L'escenari que La Fura dels Baus ha concebut per a «Le Grand Macabre», del compositor hongarès György Ligeti. Foto: Bernd Uhlig

En aquests dies tan “ barroquistes”, d’amplíssimes victòries i vertiginoses derrotes polítiques, de diferencials de deute per les altures i davallades borsàtils, els amics de la Fura dels Baus presenten al Liceu, en estrena estatal, un dels títols més grotescos i luctuosos del repertori operístic: “Le Grand Macabre” del compositor hongarès György Ligeti.
 
Aquesta obra, basada en la farsa per a titelles de Michel de Ghelderode “La ballade du grand macabre ” (1934), fou estrenada a Estocolm el 1978 i ha esdevingut un dels pocs títols operístics contemporànis que ha sobreviscut la seva estrena i ha anat apareixent, amb més o menys regularitat, en alguns dels principals escenaris operístics - en bona mesura degut a les vistoses produccions escèniques que se n’han fet.
 
Musicalment, ens enfrontem a una partitura típicament “contemporània”. O sia, atonalisme, fragmentació discursiva, eclecticisme estilístic, ús de sonoritats i instruments insòlits (l’obra s’inicia amb una “tocata” de dotze clàxons), mestissatge rítmic i absència absoluta de bellesa sensitiva i emotivitat. Un llenguatge abrupte i complex, no exempt de contrastos barroquitzants entre passatges agressius i lírics, que acaba teixint un gran “collage” farcit de cites i referències encobertes que van de Monteverdi al món del jazz, passant per Rameau, Mozart, Beethoven, Rossini, Liszt, Verdi, Wagner, Stravinsky, Bartók o Berg, entre d’altres. Tot un poti-poti estilístic d’allò més suculent per a musicòlegs i analistes musicals, però de més difícil digestió per al melòman i el públic tradicional.
 
Amb tot, la tasca d’Àlex Ollé –Fura del Baus- i Valentina Carrasco al capdavant d’aquesta monumental producció escènica atorga a l’obra un sentit plàstic i dinàmic d’una força colpidora. Presidint l’escenari, el cos d’una immensa nina (Claudia, en al·lusió a la mezzo Claudia Schneider), de 7 metres d’altura per 19 d’amplada, esdevé pròpiament l’escenari de l’obra que acull, entre els seus volums i els seus orificis, els diferents quadres – 4 - i variats ambients on transcorre l’acció de l’obra (un cementiri, un observatori astronòmic, un palau, una cuina, una discoteca...). Tot plegat resolt amb una àgil i fluïda direcció d’escena, recolzada per l’excel·lent treball de videocreació de Franc Aleu i l’extraordinària il·luminació de Peter van Praet, on no van faltar tampoc cites ni referències a icones dels escenaris del segle XX com Madona, Bob Dylan, el “Thriller” de Jackson o “Apocalypse Now”.   
 
La gran tasca escènica de l’equip de la Fura va ser secundada, el passat dia de l’estrena, 19 de novembre,  pel bon fer general dels intèrprets solistes, alguns d’ells sotmesos per la partitura a uns salts intervàl·lics i uns canvis de registre d’allò més inclements – excel·lents Chris Merrit (Piet), Werner Van Mechelen (Nekrotzar) i Frode Olsen (Astradamors), així com també l’exigent Mescalina de Ning Liang i Barbara Hannigan en el doble paper de Gepopo / Venus. El cor va complir eficaçment en les seves puntuals intervencions, així com també l’orquestra, ampliada amb tot tipus d’instruments i aparells sonors, dirigida fermament per Michael Boder.     
 
El muntatge es podrà veure fins el proper 1 de desembre al coliseu de les Rambles.