fàcil accedir-hi, que t’exigirà una voluntat, fins i tot un sacrifici, en alguns moments, més que considerable, no és pot descartar que et sentis, si no derrotat, almenys superat: superat per una de les ments més prodigioses que ha donat la humanitat.
Una ment prodigiosa que cal rellegir
Potser, no ho negaré, massa prodigiosa i tot, tant que per (tractar de) seguir-la se’t fa necessari llegir i rellegir, una vegada i una altra, les seves argumentacions, si no vols córrer el risc de perdre el fil, de perdre el nord. Però, si t’adaptes a les seves exigències, si hi poses tot el que tens de la teva part, la recompensa és, també, major; atrevir-se a llegir-lo suposa entrar, per la porta gran, en una acadèmia del pensament, en una escola on potser no aprendrem cap veritat, i, encara menys, metafísica –“Fins a quin punt es pot aprendre la veritat? Aquesta és la pregunta amb la que ens cal començar”–, però si ens exercitarem en el noble art de la dialèctica: “El que fa que un sigui un bon dialèctic és la fermesa en el que és absolut i les distincions absolutes”.
En una art d’arrel socràtica –“Aquest projecte vas més enllà del que és socràtic”– que ens permetrà disciplinar el pensament, que ens permetrà adonar-nos que no hi ha millor manera de reflexionar que fer-ho amb la màxima seriositat i el major rigor, sense abaixar mai el llistó, sense claudicar en l’exigència; sense caure en la temptació, omnipresent, de salvar les aparences, de conformar-se amb una explicació (o, més aviat, semiexplicació) quan no s’aconsegueix trobar l’explicació racional, quan les dificultats es van acumulant; quan, com més t’immergeixes en una qüestió, en comptes d’obtenir respostes, més creixen les incerteses i els dubtes, les noves preguntes,.
I és per això, perquè la finalitat no és lluir-se o acontentar-se un mateix, sinó fer avançar el coneixement, que Kierkegaard ens adverteix, una vegada i una altra, dels perills que suposa el recurs a la xerrameca insubstancial –“Com més ideal sigui l’ètica, millor. No ha de deixar-se pertorbar per la xerrameca”–, a l’enginy forçat –“un no és més que un geistreich [enginyós] i se li escapa el punt principal”–, al facilisme –“s’ha passat per alt l’estat intermedi i l’explicació ha incorregut en un sospitós facilisme”–, que ens poden aportar una certa satisfacció i una més que probable notorietat, però que, en realitat, no aporten cap profit, ni per a nosaltres –“així un no arriba a saber res”– ni per a ningú.
Si us pregunteu, doncs, per què us ha de servir llegir el pensador danès –i aquesta és una pregunta perillosa, tramposa, ja que (algunes de) les coses més importants de la vida no tenen cap utilitat pràctica–, crec que hi ha prou raons: per conèixer com ens podem acostar a la veritat i quin és el paper del mestre i quina és el del deixeble en la formació de les persones (Migajas filosóficas); per saber què és l’angoixa, com es crea, quina relació té amb el pecat i quina funció compleix, en la relació de l’home amb la seva espiritualitat o, més aviat, religiositat (El concepto de la angustia); per gaudir del plaer de comprovar com la ironia i la intel·ligència aliades esdevenen la més devastadora arma de destrucció massiva contra la supèrbia i la presumpció (Prólogos).
Però, sobretot, per prendre consciència que perdre’ns les reflexions de les més colossals ments de la història de la humanitat és un luxe que no ens podem permetre.
