José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és una llegenda viva del teatre. Fundador de la Sala Beckett, la seva trajectòria va començar amb la creació de tallers de teatre quan estudiava a la Universitat de València, deixant una forta petjada com a autor. amb obres com ¡Ay, Carmela! o  Ñaque o de piojos y actores, clàssics que mai han deixat de representar-se. Però també com a pedagog i pensador teatral, des dels anys joves al Teatre Fronterer de València.  

Ara, la Beckett li fa un homenatge amb una Tardor Sanchis, que permetrà aprofundir en l'obra del dramaturg a través de xerrades, lectures dramatitzades i muntatges teatrals. Sanchis Sinisterra, als seus 83 anys, continu actiu, segueix impartint classes en tallers teatrals a Madrid i arreu, i continua sent un intel·lectual dissident i compromès. L'entrevistem aprofitant una estada seva a Barcelona. A la Beckett, naturalment. 

Com ho porta això de ser homenatjat?

Amb dignitat. I sobretot, intento contenir aquells mecanismes de pensar que són actes de glòria pòstuma. Jo encara tinc molts projectes i coses entre mans. L'homenatge m'ha agafat una mica per sorpresa, però per altra banda és emocionant que la meva llarga estada a Barcelona tingui aquesta prolongació. 
 
De la tardor Sanchis que es prepara, quina cosa voldria destacar?

D'aquesta programació, una de les obres serà Ñaque o de piojos y actores, que va ser emblemàtica de la trajectòria del Teatre Fronterer. El fet que revisqui és molt significatiu.

Està ambientada al segle XVII?

Els protagonistes són del segle XVII però arriben al present, amb aquest contrast entre el món teatral que ells porten i la realitat contemporània. Amb aquesta obra, amb dos actors, Luis Miguel Climent i Manuel Dueso, vam guanyar el premi del Festival de Sitges el 1980 i vam estar vuit o deu anys tornant-ho a fer. Ells parlen de més de 700 funcions. És un muntatge que sempre funciona perquè el públic hi està implicat.    

[blockquote]"Els artistes treballem millor en la controvèrsia que en la subvenció"[/blockquote]  
Diu que té moltes coses entre mans? Què està escrivint?

Estic amb tres obres a la vegada, però n'hi ha una que m'ha agafat amb més intensitat. Això ho he fet altres vegades. 

Ens pot fer cinc cèntims de l'argument?

Ja m'agradaria saber-ho... Cada vegada planifico menys, a partir d'un focus d'interès. En el meu cas, el procés de creació depèn molt de l'atzar. Jo crec molt en l'atzar com un mecanisme de creació. En això soc molt cortazarià. Cortázar és un dels meus mestres. I crec en la teoria del caos, que ens diu que l'univers és una xarxa multicausal. Aquesta obra va començar de manera una mica banal quan una parella d'actors que estan treballant amb mi en el Postlaboratori, que estic mantenint a Madrid sobre dramatúrgia actoral. Un dia, acabada la sessió, em van dir: José, volem que ens escriguis una obra. Tinc un quadern molt maco on apunto títols. Jo escric a mà. I tinc un tema que és un problema estètic que m'agrada explorar que és el contrallum, la imatge a contrallum. I aquella mateixa nit vaig començar a escriure d'una forma molt atzarosa i que a poc a poc està agafant forma.

Això em va fer interrompre l'obra que estava més avançada de les altres dues, que estava relacionada amb els desnonaments. La vaig començar cap al 2014 i vaig intentar invertir el procés negatiu del desnonament, amb una família que acceptava aquesta situació tràgica plantejant com a alternativa una vida nòmada. 
 
Vostè és una tempesta d'idees.   

Sempre he tingut l'esquema que la humanitat havia tingut una relació més sostenible amb el planeta quan era nòmada i que el sedentarisme va ser el principi de les religions monoteistes, les monarquies, les identitats nacionalistes excloents. El nomadisme sempre m'ha interessat molt. Aquesta família havia assumit el nomadisme i l'economia del decreixement, que també m'atreu molt. Els vaig situar anant cap a l'est i establint-se un temps a Anatòlia. Vaig triar una ciutat per on passaven, vaig documentar-me i buscar imatges d'aquesta zona, vaig fer aparèixer un guerriller kurd perquè el problema kurd em sembla un gran escàndol. I de cop, es produeix un terratrèmol al lloc on havia ubicat els personatges. I vaig deixar l'obra aturada.       

