Jordi Sierra i Fabra: «A la vida t'has de demostrar les coses a tu mateix»

Qui posi en dubte que Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) ha escrit més de 600 llibres i n'ha publicat uns 540, que vagi a l'exposició que s'ha organitzat per celebrar els 50 anys del seu primer llibre publicat, laHistoria de la música pop 1962-1972, una obra, per cert, considerada canònica per als estudiosos del gènere. Des d'aleshores, Sierra i Fabra ha conreat gairebé tots els àmbits literaris, des de la novel·la policíaca als contes per al públic infantil i juvenil, passant per la poesia, l'assaig o la història de la música. 

L'exposició Jordi Sierra i Fabra. 50 anys creant històries, comissariada per Jordi Bianciotto i Hortènsia Galí, es pot veure fins al 30 d'octubre i és una magnífica oportunitat per submergir-se en l'obra d'un autor que és un fenomen literari. Amb 15 milions de llibres venuts, ha rebut nombrosos guardons i roman al marge d'escoles i corrents. Sierra i Fabra llueix amb orgull haver estat l'únic guionista de la seva trajectòria literària. 

- Creu que una exposició com aquesta l'haurien d'haver fet molt abans?

- No l'he feta jo, me l'han feta. Fa un any i mig, vaig comentar amb Lluís Gendrau, d'Enderrock, que aquest 2022 faria 50 anys del meu primer llibre publicat. M'acabaven de donar el Premi Enderrock Estrella i vam començar a parlar de fer alguna cosa. Un autor català viu que porta 50 anys publicant, i que ha fet més de 500 llibres, que ha estat pioner en el món de la música en aquest país, el primer que va escriure llargs articles de música rock... Vaig cofundar cinc revistes, entre ells Superpop, vaig dirigirDiscoExpress, que va ser l'única revista setmanal de rock que hi havia en aquest país. Hi havia moltes coses i van començar a muntar la troca. El dia de la inauguració, el que van dir el representant de la Generalitat i Izaskun Arretxe, de la Institució de les Lletres, és que era un acte reivindicatiu.  

- Ha escrit 600 llibres i n'ha publicat més de 540. Es continua sentint desconegut?

- En certa manera, sí, però també m'ho he buscat jo. No culpo al món de res. Fa tres anys, en un programa de ràdio, algú va dir que en un altre país, una persona com jo seria omnipresent. Però un altre ja li va contestar: paga el preu de ser lliure i feliç. No estic en cap partit, en cap camarilla. Escric i viatjo, no vaig a cap festeta.  

- Són unes xifres enormes. Fins a quin punt tants títols poden difuminar una mica el valor de l'obra?

- Sí, és clar. Miri, jo llegia el Ray Bradbury de jove, i té frases que m'encanten. Deia: com més escric, més sé escriure. Jo no tinc estudis, m'he fet escriptor a base d'escriure.

- Va estudiar per aparellador, no?

- Sí, perquè el meu pare em va obligar, però no vaig acabar. Ho vaig deixar quan vaig poder. No tinc una carrera i vaig aprenent, encara ara, a base d'escriure. Una altra frase de Bradbury: en la rapidesa hi ha la veritat. Jo soc ràpid. Acabo un llibre i no el corregeixo, ni el toco. Treballo molt l'abans, en la idea. Faig el guió a mai puc estar investigar mesos, o viatjo al lloc on situo el llibre perquè m'agrada ser allí on passa el llibre. A l'hora d'escriure, m'assec i escric. El més important d'un llibre és com explicar la història. Crec que per això dec agradar el públic jove. No vull demostrar res, explico històries. Soc una persona sota sospita.

"Era tartamut perdut i vaig descobrir que escrivint no tartamudejava"

- I això?

- Un tipus que ha escrit 600 llibres i a sobre és feliç, i diu que la seva obra és important però ell no. Genero desconfiança entre els intel·lectuals. Sort que tinc tota la meva vida documentada. D'un llibre puc dir quin capítol vaig escriure una tarda determinada.
 
- Però per què ho fa això?

- No ho sé. Quan tenia vuit anys ja posava la data als meus dibuixos. Cada dia, quan escric, miro les pàgines que he fet i ho apunto. Quan algú encara diu que tinc cinquanta negres, ho puc documentar. Hi ha grans intel·lectuals que fan un llibre cada vuit anys. No m'hi fico, però que no es fiquin amb mi. No vull que em passi com Zola, que al morir va dir: "Quina llàstima no haver pogut escriure molts més llibres".   

- Quants llibres deu haver venut vostè?

- Quinze milions. Sempre dic catorze més un, perquè n'he venut un a la Xina. 

- Va decidir escriure per escapar d'una infantesa duríssima?

