La vida d'Aiguader -que apareix en molts llocs com a Aguadé perquè així es va registrar- transcorre entre el Reus del 1882 i el Mèxic de l'exili del 1943. Entremig, una trajectòria en què la seva vocació com a metge el va dur a conèixer de primera mà les dures condicions de vida de les classes populars. Com d'altres contemporanis seus, com el doctor Martí i Julià, o com Josep Mestre, la professió mèdica els va donar una consciència social molt forta. Aiguader va ser membre un temps de la Unió Socialista de Catalunya, enemic de la dictadura de Primo de Rivera (Pérez Nespereira arriba a definir la seva tasca com a "paroxisme conspiratiu") i dirigent d'Estat Català al costat de Francesc Macià.
Aiguader va ser alcalde de Barcelona en els anys inicials de la Segona República, quan va destacar per la seva sensibilitat en favor de les classes humils, amb l'establiment d'un subsidi per a aturats i per afrontar el problema de l'escolarització -un dels més greus en aquells moments-, recuperant com a escoles públiques espais que l'expulsió de la Companyia de Jesús va deixar desocupats. Van ser anys difícils per un ajuntament que arrossegava 900 milions de dèficit.
Biografia Jaume Aiguader by on Scribd
Ministre de Negrín
Entre novembre del 1936 i agost del 1938, Aiguader va exercir com a ministre de Treball i Assistència Social, primer sota la presidència de Largo Caballero i després amb Juan Negrín. Es va donar el fet sorprenent d'un independentista formant part d'un executiu espanyol. Sorprenent però tan excepcional com moltes de les paradoxes que va oferir aquella etapa. I és que, al costat d'Aiguader, al govern hi havia també quatre ministres anarquistes.
Amb Negrín, les relacions van empitjorar. La voluntat del president del govern de sotmetre les indústries de guerra de Catalunya al govern central i, finalment, l'intent de militaritzar els tribunals en plena guerra van fer inviable la col·laboració entre ERC i Negrín a partir del 1938. Les relacions entre Generalitat i Negrín ja eren dolentes i Aiguader va dimitir. Poc després, començaria el periple tràgic de l'exili, primer a França, després a Mèxic a través de Casablanca. I la sensació, comú a molts exiliats, que el que havia estat el seu món s'ensorrava.
Pérez Nespereira ha recuperat en la seva biografia un dels pocs dirigents que va estar en un difícil espai de confluència: entre Estat Català i el moviment llibertari, intentant fer de pont entre la Generalitat i Negrín, entre la radicalitat dels ideals i la realitat del govern. Un polític demòcrata que va haver de gestionar circumstàncies que per força van superar-lo a ell i a tots els seus companys de batalla.
