Lluitar per conservar la memòria és una de les tasques més difícils a les quals ens enfrontem com a societat, però també com a individus. Fins al dia 4 de juny, després de diverses pròrrogues que parlen de l'èxit de la proposta, el Teatre Nacional de Catalunya ofereix l'oportunitat de pensar-hi per uns moments mitjançant Cosas que se olvidan fácilmente, una petita meravella creada i interpretada per Xavier Bobés.

Amb el temps com a gran protagonista i amb només cinc espectadors (ni un de més, ni de menys), l'obra ens convida a fer un viatge pels anys, sense deixar-nos d'exposar les pors del futur, encabits en un espai minúscul on serem capaços de veure el prodigi d'un món que, massa sovint, resta ocult entre les preocupacions del dia, entre el soroll de les busques del rellotge i entre deures, dèries i obligacions diverses.

Les dots del prestidigitador

Dissenyada al mil·límetre i executada amb els dots d'un prestidigitador, Cosas que se olvidan fácilmente és concebuda com un artefacte que ha de transcendir l'hora que dura l'espectacle. Perquè t'agafa, et sacseja i t'explica exactament allò que ets, sense possibilitat d'escapatòria. Una peça que ens diu que potser només som una concatenació de records arbitraris, però també una suma de veritats que hem anat arraconant i fent invisibles.
 
Xavier Bobés va aconseguir el Premi de la Crítica a noves tendències 2016 per l'obra, que marca el reconeixement per a tota la tasca feta anteriorment en el camp del teatre d'objectes. Una peça deliciosa que es converteix en necessària en temps de pressa i de celebració de la immediatesa, i que, alhora, resulta contraindicada per qui s'entesta en destruir el passat i per qui no fa res per evitar-ho, que vindria a ser la mateixa cosa. No us la perdeu: la memòria pot ser pura màgia.