- Jo vaig néixer per escriure. Hauria escrit igualment. Però vaig tenir un accident de petit, vaig xocar contra un vidre i quasi perdo un braç. Encara tinc les cicatrius. A l'hospital, embenat, vaig començar a dibuixar i escriure. Era tartamut perdut i vaig descobrir que escrivint no tartamudejava. La mà volava i vaig pensar que així em podia comunicar amb la gent. 

- Què va ser el primer que va escriure?

- Un relat de tres pàgines que es titulava Assalt al First National Bank. Havia vist pel·lícules de Humphrey Bogart on planejaven un assalt al banc. Jo ja era un cinèfil.

- El fet de ser tartamut el va condicionar?

- Home, sí. Vaig tenir una infància amb bullying i coses d'aquestes. Un dia, mentre un em clavava cops de puny, vaig pensar: tu el dia de demà seguiràs sent un bèstia, després seràs un fill de puta i potser acabis a la presó. Jo seré escriptor i m'ho passaré millor que tu.  

- Ha escrit per desmentir aquella mestra de llengua que un dia li va dir que mai seria escriptor. No l'ha anat mai a veure?

- Quan tens 13 anys i algú et diu que ets un inútil i mai seràs escriptor, penses que quan ho siguis li portaràs un llibre i li faràs empassar. Però el temps és or i no el perds anant a retrobar-te gent així. A la vida t'has de demostrar les coses a tu mateix. 
 
- Vostè sí que creia en vostè.

- Per això, quan als 13 anys la mestra em va dir allò, vaig anar a casa, em vaig tancar a un quarto i em vaig posar a plorar. Em vaig preguntar si algú creia en mi. Però m'ho vaig contestar: jo. El meu pare em prohibia escriure. Ho entenc. Va morir amb 56 anys, un mes abans de la mort de Franco i dies abans que jo guanyés el meu primer premi literari. No em va veure triomfar. Nou anys després de la seva mort, descobreixo que era fill il·legítim d'un metge molt famós de Valladolid i que vivia a Capellades, on és fill predilecte. Jo vaig entendre el patir del pare. Volia que el seu únic fill fos algú.

"Em passava la vida a Nova York i Londres. Em movia amb limusina. Però ho vaig deixar tot: volia escriure novel·les"

- En què treballava el pare?

- A la Mútua General d'Assegurances. Tenia tres feines, però va treballar a la mútua 40 anys sense ascendir. Quan vaig passar a ser director d'una revista, vaig demanar un sou de 15.000 pessetes perquè el pare en guanyava 13.000. Havia de guanyar més que el pare perquè no em pogués dir res. Si no creus en tu mateix, estàs perdut.

- El seu cas seria aliment per a l'optimisme. Les ferides més íntimes ens poden fer creatius.

- Tinc un llibre que és La utopia possible, que és un assaig sobre la felicitat. Jo soc un utòpic possibilista. Hi ha utopies impossibles. A mi m'agradaria anar a la Lluna, però no puc. Pujo a un vaixell i ja em marejo. És una utopia impossible. Però que jo fos escriptor no. 

- Vostè va començar a publicar com a periodista especialitzat en informació musical. Com va ser això?

- Molt senzill. Els llibres que llegia quan era nen els llogava a una llibreria de llibres usats. Per dos rals et deixaven un llibre per llegir. Arriben els Beatles i la música s'apodera de mi. Però els discos no els podia llogar. Treballava a la construcció i el que guanyava ho donava als pares. Vivia al peu del Tibidabo i feia cada dia 15 quilòmetres per estalviar bus i metro. Ja em podia comprar un disc. Anava a la botiga i em passava la tarda escoltant discos per escollir el que em comprava. De matemàtiques no en sabia, però tenia un olfacte per endevinar números un i memòria per recordar noms i grups. L'anglès el vaig aprendre amb les cançons. I durant dos anys vaig anar enviant cartes de vint folis cada setmana a Ràdio Madrid. Opinant sobre els discos que sortien.

- Així va començar als mitjans?

- Sí, i finalment al programa El gran musical de la Cadena Ser, el més important en música en aquell moment, el 1960, em van cridar. Quan van crear la revista El musical, em van fer corresponsal a Barcelona. Estudiava, treballava, escrivia i a Ràdio Barcelona feia entrevistes. En un any, el meu nom va pujar. Va pujar tant que va venir la competència, DiscoExpress, i em van fer director. És quan vaig demanar les 15.000 pessetes. I vaig començar a viatjar. Durant molts anys, anava a Londres, Nova York, veia David Bowie, Michael Jackson, els vaig conèixer tots. Fins que un dia, en ple èxit, ho vaig deixar tot.
 

- Per què això?

- Perquè volia fer novel·les. Em passava la vida a Nova York i Londres. Em movia amb limusina, Concorde, helicòpter... Dirigia la principal revista musical d'Espanya. Amb Superpop veníem un milió d'exemplars. Era un vip. 

