Anar de viatge a Nova York, per mi, és una espècie de pelegrinatge místic a una ciutat en què no he nascut ni crescut, però que per algun motiu —que no siguin els 15 anys d’escolarització americana que he viscut, mira el que et dic— se’m fa fins i tot massa familiar. Segurament, és el més a prop que estaré mai de Déu —amb l’excepció del gol d’Iniesta a Stamford Bridge.

Una Marta jove i naïf somiava en tenir un apartament excessivament gran i barat per ser Manhattan, estudiar a les seves prestigioses universitats, i acabar col·locada en un Late Night, una writers’ room, o fins i tot a Saturday Night Live. O sigui que imagineu la meva emoció en aconseguir entrades durant el meu últim viatge per no un, sinó tres Late Nights diferents: el de Jimmy Fallon —avui, segurament el rei del format als Estats Units—, el de Seth Meyers —que, com a fanàtica d’SNL, em feia massa il·lusió— i el d’Stephen Colbert —l’únic showman que es va atrevir a explicar el moviment independentista català als americans, una població hipòcrita que va tenir el seu propi moviment independentista que recorden fins a l’avorriment, però que després es desentén dels que tenen lloc al seu voltant.

El dia 2 de maig, el dia assenyalat al calendari en què havia de, per fi, veure cara a cara Jimmy Fallon, les notícies dels Estats Units exploten: els guionistes, emparats pel Writer’s Guild of America (WGA), es declaren en vaga. Els motius, resumits grosso modo: tenir una feina assegurada que no depengui dels rampells de les plataformes d’streaming, un sou que els permeti arribar bé a final de mes, i que les intel·ligències artificials no els prenguin el lloc. Com a guionista frustrada, només els puc oferir el meu suport incondicional.

[noticia]256125[/noticia]
Com a turista frustrada que acaba de rebre un mail explicant que, a causa de la vaga, es cancel·len tots els shows de Late Night, només els puc oferir un reguitzell d’insults que van del més suau al més greu, in crescendo, en tres idiomes diferents.  En fred, ho entenc i els dono suport. El que demanen no és un àtic a la Cinquena Avinguda. Demanen el que la majoria de nosaltres podríem esperar de les nostres feines.

En primer lloc, estabilitat; una plaça assegurada. O és que en aquest país no vol ser tothom funcionari? Fer pauses de tres hores per esmorzar mentre 200 persones fan cua per renovar el DNI? Saber que a les quatre de la tarda et cau el boli i no hi ha ningú que et pugui dir res en contra. I que si t’has d’agafar una excedència gairebé et posen la catifa vermella per sortir. Els guionistes, que en el format tradicional de producció de sèries tenien feina durant mesos, ara es troben que amb totes les plataformes, la feina els pot durar molt menys, perquè es produeix tot de cop. I al carrer en dos dies. I busca’t una altra feina, tal com està el panorama.

També demanen un sou digne. Molts us haureu fotut les mans al cap: amb els milions que deuen cobrar aquesta gent! Sí, en una indústria i en unes ciutats on tot és molt més car, i on la resta dels integrants de la teva mateixa cadena de producció cobren molt més. Quan a Sergio Busquets se li elevava la fitxa de 300 mil milions de milions a 400 mil milions de milions ens semblava normal perquè el futbol mou trilions i et feia aquests passes perfectes que ai, com et trobarem a faltar, Busi. El que està clar és que sense Busi no hi ha joc posicional, i sense guionistes no hi ha història; no hi ha sèries, no hi ha pel·lícules, no hi ha Late Nights. A mi em va quedar rematadament clar. Que vulguin arribar bé a final de mes no em sembla una petició desmesurada. O és que vosaltres ja esteu contents amb el que cobreu? Exacte.

La tercera petició em sembla la més surrealista, però segurament de les més encertades. Que la intel·ligència artificial no els prengui el lloc de feina. Semblen treballadors del segle XVIII encarant la revolució industrial. I, fins fa dos mesos, hauríem pensat que és una absoluta bajanada. Com han de substituir els ordinadors la imaginació de les persones? Doncs noi, ja pràcticament ho ha fet. Ghosted, sense anar més lluny, tècnicament l’ha escrit una persona però la podria haver escrit el nou Mac Book Pro Súper Plus Air 24. Mireu, si a mi ara en aquest diari em diguessin que em suplanten per una màquina, jo també agafaria un cartellet eloqüent i aniria a les portes de la redacció a manifestar-me. Prou n’he tingut amb ser substituïda per homes que em doblen l’edat perquè ara, a sobre, em faci competència un iPad.

Però existeix en mi aquesta doble moral. Sí, vull que lluitin pels seus drets, i s’ho mereixen. Però també vull veure com continuen les meves històries preferides. I vull que ho facin amb qualitat, no com el 2007, en què una altra vaga del WGA va tacar per sempre milers de sèries —algunes, escurçades sense planificació prèvia, i d’altres amb trames tan dolentes que no es podien ni mirar. No puc tornar a passar per això ara que el panorama audiovisual remuntava. I la consciència social i audiovisual s’enfronten. I encara no sé quina ha guanyat.

Perquè ara, de moment, tots riem. Ens fa gràcia veure que Mandy Patinkin fot crits a les portes d’una major i ens escandalitzem amb dos tuits perquè HBO ha fet fora David Simon, creador de The Wire —top 3 indiscutible del Top 10 series que tienes que ver antes de morir—, però després tornem a les nostres vides. Una mica com amb la guerra d’Ucraïna: els primers tres mesos tots volíem acollir, i ara quan passen una notícia pel TN ens fa mandra. Fins que arribi el setembre, i la producció televisiva i cinematogràfica estigui paralitzada, i ens comencem a queixar perquè, encara no s’estrena la nova de Stranger Things? I quan tornarà House of the Dragon? I, què vols dir que encara no hi ha nou capítol d’Andor?
 
I quan menjaran, els guionistes que et fan vibrar amb els personatges que tant t’estimes? I quan es pagaran el lloguer? I quan tindran unes condicions de feina dignes? I quan podré tornar a Nova York a veure com Jimmy Fallon riu a cada comentari —graciós o no— que li fa Melanie Griffith?