L'escriptor Jordi Coca ha fet 75 anys i ho ha celebrat publicant El darrer dia (Edicions 62), una novel·la sobre les seves relacions amb el Núvol, un gat siamès que va adoptar i que li va fer redescobrir un món insospitat. El llibre s'endinsa per l'univers més íntim de l'autor i sorprèn el lector amb una mirada sobre l'ànima humana que assoleix moments commovedors.  

És també una novel·la sobre la vulnerabilitat, la malaltia i la mort, amb moments onírics i amb una visió poc habitual sobre les relacions que sovint les persones establim amb els animals. Un gat, el Núvol, esdevé així una porta oberta per conèixer aspectes nous sobre nosaltres, els humans, però és per damunt de tot una manera de retrobar-se amb la bona literatura.      

- El darrer dia sembla una història senzilla. Aparentment...  

- Sí, són les històries que a mi m'agraden, escriure sobre què passa quan no passa res. És una idea central del que jo escric. Normalment, la gent vol que passin coses. Això no és una cosa que m'hagi inventat. Aristòtil diferencia entre l'acció, que és la transformació, i l'acumulació de peripècies. Ara el que està de moda és fer acumulació de peripècies. Quan dic que jo prefereixo el què passa quan no passa res a que passin moltes coses estic definint també una mena de poètica personal. 

- Acumulació de peripècies?

- Per exemple, tot aquest seguit de sèries. Ara passa una cosa, ara una altra. I ara s'han inventat això de dir que hi ha molts girs. No, són trucs. La trama està exhaurida i han d'introduir nous personatges, s'ha de morir algú. No dic que no siguin legítims, però son trucs. Flaubert ho deia: "A mi m'agradaria molt escriure una novel·la sobre res". I gairebé ho va aconseguir perquè L'educació sentimental és una novel·la meravellosa on no passa res. És un home jove que s'encaterina per una dona madureta. I ja està. 

[blockquote]"Un tema central del llibre és la descoberta de noves capacitats d'estimar, jo he estimat més aquest animal que a moltes persones"[/blockquote]  
- Expliqui una mica el punt de partida del llibre.

- És una història aparentment sobre un gat. Però sobretot és una història sobre la sorpresa d'una persona davant les possibilitats que té de comunicar-se al llarg d'una vida amb altres àmbits. Amb els animals hi ha una comunicació molt escassa, però si es mira amb més deteniment, t'adones que hi ha moltes més possibilitats de les que sembla. I això té molt a veure amb les relacions que tens amb tu mateix. Allò que fem i pensem té molt a veure amb el teu aparell conceptual, a si estàs obert a expressar emocions noves. Aquí un tema central és la descoberta de noves capacitats d'estimar. Jo he estimat més aquest animal que a moltes persones. Perquè tampoc pots estimar a tota la humanitat sencera. Aquesta cosa franciscana fa pixar de riure.    
  - El lector es pot sorprendre davant escenes que pot veure com a exagerades. Com quan diu que el gat és "un dels amors de la meva vida".  

- És així. Quina diferència hi ha entre que això ho digui del cul d'una senyoreta o dels ulls del meu gat? El gat aquest era fantàstic.

- El que expressa a través del Núvol són les seves pors?

- Sí, és clar. La novel·la està plena d'indecisions, de neguit, de pors, d'incomoditats. perquè, efectivament, és un terreny d'autodescoberta. Tu mateix et vas descobrint coses que no havies pensat mai que poguessis sentir. De la mateixa manera que descobreixes la capacitat d'estimar un ésser que no és humà, també podries descobrir-te una temptació per l'assassinat. I quedar fascinat. La contenció que posem en les emocions i el món interior és brutal. La societat ens obliga a anar encotillats. Quan trenques això, se t'obre un territori inesperat. També hi ha un moment on explico bastant les coses, que és quan faig el parenostre invertit. Quan des del campanar et cagues amb Déu nostre senyor i li dius: com vols que jo cregui si fas aquestes coses? És una reacció contra l'encotillament de la societat.   

[blockquote]"Em fa molta por la mort dels altres"[/blockquote]  
- Hi ha moments durs. Com quan troba un gat mort al taronger. Durant un temps li fa por fins i tot acostar-se a l'arbre, que veu com un cadafal.

- Això és molt a prop d'aquest parenostre invertit. Per què aquell pobre animal que només volia saltar la tanca, amb tanta mala folla, patina i es desnuca, quedant com una fruita disposada a podrir-se. No oblidar que això és en l'àmbit d'una rectoria i a tocar d'una església.

- La rectoria on se situa part de la novel·la és un aspecte important. Tenien una segona residència a la rectoria d'un poble i van tenir problemes amb l'Església. 

