Joan-Lluís Lluís: «La independència de Catalunya portarà beneficis molt grans per a tothom»

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és un escriptor que professa gust pel detall. Va començar la seva darrera novel·la, El navegant (Proa, 2016), fa uns vint anys, quan Internet tot just era a les beceroles i trobar l'equivalent de "nuvolet" en totes les llengües possibles no era una tasca gens fàcil. Aquella dèria d'orfebre, però, culmina ara amb la publicació d'una novel·la d'aventures de gust literari exquisit, amb una trama que ens farà viatjar del París de la guerra francoprussiana fins a les colònies franceses d'ultramar, passant per la revolució frustrada de la Comuna. El seu protagonista, Assiscle Xatot, és nascut a Perpinyà, té el do d'aprendre llengües i esdevé un superheroi totalment incomprès en una època on les llengües comencen a desaparèixer. Volgut o no, tota una metàfora d'un món que no ens és pas gaire aliè.
 
- Fa tres anys de la publicació de Les cròniques del déu coix, que ja novel·lava un llarg període històric a través d'una aventura. Però El navegant ja és pròpiament una gran novel·la d'aventures, amb totes les lletres.
 
- Aquest llibre és diferent de tots els altres que he fet. Curiosament, com a autor, no tinc una línia que em condueixi d'un llibre a l'altre. I aquest llibre és molt especial, perquè m'ha costat vint anys acabar-lo.
 
- Què ha passat perquè s'ha allargat tant?
 
- Al principi, estava completament bloquejat pel final. Des l'inici que tenia molt clar quin final havia de ser, i era una cosa molt heroica i romàntica, amb un gran petó abans del "the end", molt en la línia de la novel·la històrica de tall clàssic. Però, no hi havia manera. M'hi anava posant, però topava amb una cosa que no sabia identificar i que em deixava acabar la novel·la, malgrat tenir tan clar el final.
 
- I la va deixar de banda durant dues dècades.
 
- Al cap de dos o tres anys ja vaig fer un altre llibre, i hi tornava. I res, i tornava a fer un altre llibre, i anava repetint l'operació. Però res, no podia continuar, només escrivia tres o quatre capítols. No m'havia adonat que era el final, que jo tenia tan i tan clar, el que ho contaminava tot i em provocava una mandra estranya. No funcionava.
 
- I un dia va dir prou.
 
- Hi va haver un moment en què em vaig dir que, o l'abandonava per sempre, o trobava una solució. Fa més de vint anys que convisc amb Assiscle Xatot i tinc una familiaritat amb ell superior a la que tinc amb d'altres personatges, simplement per una qüestió temporal. Quan vaig trobar la solució, el vaig fer venir, literalment, i li vaig dir: "noi, viuràs molts anys, seràs ric i seràs socialment molt ben acceptat, però haig de fer canvis al final de la novel·la que potser no t'agradaran". A partir d'aquell moment, tot va fluir.
 
- Quan va ser que es va desbloquejar?
 
- Just quan estava acabant Les cròniques del déu coix. Sempre faig pauses quan estic escrivint. En una d'aquestes pauses, vaig prendre aquesta decisió i vaig sentir que el llibre respirava més profundament i amb més tranquil·litat. Un cop vaig acabar aquell, ja va sortir.
 
- Normalment, aquesta mena de superherois tenen altres dons més prosaics, per dir-ho d'alguna manera. No sembla casual que subratlli justament aquest do, el domini de la llengua.
 
- És una cosa molt personal, que va molt lligada a mi. Si ara aparegués una fada i em demanés tres desigs, un segur que seria aquest, el domini absolut de totes les llengües de la història del món. Després, és evident: també hi ha el fet que aquest llibre és una declaració d'amor a la diversitat lingüística de la humanitat.
 
- La llengua és el gran tema dels articles que escriu a Presència des de fa uns quants anys.
 
- Sempre m'ha interessat molt. Però, pel cas de la novel·la, el que vaig trobar més interessant de tot no era el do en si, sinó situar-lo en aquest moment i en aquest lloc. Avui en dia, l'Assiscle seria una mena de superheroi, molt valorat, un X-men. Però al segle XIX, el seu do era pràcticament inútil. És el segle on comença el treball de desaparició de les llengües. Comença a disminuir la diversitat lingüística, de vegades per la desaparició dels parlants, d'altres per l'acció dels Estat-nació, que s'adonen que els convé fer desaparèixer les llengües que cohabiten dins del seu territori.
 
- A la novel·la, l'habilitat prodigiosa de l'Assiscle provoca molts recels.
 
- Ell s'imagina que potser és un monstre. La família també ho pensa! ¿Per què serveix saber totes les llengües? En el sistema francès de l'època només calia la llengua de l'estat i una mica de llatí. I els grans estats consideraven, de manera generalitzada, que només hi havia un número molt limitat de llengües nobles a tot el món.
 
- Curiosament, les llengües "nobles" sempre coincidien amb les dels estats... És inevitable pensar en la situació actual de la Catalunya Nord, i de fer algunes analogies entre vostè i l'Assiscle.
 
