- Fa uns quants dies va recitar amb Raquel Santanera i Maria Sevilla a l’Horiginal, com va anar?
- Va anar molt bé, i també vaig aprofitar per recitar uns quants poemes una mica complicats.
- En quin sentit?
- Complicats en el sentit que poden fer una mica de mal.
- I aquest mal l’afecta a vostè o afecta als altres?
- Als altres, de fet.
- Doncs, en efecte, pot ser una mica conflictiu…
- Sí que pot ser conflictiu, sí. Quan entres en terrenys personals d’aquesta mena t’has de plantejar per què escrius. Pensar que, d’alguna manera, allò que estàs treballant pot arribar a ser violent per a una persona que t’estimes és un tema complex. Amb el llibre Finlàndia vaig encarar-me a aquesta complexitat però d’una manera molt innocent, sense esperar cap repercussió de cap mena.
- Precisament la part final titulada Christi pot arribar a ser bèstia i descarnada.
- Vaig enviar el poemari a la Christi... i això que em va costar enviar-li. Jo vaig escriure el llibre, però en cap cas em vaig plantejar que ella el llegís, ni tan sols descobrís que el que jo havia fet existia. Però després sí que vaig voler explicar-li un cop vaig guanyar el Premi Amadeu Oller i el llibre va acabar sortint. Fins i tot la vaig veure després d’haver-li enviat.
- I com va reaccionar?
- No ho sé. Tot i ser finesa, parla francès i italià. És evident que no coneix el català, però segur que va llegir el llibre i és probable que entengués bona part del conjunt. Pel que fa a mi, crec que hi ha un punt d’inconsciència amb tot el que té a veure amb Finlàndia. Jo simplement volia provar.
- Això vol dir que ara no escriuria igual?
- No ho sé. Igual, crec, segur que no. El primer llibre potser té això: no saps què passarà amb els poemes. Els presentes a llocs i esperes a veure què és el que vindrà a continuació.
- El va presentar al Premi Joan Duch i va quedar en segon lloc, per exemple…
- Sí, i llavors hi va haver una sèrie de persones del jurat que em varen animar molt a seguir-lo movent i a intentar publicar-lo i va ser quan em vaig dir de presentar-lo al Premi Amadeu Oller. Semblava una bona opció perquè era un premi amb reputació i m’agradava molta de la gent que l’havia guanyat. I vaig tenir la sort d’aconseguir-lo, i va ser quan el llibre es va publicar, i aquí sí que em vaig començar a plantejar coses, aquí va ser on vaig començar a ser conscient de la repercussió de les meves pròpies paraules. No m’ho podia arribar ni a imaginar.
- A la pel·lícula A la recerca d'en Forrester (Gus Van Sant, 2000) hi ha un moment en què el protagonista, Sean Connery –que interpreta un escriptor consagrat que s’amaga del món perquè és un autor furtiu–, es demana per què el que escrivim per a nosaltres és millor que el que escrivim per als altres, i crec que aquesta qüestió serveix molt bé per explicar la dicotomia que planteja.
- Sí, i ara sí que em trobo en aquest punt, quan escric, de pensar per a qui ho faig i per què ho faig. I em demano si és necessari fer-se aquestes preguntes, també. Quan escrivia Finlàndia no m’ho demanava, tot i que ara veig que moltes de les coses que vaig escriure en el seu moment han pogut ser importants per a algunes persones que l’hagin llegit. Fins i tot, i molt tímidament, em plantejo que les meves paraules poden aportar alguna cosa, tímidament dic, i molt humilment també, a la nostra societat.
- I què creu que poden aportar?
