En un món de plataformes sorgides de les entranyes de les multinacionals, l'essència d'un espai com Filmin sobreviu com un oasi en un desert d'algoritmes i catàlegs amb continguts que responen a estímuls comercials. Jaume Ripoll (Mallorca, 1977) treballa la distribució de cinema com un ofici heretat. És un dels cofundadors de Filmin, una de les plataformes de referència del nostre panorama audiovisual que, sens dubte, s'ha posicionat com una de les favorites per a molts usuaris. Veure, entendre i distribuir cinema li ve de família. I bona part d'aquest aprenentatge, a part de ser membre d'una de les primeres generacions de l'ESCAC, arriba per les seves estades als videoclubs.

El mallorquí publica Videoclub (Edicions B), un repàs que balla entra la nostàlgia i l'anàlisi de dues dècades de feina al voltant de la distribució cinematogràfica. Ja sigui com a consumidor o com a treballador del sector. Fent paral·lelismes entre la situació del segle XX i el mercat de les plataformes en el que vivim ara, que Ripoll coneix a la perfecció, en aquesta conversa medita sobre en quin moment ens trobem com a indústria, quin és el futur de tot plegat i, també, a quin ritme es mou l'audiovisual català. 

- Parla molt sobre l'herència del seu pare al voltant del cinema i dels videoclubs. Molts ens sentim identificats en aquest relat.

- Sé que no és necessari tenir un referent. No tot el cinèfil el té. Hi ha els que arriben perquè els han mostrat una pel·lícula i ja s'hi capfiquen. Per part meva, tenir un referent com el meu pare t'ho fa més fàcil. És el primer prescriptor que tens i és molt agraït. Fa 30 anys era molt més difícil compartir el que t'agradava. No existien les xarxes socials. El teu món eren els teus amics més propers. Jo vaig tenir molta sort. És una cosa que es veu molt clara en el documental sobre Terenci Moix que estem fent. No ho vull idealitzar tampoc, però marca.

- El factor passional ha de ser clau, especialment heretat. És el que ha intentat traslladar al llibre i també a la seva feina?

- Tots els que fa tants anys que treballem en aquest sector, si no tinguéssim passió, malament rai. Encara que sembli que visquem molt bé, requereix una implicació permanent. Però més que la passió destacaria l'entusiasme. En el llibre entra més en qüestió la mirada -a l'hora de triar pel·lícules com a distribuïdor-, però l'entusiasme és el mateix que quan vaig començar. 
 
- Hem perdut el factor humà que ens donaven els videoclubs, tot i l'existència de les plataformes, que ens acosten encara més fàcilment milers de títols?

- S'ha deshumanitzat. En la comparativa constant entre el món dels videoclubs i el nostre, et pares a pensar: què hem guanyat i què hem perdut en aquest viatge? Com a espectadors, moltíssim, per tot el que tenim a l'abast, i la possibilitat de compartir-ho. Ara bé, el peatge és que aquesta gent potser ni la veiem. A més de la immediatesa en la qual vivim, que és el pitjor enemic de la reflexió.

- Defineix el videoclub com a espai de coneixement. També hem perdut això, amb les plataformes?

- Coneixen els taxistes els carrers de Barcelona? No. Els impedeix fer el seu ofici? Tampoc. La tecnologia està suplint el fet memorístic. Quantes pel·lícules va fer George Cukor amb Spencer Tracy? El meu pare ho sabia. Jo ho estic començant a oblidar. Tu potser ni ho saps, perquè ja has crescut amb l'element de la tecnologia. El fet enciclopèdic pot ser útil, però no té per què ser rellevant. Hem passat del fet memorístic a la part numèrica: de la persona que sap de cinema perquè sabia de noms a la que en sap perquè sap de xifres.

- Llavors hem perdut els erudits o ho estem reconfigurant?

- Jo crec que no. Conec molta gent a Twitter o Instagram que tenen poc més de vint anys i que tenen un coneixement cinematogràfic molt extens. Gent que treballa a Filmin, molt jove, i que tenen una formació molt variada i capacitat cinematogràfica de categoria. 

- Com li expliquem a un jove de disset anys la màgia que tenia el videoclub sense caure en la nostàlgia ni en comparar-ho, erròniament, amb les plataformes?

- Ja estem perdent el costum de comprar en botigues físiques. És difícil explicar-li a un jove d'aquesta edat, perquè ja no van a comprar vinils, música, roba, pel·lícules en espais físics. Tot va per internet. El problema és el concepte de la botiga de proximitat i tu, com a client, relacionar-te amb la persona que t'atén. Només queda l'espai del bar. És una reflexió pertinent. La meva parella, que té vint anys menys, va voler veure un clàssic i ens vam posar Anatomia d'un assassinat (1959, Otto Preminger). No la va aguantar. Deia que no es creia els diàlegs. Jo vaig veure-la amb la seva mirada i ho vaig entendre. Hi ha una generació que tot això que parlem els sembla un element del passat, com qui va a unes runes a visitar-les. 

- És correcta la sensació que ara no estem establint el mateix paràmetre de clàssic per a una pel·lícula o és qüestió de mirada?

- Tinc la sensació que una pel·lícula dels anys 80 la veig clàssica. Veig que és llunyana una com Scream (1996, Wes Craven) o Clueless (1995, Amy Heckerling), però crec que la qüestió aquí és aquelles pel·lícules que sobreviuran al pas del temps. Serà així quan ho definirem.

- Perdem la mística per crear clàssics per culpa del consumisme massiu de pel·lícules?