- Això és una cosa que començo a descobrir ara, a mesura que la gent que em llegeix i me'n parla. I sembla ser que sí, que és evident que hi ha una relació orgànica. Si jo li he donat aquest do a un noi de Perpinyà, no és pas casual. És evident que és una forma vana de revenja, com si digués: "ens han matat la llengua, però jo creo un personatge que parla totes les llengües del món".- Des del Nord, com es viu el procés d'independència de Catalunya?
 
- Una Catalunya independent tindria plena facultat per desenvolupar la política exterior que volgués. I, a més, ho faria tutejant Madrid i París. Ja no hauria de demanar permisos per res. I això vol dir que potser, com a estat independent, Catalunya per fi podrà ajudar de veritat en la supervivència del català. Amb uns Afers Exteriors potents i un Ministeri de Cultura potent, el Principat podrà fer un munt de coses per nosaltres. Els beneficis seran molt grans per tothom.
 
- Catalunya té molt a dir en un diàleg d'igual a igual entre estats.
 
- Una altra cosa que es podria fer és oferir la nacionalitat catalana als residents dels pobles veïns que ho vulguin. Alemanya ho fa amb la franja de Polònia, la República Irlandesa ho fa amb Irlanda del Nord, Hongria amb tots els territoris que l'envolten. Per què no Catalunya amb els catalans del nord o els valencians, per exemple?
 
- Com a català i com a escriptor de la Catalunya Nord, deu sentir-se isolat.
 
- Isolat és poc. Em sento un extraterrestre! És un efecte paradoxal: jo escric en la llengua del meu país, la dels meus avantpassats, i sóc jo qui sóc l'estrany. I això és una sensació molt dolorosa, difícil de viure.
 
- No se sentir-se a casa, quan realment s'és a casa.
 
- Em miren amb estranyesa, de vegades revestida d'una certa admiració, perquè parlar el català, que ningú no el parla, és una mica intrèpid. I per això és que fujo, de mica en mica, de la Catalunya Nord. Ja tinc un peu a Girona, i crec que algun dia m'hi quedaré, i espero que sigui amb el Principat ja independent.
 
- De ben segur, la seva vivència fa especialment sensible el tractament de la llengua a El navegant, on cada capítol és "nuvolet" en una llengua diferent.
 
- Va ser una de les primeres idees de la novel·la. I vaig fer-ho fa vint anys, quan encara no hi havia pràcticament Internet. Em vaig dedicar a enviar correus i faxos a consolats, ambaixades, centres culturals, etc., perquè em diguessin com es deia en la seva llengua. Era una feina artesanal: m'arribaven faxos, els retallava i els enganxava. De fet, ha estat molt difícil de reconstruir la llengua, perquè hi ha alfabets complicats. Però era una mania d'anar al detall perquè, a més de defensar el llibre, volia il·lustrar-lo. I posant-hi moltes llengües que són minoritzades: no apareix l'anglès, ni l'espanyol, ni l'italià. I hi ha el francès per coherència amb un dels capítols.
 
- Aquesta és una novel·la d'estructura arquetípica. Com l'ha treballada?
 
- Quan començo una novel·la sempre sé com acabarà. Aquesta, com ja he explicat, no va anar així. Però, normalment em faig un guió general de totes les coses que passaran, tot i que, entremig, vaig improvisant.
 
- Per fer El navegant deu haver-se documentat amb molta precisió.
 
- Sí, m'he documentat molt. I això no em passa mai, perquè no m'agrada gens documentar-me. Sovint em documento a posteriori: primer ho escric, i després verifico si he fet alguna bestiesa. La documentació és una tasca molt avorrida. En canvi, per escriure El navegant necessitava fer-ho. A més, tenia molt clar que aquesta era la història que determinava una història d'històries. D'aquí ve el globus de la coberta, de fet. Per a mi és molt metafòric, perquè quan t'enlaires amb un globus pots decidir que puges, però no on vas: és el vent qui decideix. Allà dalt ets a la mercè dels elements, totalment.
 
- Una metàfora mateixa de la vida d'Assiscle.
 
- Exacte: mai no pren cap decisió. Sempre és la història qui el porta. L'inculpen, el condemnen, va a llocs on no havia prevista anar mai, etc. És un "personatge-globus", que va on el porta el vent.
 
- Com va arribar a aquest personatge?
 
- Ell va arribar a mi! Un cop tinc el personatge, m'agrada que s'integri al meu inconscient. Quan sóc a les beceroles d'una novel·la, penso moltíssim en els personatges abans d'adormir-me, amb l'esperança que hi hagi un treball inconscient, o que ells vagin apareguent en somnis. M'ha passat algunes vegades, que he somiat en coses que he acabat integrant a les novel·les.
 
- Fa vint anys, imaginava que El navegant seria tal com és?
 
- En aquell moment era massa agosarat que la meva tercera novel·la tingués tantes aventures i tantes coses com té ara. Crec que no hagués estat capaç de construir-la bé. És una novel·la molt picaresca i no és de gènere, tot i que juga amb el gènere. I per fer-ho bé calia una mica més d'experiència per no caure en l'evidència.