No, si jo ja ho entenc. Són massa emocions fortes i contradictòries. La manifestació del dissabte els va deixar amb la melsa a punt d'esclatar i, aleshores, va la "Roja" i els situa, com a estat, en un lloc de privilegi. No hi ha nervis que ho puguin aguantar això. Més si tenim en compte que un triomf esportiu fa més evident encara el desert d'èxits en qualsevol altre àmbit -diguem-ne seriós- de la vida i, per rematar-ho, que la copa li deuen pràcticament sencera als jugadors del Barça.

Per això, tot i fer esforços per ignorar-nos, els comunicadors cavernícoles tornen, una vegada i una altra, a caure en la temptació de provar d'insultar-nos. Ho fan amb aquell estil maldestre que, tot sovint, no ens fa ni fred ni calor. Així, per exemple, el senyor Jiménez, a Esradio, saludava el dia assenyalant que era 14 de juliol. "Estamos en 14 de julio, fiesta nacional de Francia: nuestro entrañable enemigo... hasta que se destaparon en Barcelona, claro". No havia passat mitja horeta que Losantos tenia una idea genial: "Es una solución: Un gobierno de emergencia nacional presidido por Vicente del Bosque". I ha continuat refugiant-se en "la selección" i en l'"orgullo patrio" que en munyeix amb fruïció però, ai las, se li ha tornat a travessar Catalunya al crani i ha perbocat: "Las fotos de ZP con la selección española a la que él ha asesinado, ajusticiado, agarrotado, estrangulado, liquidado. ¡Él, con el Estatuto de Cataluña que ha traído él!... ¡Zapatero! y que crea la selección catalana de fútbol...¡Se acabó!"

Aparentment recuperat ha encetat el tema del debat de política general però, aleshores, li ha vingut un dubte: "Tampoco sé de qué nación me van a hablar. Supongo que de Cataluña que es la única que reconoce el Constitucional". No ha trobat treva ni en la informació econòmica, ja ho sentireu. L'últim tall és de MA Velasco, de la COPE. Va de regal.