- És que qui se'n recorda de La La Land (2016, Damien Chazelle)? L'excés d'oferta fa que el fet que sedimenti una pel·lícula sigui molt més difícil. Els hi falta pes històric. L'altre tema rellevant és la falta del boca-orella. Tenim tantes estrenes que no tenim temps a res. Ho cremem tot molt ràpid. El problema no és que no estigui als cinemes, és que pugui estar a una plataforma i se li doni una visibilitat, una rellevància, i no quedi enfonsada entre moltes altres. A Filmin tenim exemples bons del boca-orella o que amb el pas del temps han guanyat visites. 
 
- Com es combaten, llavors, els hàbits de consum que té el públic?

- Tot va massa de pressa. L'acció de les pel·lícules, per descomptat. L'obra mestra d'aquesta setmana ja no ho serà de la setmana següent. I van massa de pressa els canvis de la indústria. Netflix va arribar fa set o vuit anys. No concebem el món sense això. Quant va trigar el VHS o el DVD a instal·lar-se? Tot ha canviat tan radicalment en tan poc temps que encara no hem tingut la pausa per assimilar tots els canvis a nivell narratiu, de producció i de la mirada de l'espectador. 

- El videoclub va morir, però té la sensació que estem inflant la bombolla de les plataformes? 

- Tots hem après a saber com córrer, però molts encara no saben com parar. Quan veiem pel·lícules necessitem parar, ens ho demana el cos. Aquesta reflexió no surt al llibre i crec que és molt pertinent. Em fa prou ràbia que s'acusi només a la gent jove d'impacient. És fals. No sé si la paraula és bombolla, perquè ens recorda a la crisi del 2008. El tremendisme binari en la que ens movem després es veu superada per la realitat, que no és així. Les sales de cinema havien de morir per la pirateria i aquí segueixen. Les plataformes provoquen un excés de cost i un excés de producció. No poden cobrir aquestes inversions. No estic descobrint res. La qüestió és que es farà a partir d'això: fer menys o fusionar-te amb algú.

- Va ser crític amb la quota del 6% de producció europea que havien d'aplicar les plataformes. Per què?

- És una opinió meva personal. Al cinema en català hi hem d'anar com a solució i no per obligació. El victimisme no ajuda a seduir l'espectador. Es fan ficcions molt bones en català, hi ha moltíssima gent jove fent projectes per la llengua que donarà una empenta, però és inevitable la manca de visibilitat internacional. La llengua s'ha polititzat, venim dels anys del procés. Èxits com Alcarràs (2022, Carla Simón) o Suro (2022, Mikel Gurrea) li han tret ja l'estigma al cinema català. Ni el català és un idioma polític ni limita l'audiència. Ja hem demostrat que no és així. Que el 6% ajudarà a les produccions d'aquí? Endavant. La nova llei té qüestions millorables, però donem-li recorregut a veure si funciona.

- Compartim l'anàlisi victimista, però que l'audiovisual català necessita una empenta és evident. Va ser crític també amb el Ministeri de Cultura. Fa falta reivindicació?

- Una sèrie catalana com Autodefensa (2022, Berta Prieto i Belén Barenys) va ser premiada com la més important a França i Alemanya. Si un equip de futbol guanya l'equivalent en el seu esport, quants polítics haurien celebrat aquesta fita a Twitter? Sabem que entre cultura i esport, guanya el segon i per golejada. Seria bo que tothom que vol defensar que existeixi ficció en català no només s'hi apunti en la gran pel·lícula de l'any i ho faci de manera constant. Nosaltres tenim FilminCat amb un públic que va creixent. 
 
- L'espectador s'ha establit en una posició de fronts? El cinèfil que odia els títols comercials i els que només veuen blockbusters?

- El debat és molt ampli. El primer element és la qualitat del cinèfil. La nostra generació, molta d'ella, no ha estat cinèfila de Filmoteca. Ho ha estat de videoclub o de gravar la televisió. En aquell moment no es plantejava la dicotomia de qui era millor o pitjor. Els propietaris de les sales de cinema no havien d'estar recordant constantment que l'experiència en pantalla gran era millor. Tu les veies i ja està. Ara estem constantment repartint carnets de qui l'ha vist en una sala o a casa. Des d'una amenaça comercial és justificada, però des de la teoria és absurd. Crec que també és bo assumir que el cinèfil no ha de ser un col·leccionista. Un cinèfil pot ser selectiu i en això hi ha una renúncia, pública o privada. I el camí erroni és criticar aquell que no ha vist una pel·lícula o l'altra. Fer sentir estúpid algú és molt greu. La dicotomia que tenim és el que vols veure, el que t'han dit que hauries de veure i el que acabes veient. 

- No vull ser catastrofista, però si mirem cap al futur, què veiem?

- Ens cansarem. Ja està passant, anem massa de pressa. Pel que fa a les plataformes no sé què passarà. D'aquí que en deu anys hi seran. El pas ja està fet. Es diguin com es diguin, s'hagin fusionat, reformulat o apareguin noves. No sé quina serà la combinació. Que el futur seran plataformes és inqüestionable. Com s'estructuraran a nivell d'oferta és un altre tema. I sobretot com aquesta oferta col·lidirà a escala d'indústria també serà clau. Hem de veure com serà la reconfiguració del negoci de l'exhibició cinematogràfica. Haurà de ser de més proximitat, com poden ser les sales de cinema. Tinc aquesta sensació de prescripció. I caldrà modificar moltes coses: com programar, quantes es posen... La distribució independent, però, segur que tindrà més dificultats.