- Al meu entendre, penso que Finlàndia s’inicia al mateix temps que un projecte que es titulava A les vuit al Raval, amb gent que havia participat a l’acampada del 15-M a Terrassa. Per a mi els dos projectes van en paral·lel i també tenen certa relació, perquè si A les vuit al Raval és un intent d’explicar aquest moment històric que vàrem viure a Catalunya però també a altres parts del món, Finlàndia segurament és la resposta personal d’un moment que mostra com tota una generació de joves està capada i gairebé sense esperances. Molts de nosaltres hem anat a viure a l’estranger, en part perquè som curiosos i volem descobrir coses noves, cert, però també perquè tot aquí estava molt venut i no hi havia perspectiva de res. I això encara passa, però potser ens hem acostumat més.
- Perquè precisament el subjecte poètic que a Finlàndia parla ho fa comentant aquesta emigració imposada, de partir a un lloc que produeix una experiència radical en un context cultural, i lingüístic, absolutament allunyats de l’entorn originari. I és alhora una necessitat d’exploració però també una necessitat existencial de supervivència al límit.
- Jo trobo que la literatura és una manera que tenim d’apropiar-nos del món que ens envolta. L’altre dia veia el fill d’una amiga, acabat de néixer. Jo el tenia entre els meus braços i veia com la criatura volia llepar els meus dits i fins i tot la meva cara, com si em volgués tastar. És aquest primer contacte que fem amb la boca, però després ens diuen que no llepem segons què, i és un moment que comença a coincidir amb el desenvolupament lingüístic: no ens fiquem segons què a la boca perquè ens diuen que és caca i és llavors quan els mots comencen a inflar-nos la boca, per això les paraules en certa manera són una matèria que devorem. Aquesta translació també fa que, arribats a un moment en què comencem a dominar el llenguatge, a classe ens diguin que callem i que no diguem segons quines coses. Per tant l’escriptura per a mi és una forma d’expressió primordial, una gran eina que tenim per fugir de totes aquestes prohibicions. I si llavors t’obliguen a anar a una altra realitat que se t’escapa, per llenguatge i per codis culturals diferents, la teva llengua et porta a voler explicar-te per poder dir tot el que no pots dir de forma fluïda. I és així com et vas construint i reconstruint.
- Per tant entén el llenguatge poètic dins de Finlàndia, i després amb altres poemes que està escrivint ara, com la seva forma de llepar la realitat prohibida i devorar-la a partir d’uns altres codis?
- Sí, per fer-me-la meva i assimilar, pair i digerir tota aquesta experiència que sovint no esperes que passi.
- Que digui "digerir" és important ja que és un terme que apareix nombroses vegades dins Finlàndia, on també hi apareixen vòmits, sucs gàstrics, sang i molts fluids corporals.
- És veritat, i m’he adonat d’això llegint el llibre un cop publicat i recitant-lo en públic. No era conscient de totes aquestes consideracions escatològiques de tot el que formava part de la meva vida en aquell moment. Però potser per la feina que vaig fer a Finlàndia, de cuidadora d’una persona amb problemes bastant greus, vaig acabar abocant bona part de la meva experiència directa en els poemes. Vaig arribar a una intimitat molt profunda amb el cos d’una altra persona que no era la meva parella, com sol ser més habitual, i això va quedar reflectit en el que feia llavors. Els fluids formen part de la vida, tant els teus com els dels altres.
- Hi ha una gran colla de poetes dones que propagueu la veu de les poètiques del cos. Penso, per exemple, en Mireia Calafell, Lucia Pietrelli, Anna Gual, Raquel Santanera o Maria Sevilla, que té un poema dedicat al fet de pixar al Bar Kentucky. En certa manera es pot llegir com un clam generacional però també genital, amb una necessitat de parlar amb contundència d’aquesta conquesta fluïda del món.
