Guardonada amb el prestigiós Premi Nacional de la Premsa Britànica l'any 2001, Fiona Barton ha treballat a les redaccions del Daily Mail, el Daily Telegraph i el Mail on Sunday. Després de fer un tomb radical a la seva vida professional el 2008, ara debuta en el món del thriller i la intriga amb La vídua (Columna, 2016), una novel·la amb tres narradors i una trama que ens fa avançar de manera addictiva a mesura que esbrinem els secrets que poden amagar tota una vida. Publicada als Estats Units i al Regne Unit pels mateixos editors de La noia del tren, els drets de la novel·la ja s’han venut a més de trenta països.

- Abans d'emprendre el camí de la narrativa, vostè va ser periodista de successos, va assistir a molts judicis i va sentir moltes històries tèrboles al llarg de la seva carrera. Els antecedents m'obliguen a preguntar-li què té de vostè la Kate Waters.
 
- Vaig ser periodista durant trenta anys, per tant, tot el que fa la Kate està basat en la meva experiència. He fet entrevistes, he picat a portes, he portat a persones a hotels, com ella. Però les reaccions de la Kate no són les meves reaccions, almenys no sempre. He de confessar que he fet servir característiques d'altres periodistes per fer el personatge més interessant.
 
- Com li va venir la configuració del personatge, amb aquesta determinació per aconseguir una història i aquesta empatia per temptar la gent?
 
- Ve de molts llocs diferents. Però, al capdavall, aquesta és la feina d'un periodista: implicar-se en saber la història i aconseguir-ho. També ho és ser capaç d'escoltar i de sentir empatia, tal com bé dius, per poder entendre la història i no deixar cap fil penjat.
 
- Una de les virtuts del llibre és la manera com vostè entén els personatges i com s'hi endinsa. Va dosificant la informació, cuinada a foc lent, per enganxar durant 500 pàgines.
 
- Va ser molt difícil escriure de la manera com acabes de descriure. Els periodistes sempre hem d'intentar donar al lector tota la informació al més ràpid possible, i això entra en contradicció amb una novel·la de misteri [riu]. El "suspens" no és una cosa normal en un periodista. Crec que l'article més llarg que havia escrit mai abans d'escriure el llibre tenia 2.500 paraules! Per formació em tocava escriure coses no gaire llargues i, per tant, va ser un repte enorme escriure aquesta novel·la!
 
- A quin dels tres personatges de la tríada protagonista (el Policia, la Periodista i la Vídua) va arribar primer?
 
- La Jean Taylor (la vídua), sens dubte. Va ser el punt de partida de tot. Ella era totes les dones que havia vist i sentit quan era periodista. Quan vaig deixar de ser-ho, ella era la veu que jo sentia al meu cap, literalment. Quan vaig introduir els altres narradors, la vaig mantenir com l'única que parlava en primera persona, perquè volia que ella es comuniqués directament amb el lector. És curiós, però, que malgrat aquesta distància curta i aquesta proximitat en la veu narrativa, la Jean ha creat frustració en alguns dels lectors pel seu caràcter. Molta gent no entén que sigui una mena de catifa per al seu marit.
 
- "El matrimoni és com una societat secreta: tots dos tancats junts en una relació de la qual ningú sap res més, per això és tan difícil", deia en la promoció del llibre. El silenci és part fonamental de l'ordre social? És a dir, sense aquestes coses que callem tot seria un desastre absolut?
 
- No penso que ningú pugui entendre un matrimoni, excepte les dues persones que el conformen! En aquest sentit, cal anar amb compte amb els silencis, perquè poden ser una mentida. El silenci és una cosa molt difícil, complexa. Si no dius una cosa, deixes lloc a què hi pugui haver sospites, que et puguis imaginar coses, que puguin sorgir dubtes...
 
- La novel·la s'ha catalogat dins l'etiqueta del Domestic noir, ara tan de moda: la intriga dins de les cases dels protagonistes. I també el gènere grip lit, un nou producte basat en thrillers psicològics escrits i protagonitzats per dones. Va ser una opció conscient?
 
