"La pel·lícula Yo también podria resumir la història del cinema espanyol. Un director diu que farà una pel·lícula sobre la Guerra Civil i tots els altres diuen doncs jo també". Amb aquesta ironia punxava Andreu Buenafuente els creadors i cineastes durant la gala dels Premis Goya de 2010. Fa més d'una dècada que la broma segueix gaudint de vigència, ja que el sector de la cinematografia de tot l'Estat no ha fet pràcticament res per esmenar-ho ni per crear cap producte rellevant sobre aquella època. És més, s'han estrenat encara més pel·lícules sobre la Guerra Civil, recaragolant històries ja explicades anteriorment des de noves perspectives.
En el 90è aniversari de la proclamació de la República Catalana (i de l'espanyola), es posa de manifest la manca de varietat de pel·lícules i produccions cinematogràfiques que expliquin aquells fets o, simplement, centrin la seva trama en aquells anys convulsos. La majoria dels films que s'han fet sobre la Segona República estan permanentment relacionats amb el final d'aquella etapa i el cop d'estat militar que provoca la guerra.
Només un telefilm s'escapa d'aquesta repetida consigna guerracivilista en el cinema, en referència a l'etapa de 1931 a 1939. El 2011, sota la producció de Minoria Absoluta, el guió del periodista Toni Soler i la direcció de Manuel Huerga, es va estrenar 14 d'abril. Macià contra Companys, l'única ficció cinematogràfica, que posa el focus en aquells tres dies de republicanisme català en efervescència.
A partir d'aquesta llicència creativa i temporal, els protagonistes d'un dels episodis crucials de la Catalunya de segle XX, Francesc Macià i Lluís Companys, comenten els fets en primera persona mirant directament a l'espectador, mentre una càmera curiosa ens ajuda a reviure el que va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d'abril del 1931. No s'havia fet res similar i ni tan sols se n'ha tornat a crear des que s'hi assembli. És una gran obra, reconeguda pels Premis Gaudí, amb un repartiment excel·lent i una acurada precisió dels fets. Pere Ponce, Fermí Reixach, Aleix Albareda, Rubèn Ametllé, Joan Massotkleiner, Jordi Puig, María Ribera, Julio Manrique, Marc Rodríguez, Montserrat Carulla, Joaquín Climent, Eduard Fernández i Joel Joan integren l'equip d'intèrprets.
El sector cinematogràfic ha buscat, en canvi, tota mena de punts de vista de la Guerra Civil espanyola: el seu origen, els detonants, els protagonistes, els criminals, les conseqüències, les històries paral·leles o fins i tot ser un mer escenari d'altres històries d'amor, investigació o drama. Amb els dits de les dues mans es poden comptar els films contemporanis que han seguit aquesta línia amb la Segona República. L'última més recent d'aquesta categoria guerracivilista va ser Mientras dure la guerra (2019), d'Alejandro Amenábar i en català l'adaptació de la novel·la de Joan Sales Incerta Glòria (2017), d'Agustí Villaronga.
La història contemporània del segle XX i XIX de Catalunya pateix fortes mancances en la cinematografia catalana -també l'espanyola- i segueix sense trobar espais per a la creació. L'octubre del 2020, en el 80è aniversari de l'assassinat de Lluís Companys, es recordava que el 123è president de la Generalitat, que també va ser protagonista el 14 d'abril del 31, és l'única figura política catalana amb forta presència a la cinematografia.
Fermí Reixach, en el seu paper de Francesc Macià Foto: Minoria Absoluta
La lengua de las mariposas (1999) de José Luis Cuerda se centra en la Galícia de 1935. El telefilm Clara Campoamor explica el moviment feminista de 1931, que aterra amb la Segona República. Bèlle Epoque (1992), guanyadora de l'Oscar a millor film de parla estrangera, se centra en els anys previs a la Segona República i amb la proclamació d'aquesta a Jaca. Les poques (encara que bones) històries sobre aquella època no s'han centrat, en cap cas, en Catalunya.
Si hi ha aparegut algun element, ha estat en films de la Guerra Civil o del cop d'estat, sempre com a ingredient del guió, mai com a escenari o fil conductor principal. El cinema, canalitzador de milions d'històries del passat, té un deute pendent amb la Segona República i els fets del 14 d'abril. Un deute que no es pagarà aviat ni amb cap expectativa de qualitat.
_Pla_a_Sant_Jaume.jpg)