- Potser. És veritat que a la part de Christi acabo fent una poetització de la feina de cuidadora, que és una feina que històricament feta per les dones, que ens hem ocupat dels cossos dels altres, tant malalts com en salut. I això és històricament nostre perquè forma part de la vida i de la nostra vida, però portes endins. Potser tenim molt endins aquestes relacions directes amb el cos i formen part del nostre ADN i de l’ADN del gènere, si és que el gènere existeix o es construeix. Per això a mi em sembla interessant fer poemes d’aquest tema, d’aquesta consideració, i propagar-los. Mentre jo cuidava la Christi hi havia una dona russa que cuidava el meu pare, i aquest fet paral·lel em va provocar un estranyament: dues immigrants dedicades a dur a terme aquestes feines tan marcades per cossos aliens.
- Precisament, no només a la part de Christi, sinó a tot el recull hi ha una profunda correspondència entre l’amor i la mort. El llibre comença amb aquest epígraf que parla de fer “l’amort”. Eros i Tànatos es confonen de forma inquietant. Era aquesta la intenció?
- Jo penso que viure i estimar són dos actes que ens van erosionant. I ens condueixen cap a la mort. I sé que ho han dit altres persones, no només jo. I a més aquestes dues paraules s’acaben assemblant molt en el nostre llenguatge.
- I mentre escriu, és conscient de l’estructura del llibre o simplement va treballant els poemes a poc a poc i després fa que trobin el seu encaix?
- En el cas de Finlàndia vaig elaborar els textos sense pensar en el conjunt. Després vaig veure que era un conjunt. En aquest cas vaig escriure des de la necessitat.
- I el que està escrivint ara? Pensa més en un llibre ara que ja ha publicat?
- Doncs de vegades intento pensar en possibles llibres i escric uns quants poemes que obeeixen al patró que m’imposo. Desenvolupo una idea, a través d’uns quants textos, però quan després intento allargar el xiclet de la meva escriptura em costa continuar i no em reconec. Per això després segueixo amb altres idees i així vaig fent. Acabo arribant a la conclusió que he d’escriure el que tinc ganes d’escriure, i és quan noto que allò que faig em surt de les entranyes i percebo que el que he fet té autenticitat per a mi. Potser algun dia adquiriré una altra metodologia, però de moment vaig fent d’aquesta manera.
- I quina és la seva metodologia concreta, si és que en té una? Va escrivint amb quadern, ordinador, màquina, mòbil? A certes hores determinades?
- Utilitzo tots els suports possibles, des de quaderns fins a notes al mòbil, que és el que tens més a mà quan vas pel carrer. Si em refio de la memòria llavors m’oblido del que havia pensat, però en aquest sentit no tinc manies de cap mena ni tampoc un mètode pròpiament.
- I té consciència de gènere literari quan escrius? Ho dic perquè hi ha poemes de Finlàndia que semblen micro-contes, petites històries, relats encriptats. Per això em demano si també desenvolupa treballs narratius…
- De vegades he intentat escriure contes, però trobo que el gènere literari en el que em sento més còmoda és la poesia, perquè dóna moltíssima llibertat, i al mateix temps m’ofereix una concentració molt marcada en un espai molt concret, que és el que necessito, ja que la meva capacitat d’escriptura flueix millor en la distància curta. Quan intento allargar el text veig que no em funciona.
- Com a lector tinc la sensació que li agrada impactar, i potser aquest impacte és més fàcil de generar en poesia, a través de versos de caire aforístic, que presenten sentències molt marcades i contundents, petites detonacions, que és el que trobem en bona part de la seva poesia.
- M’interessa impactar el lector i fer sacsejades, encara que siguin petites. Sobretot en alguns finals, quan amb alguns poemes presenten una estocada a l’acabament. Tot i que no sempre és així. M’agrada combinar la brutalitat de certes imatges amb moments més descriptius. Però sí que és evident que m’agrada crear estranyaments, canvis de to, de temàtica, tot per produir un determinat impacte, o no.
- I creu que això també és herència de les veus poètiques que li interessen?
