Supersàpiens és el títol que porta per nom l’obra de Roc Esquius i que representa una de les estrenes teatrals imprescindibles d’aquesta temporada. Protagonitzada per Marta Torné (Barcelona, 1978) i Enric Cambray (Barcelona, 1988), l’obra que dirigeix Sergi Belbel planteja uns quants dilemes que, sumats a un recorregut final interactiu, dona pas a unes reflexions que a molts els poden acabar fent prendre mesures realment dràstiques. "La humanitat era una fase. Donem la benvinguda a la següent", diu el subtítol, que ja ens dona alguna pista per veure què ens hi trobem.

Una nova forma d’entendre el teatre on, a partir d’una posada en escena totalment renovada i construïda especialment per a l’ocasió, el públic rep una experiència que va molt més enllà del format a la italiana que tots coneixem. “El públic ve i entra en aquest lloc sense saber què s’hi trobarà i, de sobte, ens sentim com si estiguéssim a Berlín, Nova York o Londres, vivint una d'aquestes experiències que al teu cap situes més en aquestes ciutats”, apunten els seus actors, que encarnen uns personatges que juguen amb l’humor, la perspicàcia i l’elegància d’un diàleg que arriba i et posa en més d’una ocasió els pèls de punta.

Aquesta obra, Enric, ja l'havies fet el 2017 a la sala Fly Hard, però en un format molt diferent… 
Enric Cambray (E.C.): És totalment diferent, abans l'obra era una història d'amor. Això d’ara és una altra cosa. De fet, és una obra que no havia de fer. Tenia assignada un altre actor, però ho va deixar. En aquell moment, pràcticament no tenia ni 30 anys i un conseller de Salut de 28 o 29 anys no era molt versemblant, però ho vaig acceptar i va anar molt bé. Sempre havíem pensat que sàpiens i el text del Roc Esquius havia de tenir més vida, però això no depenia de nosaltres. Aquí és quan entren en Martí i la Cristina, els productors de Forty Entertainment, dient que volien tornar a fer això en gran i en un altre format. Al principi buscaven una sala gran i ningú els acollia. Ho han intentat arreu i, al final, amb aquesta visió de pensar en gran van dir, bé, si no tenim teatre, ens el muntarem nosaltres! I això és el que han fet aquí, en aquesta nau de Poblenou de 2.000 metres quadrats.

Amb la Marta us coneixíeu, havíeu treballat mai junts? 
E.C.: Havíem coincidit fa uns quants anys, perquè jo era molt fan de Vitamina N, un programa que feia a City Tv i que presentava en Jordi González. Va ser un dels primers programes que va fer i recordo que jo era molt petit, adolescent, però n’era molt fan i hi anava molt com a públic. Ells eren molt propers. Al cap d'uns anys, treballant a El cor de la ciutat i endinsant-me al món dels mitjans, ens vam anar trobant des d'un altre lloc. Sempre ens hem tingut molta estima, però encara no havíem treballat mai plegats. Treballar amb la Marta és fantàstic, és de les millors companyes que pots tenir! 

Marta Torné (M.T.): No cal que em facis la pilota… (Riuen). L’Enric ho fa molt bé, és molt bon actor i bon company. A vegades, tinc la sensació que un dia no tinc gaire energia, però ell sempre està al punt, a dalt de tot. Això m’agrada i m'ajuda, perquè em sostinc una mica amb ell. (Riu).

Es nota aquesta complicitat, malgrat l’escenografia enorme que envolta les grades i que fa sentir l’espectador, part d’aquesta. 
E.C.: La modificació més bèstia i difícil pels actors va ser quan vam entrar a sala. Vam assajar sense tot això i, en arribar aquí, vam dir; l'espai es menja l'obra. Estàvem assajant en una sala d'assaig petita, on la comèdia funcionava perfectament, però aquí tot allò quedava diluït. Vam entrar 10 dies abans i la Marta em deia: “Tinc unes ganes d'anar a teatre”. Jo li responia: “Quan vagis a teatre, tindràs unes ganes de tornar a la sala d'assaig…”. Quan els actors entrem a sala, sempre s'obliden de nosaltres, perquè has d'estar per mil coses. I això ens va fer adaptar moltes coses de l'obra perquè funcionés millor.