[blockquote]"El TNC va ser important per visibilitzar el pes del teatre en la cultura catalana, però va ser una idea monumentalista i una ofensa a l'arquitectura, és una teatralitat que no m'interessa"[/blockquote]  
Què és el que el va atrapar del teatre?

El frec a frec. La interacció, no només intel·lectual i estètica, sinó també física, el fet d'estar junts, l'inventar coses conjuntament. Perquè jo, en realitat, vaig començar molt aviat amb l'escriptura, amb 9 anys. Vaig començar escrivint novel·les i als 10 anys vaig decidir que seria escriptor. Però als 14 anys vaig descobrir el teatre. Estudiava en una acadèmia de València que crec que era un niu de gent provinent de la Institución Libre de Enseñanza, perquè era mixta, i això a la València dels anys cinquanta era estrany. Els alumnes triaven llibres per a la biblioteca... Era un niu de supervivents. Un dia, el cap d'estudis va demanar voluntaris per a l'obra de teatre de cap d'any i m'hi vaig apuntar. El teatre és això per mi, l'oportunitat de confrontar-se amb els altres, col·laborar, friccionar. Va arribar un moment en què l'escriptura sola no m'acabava d'omplir. Penso que una partitura textual s'ha de posar en qüestió anb un grup de gent i que cadascú aporti la seva acció, punt de vista, etcètera.

Es pot dir que vostè ha estat un autor rellevant, però també un pedagog de l'escena. 

Una mica. Vaig començar a la Universitat de València, on jo portava un grup de teatre, sorgit al que es deia el TEU, el Teatre Espanyol Universitari, i vaig crear el Grup d'Estudis Dramàtics. Vaig fer un viatge a París, on vaig descobrir la teoria teatral, i a partir d'aquí, amb tot el material que jo anava recollint, vaig inventar-me l'Aula de Teatre. Seguint sempre un lema que tinc: només es té allò que es comparteix. Guardar-se les coses per un mateix és molt avorrit. Això és el que em va fer donar més importància cada vegada més a la pedagogia. A part que vinc de família de mestres. El meu pare era professor de física i química, la meva mare era mestra. Tinc els gens de la pedagogia. Però una motivació per mi continua sent la recerca i l'aprenentatge. 

Com veu el moment de la literatura dramàtica contemporània a Catalunya?

Li dono la visió pessimista o optimista?

Si pot ser, les dues.

No, jo crec que, en general, és un moment molt dinàmic. Feia vint anys semblava que el text teatral es veia com un simple vestigi i, en canvi, la creació en escena, l'obra dels directors, era la que portava la batuta. Tot això està molt bé, però ara crec que és fascinant, i Catalunya n'és un exemple, que hi ha molta gent jove que entra en el món del teatre a través de l'escriptura. I que està creant un tipus de textualitat, de literatura dramàtica que no és un vestigi sinó que està en permanent evolució. Altra cosa és que aquests textos tinguin la possibilitat d'arribar a la seva destinació natural, que és la seva posada en escena.
El panorama li sembla creatiu.

A mi em sorprèn el que està escrivint la gent de 30 i 40 anys, i fins i tot menys. El text no ha parat d'innovar-se. I veig una aposta per la textualitat de risc. 

En aquests moments, a Barcelona, hi ha moltes sales que tenen en cartellera autors vius. És un fet positiu.

En això hi ha onades, però és veritat. Som a la Sala Beckett i  la feina de la gent que hi treballa ha estat determinant per donar-li a la innovació textual la seva importància. I la Beckett continua sent un referent d'això. També a Madrid, jo ho veig, estic fent tallers i ens arriben autors i autores de 25 anys amb textos que sovint em sorprenen. A Amèrica Llatina també està molt viu el text i la innovació.
 