- Em preocupa una mica que quan la gent diu Domestic noir pensi de seguida en ficcions de perfil baix sobre shopping i sexe, amb històries totalment superficials. Allò que es deia despectivament "literatura per a dones". En qualsevol cas, quan escrivia la novel·la no ho plantejava com un thriller psicològic o un Domestic noir, sinó com una història. L'etiqueta ha vingut més tard. En tot cas, m'agrada la idea que molt del periodisme que vaig fer encaixa dins del Domestic noir, que no deixen de ser històries que passen a gent normal, un món d'intrigues rere la porta principal.
 
- La novel·la parla de temes de gran actualitat com la seguretat a les xarxes socials, el sensacionalisme a la premsa i la deriva preocupant de la professió. On anirem a parar per una bona exclusiva?
 
- La cosa ha canviat. Abans, hauríem fet el que fos necessari per tenir exclusives. Érem capaços de pujar per una escala i entrar per la finestra per obtenir una bona història! Les coses han canviat molt, per moltes raons. La primera, per la tecnologia. Una exclusiva ja no té el valor que tenia abans, perquè ara hi ha notícies permanents i constants. Les exclusives ara duren 15 minuts.
 
- Aquesta immediatesa també provoca que no sapiguem en què podem creure i en què no.
 
- La gent afirma que "tothom és periodista, avui en dia". Però això no és veritat! Tots tenim una plataforma per adreçar-nos al públic, però això no fa que aquesta gent siguin periodistes! Actualment, ens concentrem tantíssim en el sistema de proporcionar les notícies que hem perdut de vista el contingut de les notícies, com si les escopíssim com si fossin confeti. La feina del periodisme és mostrar una fotografia completa, recollir tota la informació necessària i estar segurs que s'han cobert tots els aspectes. Sona antiquat, però això és el que ha de fer un periodista: descobrir coses, comprovar-les i intentar descobrir més coses. Espero que el pèndol torni algun dia al lloc on era.
 
- En relació a això, vostè va fer un canvi d'orientació professional el 2008. Va passar de ser periodista a formar periodistes.
 
- El meu marit i jo havíem parlat de fer un treball voluntari a l'estranger. I pensàvem que ho faríem quan ens jubiléssim, però vam arribar al principi de la cinquantena i ens vam preguntar: per què esperar? Va ser una decisió important, però encertada. Vam anar a Sri Lanka i jo vaig treballar amb periodistes i ell amb adults amb problemes d'aprenentatge. Al cap de dos anys, de nou a Londres, vam decidir que no volíem tornar a la nostra vida anterior. Jo vaig tenir la sort de trobar feina formant periodistes, que és al que em dedico des d'aleshores.
 
- No puc deixar de preguntar-li pel Brexit.
 
- Ho estava esperant [riu]. Vam votar i hem tingut un resultat, i no et negaré que m'ha sorprès molt. Ningú durant la campanya havia pensat més enllà del dia de la votació: no hi ha pla. En Boris Johnson, l'arquitecte del No, ja ha dit que no es presentarà per Primer Ministre. Estic molt decebuda i preocupada pel que passarà amb el Regne Unit: el país és totalment dividit, està estripat.
 
- Escòcia ja ha sortit a dir que vol continuar formant part de la Unió Europea. Malgrat la història particular de cada cas, des de Catalunya veiem amb fascinació que votin, perquè a nosaltres no se'ns permet mai.

- I per què no voteu?

- Perquè l'estat espanyol s'hi nega. Raons legals i constitucionals.

- Doncs si abans era difícil que votéssiu, imagineu ara! Ara sí que no us deixaran votar, després del que li ha passat a David Cameron! [pensa] Hi ha una dada demolidora, en aquest sentit: el dia després de la votació hi ha haver un gran numero de persones que van buscar a Google "què passarà amb el Regne Unit fora de la Unió Europea". Tota aquesta gent va fer la consulta el dia després, no el dia abans de votar! No estic gens preocupada per la democràcia, però sí que estic molt preocupada pel sentiment de divisió que hi ha al país i per com s'ha portat la campanya. La gent ha votat sense saber què votava.