- Penso que sí. Crec que és una mescla que uneix les lectures d’Enric Casasses amb les lectures que feia en l’època que escrivia Finlàndia, sobretot blogs. En aquell moment llegia els blogs d’Anna Gual, d’Albert Forns, de Silvie Rothkovic… Els tres tenen imatges molt potents i recursos que no esperes, cosa que he anat mamant. Però també he anat mamant altres coses de forma inconscient, des de la música fins a la narrativa o el teatre, que també m’interessa molt. Quan vaig estudiar Literatura Comparada vaig analitzar molt teatre alemany del segle XIX i del segle XX, i és un teatre molt dur: Bernhard, Frisch o el Woyzeck de Büchner em varen produir un profund trasbalsament que, crec, va impregnar l’escriptura de Finlàndia.
- El volum comença amb una cita inquietant d’El castell de Franz Kafka, amb dos cossos descarnats que forniquen com animals gratant la terra i que han de ser tapats pels criats per no ser vistos.
- Volia mostrar el pudor dels ulls dels altres, que veuen escenes crues que fins i tot fan cosa de ser mirades. La nostra societat maquilla i oculta de forma constant.
- I també brutal és la música que presenta, des de Wagner fins a The Knife… De fet la part musical de Finlàndia és essencial, ja que és “poesia amb acompanyament musical”. No són referents típics. Era important que cada poema tingués una cançó assignada?
- Alguns poemes estaven fets pensant en aquella música. Perquè donen potència i fins i tot desesperació, com la simfonia del principi. El lament de Dido també és perfecte. En el fons l’acompanyament és això, una connexió. Hi ha conjunts que casen molt bé. Però també volia donar a conèixer cançons fineses o coses curioses. Hi ha un punt de voler mostrar una cultura estrangera que aquí desconeixem… I em venia de gust que fossin gèneres i registres molt diferents. Els estímuls que tenim a l’hora de crear són molt diversos, i no necessàriament cultes. Podem sentir-nos artísticament realitzats a través de referents aparentment simples però que ens transformen i que podem fer servir per construir la nostra obra. També volia trencar la lluita entre alta i baixa cultura, és clar.
- Lluís Calvo parla de la seva poesia a l'article Audaces i talentoses, al costat de moltes altres veus joves i que ha publicat l’editorial Fonoll. Com se sent quan la llegeixen i l’interpreten?
- Em sento molt agraïda, principalment, i encara ara em sorprenc quan veig que algú que no conec llegeix el meu llibre i em diu que l’ha gaudit. No estava acostumada a tenir públic i lectors a l’altra banda. En això hi ha un punt de responsabilitat, en què es comencen a esperar coses de tu, i és una sensació nova i estimulant però al mateix temps fa por. Però, d’entrada, sento sobretot agraïment cap a la gent que ha llegit el llibre i que m’ha comentat que l’ha gaudit.
- I sent alguna mena de pressió en el món poètic?
- Sí que sento que en els meus recitals he de recitar poemes diferents, per no cansar els que vénen més a sentir-me, o els que repeteixen. Però tampoc no hi acabo pensant massa: crec que l’art no s’ha de regir per criteris productius. Crec que l’art ha d’existir perquè tu ho vols fer de veritat i ho sents i ho vols fer, i cadascú té els motius que té, és evident, i d’aquí la gràcia. Però sí que crec que l’art s’ha de desvincular de la mecanització i de la industrialització: hem de crear amb llibertat i no des de criteris de productivitat com treballar a una feina. M’agrada pensar la poesia com un espai de llibertat lliure de pressions i de certes opinions.
- Per tant, entén la poesia com un espai de llibertat.
- I m’agradaria que seguís essent-ho, la veritat. I quan escric em deixo portar.
- Què li agradaria que li demanessin a una entrevista?
- M’agradaria que em demanessin de recitar més poemes meus, poemes com aquest: “Poesia és / el silenci del meu avi / des que s’aixeca la bata de l’hospital / li encaixo la cunya / i acaba de pixar.”
Laia Carbonell, en una imatge d'arxiu Foto: Laia Carbonell
