Berlín Est, 5 de febrer del 1989. Chris Gueffroy, un jove de 20 anys, i un amic seu, Christian Gaudian, s'acosten per l'avinguda de Britzer a la zona del mur. Fa temps que ho rumien i han decidit fugir a la zona occidental. Travessaran el mur, aquell malson que els separa de la llibertat i del seu futur. Gueffroy té molts somnis. Vol ser actor, però la seva trajectòria ha estat truncada des que es va rebutjar el seu accés a un institut. El noi treballa en un restaurant, però el seu cap està ple de projectes.
Quan aconsegueixen superar la primera línia del mur -tots dos són bons esportistes-, ja toquen la victòria. Algú els ha assegurat que s'ha donat l'ordre de no disparar contra la gent que vol fugir. Però això no és cert. Gueffroy encara no sap que serà el darrer mort a trets intentant fugir de la República Democràtica Alemanya (RDA). Quan s'arrosseguen sota una tanca, són localitzats.
Un tret al cor assassina el jove. El seu amic serà greument ferit i condemnat a tres anys de presó. Tota la crueltat del règim comunista s'abat sobre la família, que vivia a prop del mur. La mare va escoltar els trets, però va trigar dies a saber que anaven dirigits al seu fill. En el funeral oficial, es diu que la mort s'ha produït per un "tràgic accident". En aquests casos, la policia política, la tenebrosa Stasi, s'encarregava de fer callar a la família. Aquest cop serà diferent. El desgast del règim dictatorial és enorme, tot i que ningú creu que, només nou mesos després, el mur que volia travessar Chris Gueffroy serà enrunat.
Mural que encara es conserva en un edifici oficial a Berlín est Foto: Jordi Borràs
El 9 de novembre del 1989, el món tancava un cicle històric iniciat amb la Primera Guerra Mundial. El mur que s'havia aixecat a Berlín per separar les dues Alemanyes sorgides el 1945, la República Democràtica (RDA) sota la influència soviètica, i la República Federal (RFA) amb capital a Bonn, s'esberlava. La caiguda del Mur de Berlín (vegeu aquí com era el seu entorn tres anys abans que caigués i el que en queda ara del mur i de Berlín est a través de les fotografies de Josep Maria Montaner i Jordi Borràs) va suposar la transformació més gran del mapa d'Europa des de la fi dels Imperis Centrals el novembre del 1918.
El darrer mort a trets intentant travessar el mur, pocs mesos abans de la seva caiguda, va ser Chris Gueffroy, un noi de 20 anys que somiava en un futur millor a l'oest
El mur s'havia començat a construir el 1961 i va separar en pedra el que ja estava dividit des de la fi de la Segona Guerra Mundial: la ciutat de Berlín i la mateixa Alemanya. La derrota de Hitler el 1945 va suposar la partició del país. A l'Alemanya oriental, que corresponia en bona part a l'antiga Prússia, es va establir un règim comunista aliat a l'URSS dirigit pel Partit Socialista Unificat (SED, per les sigles en alemany), amb una forta influència dels corrents més estalinistes. A l'occidental, una democràcia parlamentària hegemonitzada durant dècades per la Unió Cristiana Democràtica (CDU), la força conservadora que Konrad Adenauer va construir per unir totes les famílies de la dreta alemanya.
13 d'agost de 1961
L'èxode creixent d'alemanys de l'est a l'oest, atrets pel creixement econòmic de la RFA, va convertir-se en un maldecap per les autoritats del SED, que van decidir per sorpresa erigir un mur que impedís la fugida. Aquesta va ser una causa important per a la construcció del mur. Una altra de més immediata va ser l'anomenada crisi de Berlín, un moment de gran tensió entre l'URSS i Estats Units que va estar a punt d'esclatar entre tancs de tots dos països a la frontera entre els dos Berlín. El mur de formigó va començar a construir-se la matinada del 13 d'agost de 1961. La primera conseqüència va ser impedir el pas de les línies de transport entre els dos Berlín.
L'èxode massiu cap a l'oest va decidir a les autoritats de l'Alemanya comunista de construir el mur de formigó el 1961
Mentre en alguns països de l'est, els anys seixanta van ser d'una tíbia obertura després dels anys més obscurs de l'estalinisme, a la RDA el mur ho va complicar tot. La figura de Walter Ulbricht, el màxim dirigent comunista, un ortodox, dominava l'escena. Després d'ell, va venir Eric Honecker, que va ser el darrer líder de pes de la RDA. Aquí podeu veure un breu resum de la història del mur i de la trista sort d'alguns que van voler travessar-lo.
L'arribada al poder a la RFA d'una coalició de socialdemòcrates i liberals el 1969 va suposar un canvi important en la relació interalemanya. El canceller alemany Willy Brandt va impulsar un canvi de discurs envers la RDA i el 1972 les dues Alemanyes es van reconèixer mútuament. Malgrat això, el mur es va anar reforçant amb els anys, ampliant-se les torres de control, les fosses i els filats.
De Kennedy a Reagan
Dos discursos de presidents nord-americans emmarquen els anys del mur, 28 anys de la història d'Alemanya. El primer i més conegut és el del president John Kennedy, el 1963, quan va pronunciar una frase que es faria històrica: "Tots els ciutadans lliures del món són ciutadans de Berlín. Ich bin ein Berliner! (jo també soc berlinès)". Va ser el compromís dels EUA de defensar Berlín occidental.