M.T.: Tot l'espai escènic és l'escenografia, la mateixa grada és part de l'escenografia. És una experiència, un dispositiu escènic total, amb aquesta cosa evolvent i amb la introducció de la feina de Playmodes Studio que són els qui han dissenyat el so i la il·luminació de l'espectacle -la il·luminació no teatral, perquè el Quico Planas s’ha encarregat de la il·luminació de les escenes de baix-. Entre tots, fan que realment l'experiència per l'espectador vagi més enllà d'anar a veure una obra de teatre convencional i que sigui una experiència vivencial, on el públic se senti realment dins l'espectacle. Hi ha moments que fins i tot les butaques vibren! 

Com ha estat treballar sota la batuta de Sergi Belbel? 
E.C.: Amb ell he fet La Senyora Florentina i el seu Amor Homer al TNC, El mètode Grönholm, Pares Normals, Hamlet… El que més m'agrada del Sergi, és que és un apassionat dels actors, està enamorat de la nostra feina i es diverteix moltíssim amb nosaltres. Això és un gust, perquè tens algú que realment dirigeix des del gaudi i no des del qüestionament o la imposició. L'identifica el gust per la paraula, per la prosòdia, perquè no només és parlar bé, sinó també dir-ho bé. Ell és filòleg i té una gran i bona obsessió per cuidar la llengua i la manera en què s'expressa. També és molt primmirat, però sempre per fer lluir més la nostra feina, fins i tot més que la seva. Treballem molt a gust, a banda que som socis i tenim una productora, Primera rèplica.

M.T.: En el nostre cas no ens coneixíem personalment, però sabia qui era, és clar. Hi ha projectes que et costen la vida i que no et surten, però aquí va ser tot molt fàcil. De sobte, un dia m'envia un missatge em diu: “Mira, he pensat en tu!”. Una de les coses que més m'agradava de fer aquesta obra amb ells, és que m'havia de posar les piles. Tenia molta més feina i, al ser super sàpiens, el Sergi no em permetia dir ni una “e” neutra incorrecta. Treballar amb el Sergi ha estat un gust perquè és exigent, però a la vegada molt afectuós i, per mi, és justament el mètode que millor em funciona. 

He escoltat com explicàveu que t’enviava àudios de 30 minuts? Això hauria d’estar prohibit!
M.T.: Són les notes, però li agraeixo! Un dia veig que m'envia una nota de 30 minuts i vaig pensar: "Ostres, com ho ha fet?". El meu marit té una obsessió que m'envia notes d’1:00, té aquesta mania i si fa un 1:00 és molt feliç, sempre procura ajustar-ho i sovint la clava. Llavors miro i dic, 30:00, i després una altra de 3:54. Començo per la de 3:54 i em diu: “Ah, s'ha tallat, no sé per què, imagino que hauré arribat al límit del temps dels àudios!". (Riuen). Desconeixia que hi havia un límit de 30 minuts i hem descobert que sí! (Riuen). Però bé, són notes del director que m’anaven molt bé.

Arribats aquest punt, fem una mica d’espòiler. L’obra planteja moltes qüestions, però una determinant és si som o no realment lliures. Què n’opineu? 
E.C.: Dic una frase al final de la primera escena que diu: "Si tot això és veritat, com sabrem què és real i què no?" Això ja ens està passant amb moltes coses de la intel·ligència artificial, però no cal intel·ligència artificial. El que ens fan creure els mateixos polítics o els mitjans de comunicació, són persones que hi ha al darrere. A la vegada, em quedo molt més tranquil pel que fa al nostre ofici. A més intel·ligència artificial, més sento que això nostre, el teatre, serà més irreemplaçable. Aquesta cosa d'estar parlant tu i jo com ho estem fent ara, és en el fons el diàleg que tenim quan hi ha espectadors. Això una intel·ligència artificial, com la coneixem avui dia, de moment no ho pot substituir.