- Doncs superar aquest èxit no ha de ser fàcil. 

- No fumo. No bec. Mai he pres res, i he estat amb alcohòlics famosíssims. He estat amb gent punxant-se i jo mai he pres res. Jo volia escriure i sabia molt bé què volia.

- D'aquests anys anant amb limusina, algun personatge dels coneguts l'ha fascinat especialment? Deu haver conegut també moltes desgràcies humanes.

- Home, moltes. Jo he conegut Freddy Mercury quan encara era poc famós. A Supertramp quan gairebé ningú els coneixia. I m'he fet amics d'ells parlant de música. A mi em deien: avui soparàs amb Gènesis. Òstia! Jo pensava: Peter Gabriel, Phil Collins... Em sentia feliç. Però un dia li vaig dir a la meva dona: vivim massa bé. Per escriure, he de conèixer el món. Jo volia viure la vida, que em passessin coses. He estat a punt de morir algunes vegades. Però volia patejar-me l'Amèrica Llatina, desaparèixer un mes a l'Àfrica. És el que he fet. I al cap de poc, ja guanyava més que treballant de director d'una revista.    

- Si hagués d'esmentar un dels seus llibres, aquell que creu que és més emblemàtic per vostè?

- Potser Camp de maduixes, que ha venut 3 milions d'exemplars, amb 105 edicions. Un best-seller. Sobre una nena que pren èxtasi i queda en coma. Inspirat en el cas de la primera nena que va morir per èxtasi.

"El més important d'un llibre és com explicar la història, per això dec agradar al públic jove. No vull demostrar res, explico històries"

- La major part de l'obra publicada és en castellà. Li hauria agradat escriure més en català?

- En català tinc 225 llibres. Jo soc català, però jo vinc de l'escola castellana i escric més ràpid en castellà. 

- El seu personatge més entranyable?

- Miquel Mascarell. És el més famós. Quan mor el meu pare, i tot seguit Franco, jo no sabia res de la Guerra Civil. Vaig començar a llegir molt. El 22 de gener de 1939, el Govern català se'n va a l'exili. Franco era a punt d'entrar, però no se sabia si seria un dia, dos o una setmana. I vaig voler fer un llibre sobre aquests dies. Vaig estar vint anys donant-hi volts. Primer vaig pensar en una novel·la d'amor, però era massa fàcil. I vaig crear el darrer policia de la Barcelona republicana. El primer llibre va sortir el 2006 i va tenir molt èxit, i en vaig anar fent més.
 
- Com és en Mascarell?

- Hi ha gent que es pensa que soc jo. No, tot i que té molt del meu pensament. És un policia de la República, un demòcrata, un legalista.  

- Als 75 anys s'escriu millor que als 50?

- I als 50 millor que als 30. Saps més, estàs més equilibrat. La vida te la prens d'una altra forma. És clar que escric millor que abans. 

- Va crear una fundació i va obrir una seu a Medellín. Com és això?

- Molt senzill. Ser el que és tenir 15 anys i que ningú cregui en tu. Quan anava a xerrar a les escoles, sempre em trobava amb algun noi que m'explicava que volia ser escriptor i no podia. El fet de ser l'autor més llegit en públic juvenil a biblioteques fa que adquireixis un compromís. No soc ric, però sempre es pot fer alguna cosa pels altres. Per això vaig crear el Premi Jordi Sierra i Fabra per a menors de 18 anys i vaig pensar que el guardó s'havia de basar en una entitat. I vaig fer la fundació.

"Vaig crear dues fundacions. No soc ric, però sempre es pot fer alguna cosa pels demés"

- Però i per què a Colòmbia?

- A Colòmbia hi tinc molts amics. Medellín té coses de Barcelona, és la segona ciutat del país. Antiòquia és la Catalunya de Colòmbia. Així que vam crear dues fundacions i la de Medellín és com un pont cultural. Aquí som molt petitets, però allí abans de la pandèmia hi havia cent persones treballant. Ara fa temps que no, però hi anava quatre cops l'any. Ajudem barris desfavorits, donem cada any llibres a zones pobres, muntem biblioteques de 400 llibres i les fem itinerants, a través de les FARC o els paramilitars, és igual. Hem fet programes socials a persones de nens. Ens van donar el premi IBBY-Asahi per a projectes culturals, que és el guardó més important en iniciatives culturals vinculades a la literatura juvenil del món. Doncs, per cert, ni a Catalunya ni a Espanya va sortir ni una línia. Ara feia deu anys que no sortia a TV3. 

- Li van atorgar la Creu de Sant Jordi.

- Sí. L'any 2018, pocs mesos després que la Medalla de Belles Arts. Li vaig preguntar a la meva dona si era que m'estava morint.