- Amb els llops de l'Església. 

- Què va passar?

- El bisbat de Girona oferia un acord: et trobaves unes runes, les restauraves i aquests diners que tu inverties en això se't descomptava d'un lloguer que era realment baix. Al final del procés, això revertia en el bisbat. Però en un moment determinat, van canviar les normes i van crear una mena de fundació mafiosa que es va convertir en una agència pura i dura. Algun amic meu es va trobar que quan se li va acabar el contracte, li van triplicar el preu. A mi em van fer el mateix. Hi ha un moment en què un capellà ensotanat em va dir, ensenyant-me una carpeta buida: "Això és tot el que tinc de vostè, senyor Coca". Jo li vaig dir: "Vostè anirà a l'infern perquè això és mentida". Li vaig dir que cridés a la secretària i li vaig demanar que portés la meva carpeta, i estava plena de totes les factures. Però ells van dinamitar qualsevol possibilitat d'acord. Nosaltres ja havíem refet la casa i els fèiem nosa. Hi ha un moment en què jo prefereixo evitar els problemes que entrar-hi. Van ser vint-i-tants anys. També va coincidir que jo em jubilava de l'Institut del Teatre.   
 
- La mort també és un tema central. Ho dic perquè molt abans de la malaltia darrera i mort del Núvol, vostè sembla presagiar aquesta mort.

- Sí, diria que des de les primeres ratlles. Perquè el que no es pot fer són trampes. No es pot enganyar el lector. Des del primer moment es veu que això acaba com acaba tot. Tots la dinyem. Fins ara, això ha funcionat així.   

- L'aterra el comiat?

- A mi? No. A mi em fa molta por la mort dels altres. El dol, el no poder resistir la mort d'una persona estimada. 

[blockquote]"Hi ha tot una successió de disfresses que portem, però en el fons el que hi ha és una vulnerabilitat"[/blockquote]  
- El que vostè anomena el "desordre intolerable".

- Sí. Ara, pel que fem en aquest món, més val quedar-se. No tinc cap ganes d'anar-me'n. Aguantarem tot el que faci falta.  

- Sovint, mentre vostè mostra un "benestar estrany", l'assalten pensaments d'angoixa. Es pregunta per què es va suïcidar Pavese.  

- El narrador és una persona que escriu, vinculat al món de la cultura. De la mateixa manera que hi ha una festa al vespre amb els veïns del poble, i li recorda una estampa de Pavese, o quan veu per primer cop mossèn Joan. Perquè a l'Església, així com hi ha llops, també hi ha àngels. I mossèn Joan és un àngel. I, quan el veu, rememora un personatge de Pavese. El món de la cultura va apareixent a través d'aquests escriptors. I davant la mort de segons qui, et fas preguntes. El suïcidi és una de les coses que m'impressiona més. Naturalment, tothom té el dret d'acabar amb la seva vida quan cregui, però fa molt mal.

- Es pregunta perquè Passolini va ser assassinat.

- Sí. La mort brutal de Passolini. Es pot dir que d'alguna manera la buscava, però la va trobar d'aquella manera tan dura. Intento parlar de la mort no tant com un problema personal, sinó com un problema cultural. El com morim forma part de la cultura. El concepte de l'honor al Japó i en part del món oriental porta a una determinada forma de morir. No parlem de la mort d'una persona o d'un gat, sinó de la mort dins d'una cultura determinada. També s'ha de dir que la mort d'un animal en el món rural és diferent.
  - En quin sentit?

- No és el mateix que quan el tens com una mascota. Allí, els gats moren i ni ho saps. O vas pel camp i et trobes amb animals morts. En el món rural, la pròpia natura és tractada amb una violència que els qui som del món urbà no fem. Nosaltres mirem el paisatge, ells hi viuen. Per això, a la novel·la hi ha l'àmbit rural i l'urbà. Hi ha diferències en la concepció de la mort i de la vida.  

- No li fa por mostrar la fragilitat?

- Sí, però no es tracta de fer un striptease en el sentit de jugar, sinó de mostrar la nuesa que som tots. Vivim en pilotes. Les coses són com una successió de disfresses que portem. Ets el professor, el periodista, el pare, el fill, però en el fons el que hi ha és una vulnerabilitat. Som molt fràgils. Si ens mirem com a animals, som tan poca cosa els humans per defensar-nos que hem hagut d'inventar un seguit d'estratègies, com l'amor, que és un invent per poder sobreviure. Perquè si tu no estimessis una criatura, no en tindries cura i es moriria. Un cavall, poc després de néixer, ja s'aixeca. 