M.T.: La llibertat existeix en el punt en què tu tens l'opció de poder escollir. Llavors, que tu et converteixis en un esclau d'aquestes dinàmiques, no ho sé, hi ha gent que segueix vivint sense internet, sense cobertura i com es vivia fa 200 anys. Però sí que més enllà de la llibertat, crec que hi ha una dependència i que això sí que et porta, potser, a deixar de ser-ho.

Sou gaire esclaus, vosaltres, de la tecnologia? 
E.C.: Jo sí, molt. Anava a dir més del que voldria, però no, al final són decisions voluntàries i conscients, si no apaga al mòbil. Fa poc, estava amb un amic que des de fa un mes s'ha esborrat Instagram i només l'instal·la quan vol mirar alguna cosa concreta. És una decisió voluntària. Jo m'he posat un limitador de temps d'una hora al dia, però quan em surt l'avís paso i segueixo. Són eines i ens hem d'adaptar. Però al final, per això és tan important consumir cultura, perquè ens ajuda a reflexionar, a qüestionar-nos com a éssers humans o com a sàpiens.

També per això, em sembla molt interessant que una obra com aquesta acabi amb una experiència expositiva on et fa reflexionar sobre el que acabes de veure, perquè a vegades també aquest consum immediat d'inputs, fa que tot vagi molt de pressa. Ho hem vist i ja ho hem oblidat. En canvi, aquí molta gent ens diu que surt de Supersàpiens i al cap de dos dies encara hi pensa. Això és una primera llavor de com viurem el teatre en el futur. Aquí veus un plus i la gent, de mica en mica, anirà buscant aquestes coses.

M.T.: Les xarxes a mi m'han donat molta feina, estan integrades a la meva vida. Potser sí que estic esclavitzada. Quan em deixo el telèfon a casa un dia de feina que no tornes fins a la nit, sí que trobava a faltar sobretot la sensació d'estar sempre connectada amb la família, la parella o els amics. Però jo també soc d'una altra generació, no tinc 20 anys. He crescut anant de vacances a casa l’àvia a Galícia i per trucar als pares havíem d'agafar un cotxe i anar al poble més proper.

Quines han estat les reaccions del públic? 
E.T.: Més enllà de l'obra, m'agrada molt com la gent està rebent l'experiència. El públic ve i entra en aquest lloc sense saber què s’hi trobarà i, de sobte, ens sentim com si estiguéssim a Berlín, Nova York o Londres, vivint una d'aquestes experiències que al teu cap, situes més en aquestes grans ciutats, perquè aquí a Catalunya és més difícil de trobar. Del que estic més content és que aquesta experiència sigui en català. Perquè a vegades aquestes coses que fan tan mainstream costa trobar-les en català, i aquesta ho és, des de l'inici fins al final.

M.T.: Sí, la gent que ve a veure l'obra em diu que hi estan un dia o dos donant-li voltes. Veig que s'ho passen bé, que això per mi és el més important, que riuen, que es diverteixen, que s'entretenen i que després, es queden amb ganes de donar-li una volteta a tots els temes que es plantegen, i això és mèrit de l'autor. Que la gent s’animi a venir-ho a veure perquè l’obra, justament, malgrat parli de la tecnologia, de la llibertat, de cap on anem com a espècie i com a societat amb aquest boom tecnològic, té lloc al teatre, que segueix sent i serà aliè a tot aquest corrent que estem vivint i que tot just comença. 

E.C.: És un refugi i, aquesta obra, per l’estructura que té no pot anar de gira, o vens aquí o no la veus! A banda de veure un bon espectacle, vius una cosa que en altres ciutats busques com a turista i ara que ho tenim aquí, així que ho hem d’aprofitar.

M.T.: I que estàs una hora i vint sense tocar el telèfon! (Riuen)

E.T.: Toques unes altres tecles que són les emocions i que de vegades no toquem prou.