La comoditat sempre ha sigut la primera prioritat per l’organització del festival Vida de Vilanova i la Geltrú. Per això si, a sobre, el temps del dissabte és una mica més lleuger que el del dia anterior i l’aire es mou generant la sensació de vent, la percepció com a públic és que tot et va a favor, que tothom et cuida. Les distàncies són curtes, l’entorn bucòlic i la gent, la suficient com per no trobar-se atrapat en un mar de cares. De fet, el mar no es veu per enlloc, potser és l’únic que es troba a faltar perquè quan la xafogor porta estona collant i la sorra del terra s’enlaira, un bany a la platja no es posaria gens malament.

És també aquesta sensació de benestar permanent, un cop s’entra al festival, la que fa veure els artistes de maneres molt diferents. El context importa i entre escenaris que són barques i boscos on no pares de trobar-te sorpreses, algunes propostes costen d’encaixar. És, per exemple, el cas de Emilio José e os indígenas que després de la primera cançó (de 15 minuts) ha abandonat l’escenari sense avisar ni als seus músics. Tothom ha quedat sorprès del rampell del músic gallec, no era cap regal addicional del Vida sinó el caràcter de José, potser massa imprevisible per un festival que cuida fins l’últim detall.

El Niño de Elche ha fet un concert d’una hora i les excentricitats han vingut donades per la vessant estrictament musical. Francisco Contreras ha fet la seva performance habitual, força allunyada (pel que fa a la forma, no al contingut) del show al Sónar amb Los Voluble. Les cançons de Voces del extremo han sonat camp enllà a l’escenari de La Masia amb tots els escopits cap a la classe política del país cantats d'una manera impecable i amb una tècnica que travessa els límits del flamenc. Tot i que el combat de Contreras fos ballable i força persones han gaudit de valent, el Vida –o un dels escenaris grossos– potser tampoc és el millor marc on exhibir la proposta.

Balthazar, The Divine Comedy i !!! (chk chk chk)

En començar a caure el sol, els grups que s'han succeït han encaixat a la perfecció amb la marca Vida. Noms que s’escauen amb el tipus de festival per la seva qualitat, per la festa que porten o perquè senzillament poden arribar millor al públic del festival, que té una mitjana d’uns trenta anys i escaig. La banda revelació de l’indie belga, Balthazar, venia a presentar el seu segon disc Thin Walls, pur pop minimalista i efectiu amb clares similituds amb els sons seminals dels vuitanta i amb veus que recordaven a referències més recents com Arctic Monkeys o The XX. Els cinc joves músics han jugat amb elegància la partida del directe, s'han canviat de posició, han ballat sense despentinar-se, ho tenen tot calculat perquè el crescendo funcioni i el públic els ovacioni en acabar.

Un dels plats forts del dissabte han estat els nord-irlandesos The Divine Comedy, que també quadraven molt. Una de les bandes més consolidades del pop barroc, amb 28 anys a l’esquena, venia a presentar el seu desè àlbum Foreverland, que sortirà al setembre. Neil Hannon i els seus acompanyants de cambra han executat a la perfecció noves i velles cançons, com l’aclamada At the indie disco o Our mutual friend, totes dues van sonar d’hora per deixar pas a hits tocats amb elegància i frescor. A vegades, amb un record a Belle & Sebastian i d’altres amb la veu de crooners com Tom Jones al cap, The Divine Comedy han demostrat que l’edat fa la seva proposta encara més interessant i divertida. Sobretot, si Hannon no té cap mania a l’hora de dir tot el que sap en català.
 
Un dels últims grans concerts ha estat al de !!! (chk, chk, chk). Els americans es presentaven com una de les bandes de dance amb el directe més frenètic. Ho havien demostrat en edicions passades del Primavera Sound i el mateix dia a La Daurada Beach de Vilanova. En el petit escenari costaner, al migdia, ja havien trencat els malucs de tots els assistents amb cançons que bé podrien sortir en musicals dels vuitanta. A la nit, els de Nic Offer, amb l’inestimable i espectacular ajuda de la cantant Shannon Funchess, van oferir un espectacle intens i ple de mortífers balls, a l’escenari tot es movia i a baix encara més. 

La festa ha continuat fins a altes hores de la matinada amb 2Many dj’s i punxadiscos més negres als escenaris petits. Dissabte també han passat pel Vida grups com Nada Surf, Kula Shaker, Nacho Umbert o Baywaves. El regust dels dos grans dies ha estat positiu, les experiències no s’acaben en aquest paratge aparentment inhòspit del Garraf. Tot pinta que el festival es consolida sense necessitat de créixer. Tot un èxit.