Però el discurs de Ronald Reagan, pronunciat el 1987, va ser també important. En aquell moment, s'havia iniciat la perestroika, la política reformista de Mikhail Gorbatxev a l'URSS. Però el mur romania dempeus i no semblava que hagués de desaparèixer fàcilment. Reagan va dir: "Senyor Gorbatxev, faci caure aquest mur!". També va predir: "Aquest mur caurà perquè no se sosté sobre la veritat, sobre la fe ni sobre la llibertat". El temps, aviat, li donaria la raó.
Pintada al mur Foto: Jordi Borràs
La perestroika, l'inici de l'esquerda
L'arribada de Gorbatxev al poder a l'URSS el 1985 va ser un canvi de proporcions històriques. La política de reformes a la Unió Soviètica, l'aparició del sindicat Solidarnosc a Polònia, l'extensió de les protestes contra els règims comunistes a tot l'est van començar a sacsejar l'edifici del bloc soviètic. La decisió d'Hongria d'obrir la frontera amb Àustria va ser un salt decisiu. Molts alemanys de la RDA van emprendre la marxa cap a la RFA passant per Hongria i Àustria.
L'arribada al poder de Gorbatxov a l'URSS va suposar un canvi de proporcions històriques amb efectes a tot l'est
Les protestes es van estendre per la RDA. La gent -animada per l'onada reformista que venia del mateix Kremlin- va començar a perdre la por al règim i les manifestacions es van estendre pel país. Aquí teniu un vídeo de l'última celebració oficial del règim, els 40 anys de la RDA, només un mes abans de l'enfonsament i quan les protestes ja s'estenien pels carrers.
El règim, contra les cordes, va intentar fer concessions. Honecker va renunciar a l'octubre i va ser substituït per Egon Krenz, un funcionari gris que va entendre massa tard que l'edifici s'ensorrava. Va governar només durant dos mesos, però foren intensos. La nit del 8 de novembre, el govern comunista va decidir obrir la frontera. Ningú comptava, però, que la gent es llançaria cap al mur aquella mateixa nit i creuaria els passos fronterers. La història en tromba emergia per sorpresa, però després d'un procés que s'havia anat covant.
En pocs mesos, es viuria una autèntica revolució. El mur enrunat, la renúncia de Krenz i l'arribada de Hans Modrow, un comunista reformista, les darreres eleccions a la RDA i les primeres que serien democràtiques, amb un triomf inesperat de la CDU del canceller Helmut Kohl, que va passar en pocs dies de ser un testimoni dels esdeveniments a ser-ne el principal protagonista com a arquitecte de la nova Alemanya unificada. El 1990, la derrotada RDA s'integrava a la nova RFA i el Mur de Berlín es convertia en memòria.
Un vestigi de la RDA en un edifici a la ciutat Foto: Jordi Borràs
En queda l'ostalgie
La RDA ja es passat. El que no treu perquè hagin sorgit corrents d'opinió nostàlgics d'un ahir que ja no tornarà. Més que un sentiment ideològic comunista, és la distància encara sensible entre els nivells de benestar d'est i oest, les esperances frustrades que va generar la reunificació en sectors de la població o la derrota de valors de solidaritat vinculats al socialisme el que ha covat el que s'ha batejat com a ostalgie, un acrònim d'est i nostàlgia.
Deu coses que potser no saps del Mur de Berlín
1.- Quantes persones van creuar el Mur en els seus 28 anys d'existència? Unes 5.000. Moltes altres foren detingudes, però n'hi va haver més van fer preparatius per fugir que no van reeixir.
2.- Quantes van morir intentant fugir? Hi ha divisió de criteris sobre la xifra exacta. Es dona la xifra de 138 persones. Segons la fiscalia berlinesa, serien unes 200. D'altres fonts assenyalen una xifra més baixa.
3.- Quina va ser la darrera que ho va intentar? Chris Gueffroy, el 5 de febrer de 1989. Va ser mort a trets. Després, el mes de març, en moriria una altra, després de fugir en un globus, ja dins de Berlín oest, en estavellar-se.
4.- Quants quilòmetres feia? Un total de 155 quilòmetres, 45 d'ells separaven la ciutat en dos i 115 envoltaven el Berlín occidental de la resta de la RDA.
5.- Quina alçada tenia? En la major part de la seva construcció, de formigó armat que es va anar reforçant amb els anys, era de 3 metres i 60 centímetres d'alçada.
6.- Quin va ser el punt per on va començar a creuar la gent el 9 de novembre de 1989? Per Bornholmer Strasse, un dels vuit passos fronterers establerts en el mur.
7.- Què era la franja de la mort? Tots aquells obstacles posats en una segona línia del mur per impedir la fugida del país: filats, torres de vigilància, soldats i policies amb gossos,
8. Com s'anomenaven a la RDA les morts a trets dels qui intentaven fugir? "Tràgic accident" era la terminologia utilitzada pels cercles oficials.
9.- Quant temps va passar entre la caiguda del Mur i la fi de la RDA? Menys d'un any. El 3 d'octubre de 1990 es feia oficial la reunificació alemanya.
10.- Qui va ser el darrer dirigent comunista de la RDA? Hans Modrow, que va governar només uns mesos. De l'ala més reformista del Partit Socialista Unificat, va ser després diputat al Bundestag.
Un dels carrers de Berlín per on passava el mur Foto: Jordi Borràs