[blockquote]"Brossa encara no té el reconeixement que mereix, la seva immensa obra teatral encara s'ha de posar a prova"[/blockquote] 
La Beckett és una part fonamental del seu llegat.

D'alguna manera em sento l'avi del projecte, però he de dir que l'impuls que li ha donat l'equip de Toni Casares és increïble. Quan vam viure un moment difícil, a punt de perdre el local de Gràcia, a Alegre de Dalt, va sorgir la possibilitat d'aquesta meravella d'espai al Poblenou, que va permetre un creixement. No com aquest monstre que tenim, el teatre Nacional de Catalunya, que per mi és una ofensa a l'arquitectura...

No li agrada el TNC?

No. Va ser una idea monumentalista, maximalista. En canvi, hi ha molts altres espais, lligats al teixit social i a la vida dels barris, més interessants. 

I la programació que s'ha fet al Nacional tampoc li fa el pes?

No la segueixo. És veritat que la creació del TNC es produeix en una conjuntura determinada i el primer director la va aprofitar, i va fer un mausoleu a la seva mida. Va ser important per visibilitzar el pes del teatre en la cultura catalana. No ho nego. Però és un tipus de teatralitat que a mi, personalment, no m'interessen tant, a diferència de les coses que passen aquí, en sales alternatives o fins i tot en grups teatrals que no tenen ni sala. 
 
El teatre clàssic català, les grans obres d'un Guimerà, posem per cas, encara ens pot dir coses?

Crec que la revisió dels clàssics és motor fonamental en el procés de creació teatral. No vull dir que ens hàgim de dedicar a rejovenir textos momificats, però sí revisitar els textos. Perquè la memòria històrica és molt curta. Hem d'aprendre què és encara està viu. Si aquella discriminació que reflecteix una obra clàssica continua existint. Si els valors són els mateixos, etc. Es tracta de manipular els textos establint ponts amb el passat. 

Quins autors de la tradició catalana creu que no han estat prou valorats?

Crec que al Joan Brossa no se li ha fet encara el reconeixement que mereix. Malgrat que té un espai a Barcelona, gràcies sobretot a l'esforç de Herman Bonnín. Però la immensa obra teatral de Brossa, quatre volums, encara estan per posar a prova. S'han fet algunes coses, però molt experimentals.       

[blockquote]"El teatre de la memòria peca d'una excessiva immediatesa. No va deixar petjada l'expulsió dels jueus? I les guerres carlines?"[/blockquote]  
Permeti'm una mirada sobre el moment polític. Acabem de viure unes eleccions que han tingut uns resultats inesperats. Però hi ha un context de regressió important. Com ho ha viscut?

Sempre he dit que els autoanomenats artistes o intel·lectuals treballem millor en la controvèrsia que en la subvenció. Jo vinc del franquisme i recordo que fer teatre els anys seixanta, i els cinquanta, arriscar-se una mica, li donava a la investigació i la creació un tarannà molt apassionant. En aquest sentit, potser és masoquisme, però sentir a prop la bota repressiva fan que el teatre, la creació, el pensament tornessin a ser crítica, qüestionadora, pertorbadora, i que no hi hagi massa harmonia entre els poders públics i els creadors. Tenir un poder repressiu obliga a inventar formes noves, el·lipsis, metàfores, i no simplement denunciar. 

Un poder regressiu pot impulsar la creació?

Posi-ho molt entre parèntesi això, vull que se m'entengui. No voldria que m'afusellessin. No oblidem que el teatre és també un element de pertorbació de l'ordre establert.
 
Per un autor com vostè, amb una obra compromesa i on és present la memòria coma element essencial, assistir a un retrocés com el que podia haver vingut havia de ser dur.

Estic incubant precisament ara un projecte per crear en una ciutat un encontre anual entorn el tema de la memòria. Però un teatre de la memòria ha d'anar molt més enllà, més enrere de la Guerra Civil perquè sembla que la nostra història va començar amb la guerra. No ha deixat cap petjada l'expulsió dels jueus? La persecució dels moriscos? I voldria anar revisitant aquests moments. Com el segle XIX, amb les guerres carlines. Per mi, el teatre de la memòria peca d'una excessiva immediatesa.