- Assegura en el llibre que el Núvol el coneixia molt bé.

- I tant! Fa poc vaig llegir uns articles sobre uns estudis que mostraven com aquests animals tenen un alt nivell de comprensió i de com es relacionen amb nosaltres. Jo estava treballant mentre ell feia la migdiada, i al cap d'una estona venia i reclamava atenció. Ens posàvem a jugar amb una pilota que encara tinc i uns minuts després li deia: ara he de tornar a treballar. I ell tornava a la butaca. Això no és res estrany. No som compartiments estancs. 

[blockquote]"La societat ens obliga a anar encotillats. Quan trenques això, se t'obre un territori inesperat"[/blockquote]  
- Criden l'atenció els viatges que fa amb el gat volant pels aires.

- Aquesta aparició del món oníric, que no era present en els meus llibres, crec que té a veure amb l'estudi que vaig fer de Shakespeare. En el seu darrer període, a La tempestat, per exemple, la cosa onírica i de la faula agafa dimensió. Són obres que es posen sota l'epígraf de romanços. Crec que ve d'aquí. A la literatura castellana hi ha molts exemples, com El diablo cojuelo, on el dimoni sobrevola les ciutats i va explicant el que veu. Però no em ve del realisme hispanoamericà.    

- El Núvol li va canviar la vida?

- Crec que sí. Per mi ha estat molt important. Encara ara, quan en parlo, m'emociono molt. Per aquesta descoberta que dèiem. Li trobava totes les gràcies. Un ésser bondadós. Una bona persona. A casa, en broma, ho dèiem: és que el Núvol és una bona persona. 

- Haver conegut aquest animal l'ha fet entès més coses de l'ànima humana.

- Sobretot de la meva. M'ha obert a moltes coses.
 
- Hi ha alguna altra cosa que vulgui afegir del llibre?

- Hi ha algun paral·lelisme que intento establir amb alguna obra de Txèkhov, que parla de L'hort dels cireres, amb una gent que abandona una casa. És per això que apareixen aquests referències d'autors en el llibre, perquè el narrador és persona del món de la cultura, no per presumir d'haver llegit aquest o altre autor.  

- El darrer dia és una de les seves obres més autobiogràfiques?

- Crec que tot el que faig és autobiogràfic. Probablement, el més autobiogràfic és L'emperador, la història d'un noi xinès a la Xina del segle XVII, que decideix sortir de casa perquè ha escoltat que l'emperador és el més alt que hi ha. I el vol conèixer. Comença un viatge que dura tota la vida fins arribar a les portes del palau. Una imatge molt kafkiana. I en aquell moment decideix no entrar-hi. Tota la vida del noi és un procés de formació. La meva vida ha estat això. La meva família ha estat molt modesta, lluny del món cultural i la lectura. Tot ha estat un procés de construcció en què es van obrint portes. Això també té una lectura política. Perquè a la ciutat prohibida és on hi ha el poder, que sempre és una caixa tancada. Els autors francesos ho tenien molt clar. Les obres de Racine o Corneille tenen lloc en espais de pas, a l'esquerra hi ha l'exterior, la natura, la ciutat. I a la banda dreta hi ha la cambra secreta on es prenen les decisions. 

- L'atreu el tema del poder?

- Sí, és fascinant veure com una gent que és tan poca cosa té tant de poder. 

- Ha arribat a les portes de la ciutat prohibida?

- De lluny. Parlant de l'èxit, Brossa sempre deia que si vèiem moltes mosques en un lloc, és que hi havia merda. Jo vaig tenir la temptació de la política i vaig estar uns anys militant a Iniciativa, perquè em semblava una esquerra no dogmàtica. Però aquesta etapa va durar el que va durar. D'aquesta experiència vaig escriure La platja negra, una obra de teatre.   

[blockquote]"Sempre he pensat que escrivint m'he estalviat molts diners en psiquiatres"[/blockquote]  
- La novel·la coincideix amb els seus 75 anys. Després d'una trajectòria llarga, què li queda per escriure?

- Jo tinc molts projectes. Estic escrivint una novel·la llarga, de 500 o 600 pàgines. En tinc una altra per després, pensada. Tenen títol, que vol dir que tenen l'eix. Això ho vaig aprendre de Valle Inclán, que parlava de tenir la columna feta. També tinc pensat un assaig. Vaig publicar un volum sobre Shakespeare de 900 pàgines. I potser faig una cosa equivalent sobre Christopher Marlowe. Tinc tres coses grans entre mans. Tampoc me'n sento obligat. No em sento un professional d'això. Sempre he viscut de fer classes. El que sempre he pensat és que escrivint m'he estalviat molts diners en psiquiatres.