Cultura
L'art que lluïm
«Enric Majoral, com a figura cabdal de la joieria catalana contemporània, no només és referent i inspiració d’una generació de joiers i joieres del país sinó que a més, és un exponent de l'estètica mediterrània»

- Dues de les peces de l'exposició sobre el joier Enric Majoral -
- ND / Disseny Hub
ARA A PORTADA

- Paula Carreras
- Col·laboradora de Nació
Publicat el 20 d’octubre de 2022 a les 10:35
Fins al 27 de novembre es pot veure al Museu del Disseny “La joia expandida”, una exposició dedicada al joier Enric Majoral. És una mostra gratuïta comissariada per Maia Creus que presenta l’obra d’una figura clau de la joieria contemporània. Majoral és un sabadellenc arrelat a Formentera que ha fet de la seva relació amb l’illa l’essència de gran part del seu treball. Al Museu del Disseny s’hi poden veure 159 peces del joier distribuïdes en vuit àmbits que expliquen la seva evolució vital i les seves etapes creatives, però en comptes de fer-ho de manera cronològica, ho fa agrupant-les per temàtiques.
M’agrada poder veure orfebreria en un museu perquè no he concebut mai la joia com un objecte darrere una vitrina. Han estat presents al llarg de la meva vida, des de petita que feia braçalets amb granadures i els venia en un banc al passeig del poble, passant per l’adolescència quan sentia que mai no tenia prou forats a les orelles, fins ara, que penso que allò amb què ens guarnim diu molt de nosaltres. Deia Pilar Vélez, historiadora de l’art i exdirectora del Museu del Disseny de Barcelona, que la joia és de les poques peces d’art que duem a sobre. És una mirada del món de l’orfebreria que també reivindiquen joieres contemporànies com Arkivia o Naida C. Castel. Totes dues dones joves que treballen amb materials nobles amb la voluntat de fer peces amb ànima.
Més enllà de les incomptables marques de bijuteria que eclosionen constantment, l’orfebreria com a ofici segueix més viva que mai. En un temps on moltes de les feines creatives han passat a fer-se a exclusivament través una pantalla, seguir fent servir les mans pot ser vist també com una forma de resistència i militància. Tots ho podem necessitar, això, en el fons. Encara que no tinguem feines cent per cent creatives. Suposo que per això també tenim tots els centres de ceràmica de la ciutat plens i amb llista d’espera. Però a la qüestió de la joiera se li suma el valor emocional d’estar fent alguna cosa amb les mans que després adquireix un valor simbòlic per algú altre. L’anell amb què demanaràs matrimoni a la teva parella, el penjoll que duia la teva àvia o les arracades que regalaràs a la teva neboda. Un joier té el poder de fer que allò que treballa amb les seves mans acabi brillant. No només literalment.
Enric Majoral, com a figura cabdal de la joieria catalana contemporània, no només és referent i inspiració d’una generació de joiers i joieres del país sinó que a més, és un exponent de l’estètica mediterrània. A través de les seves peces es poden veure les diferents subtileses de la nostra idiosincràsia i, en aquesta exposició que es pot veure al Museu del Disseny fins a finals de novembre, queda clar que l’orfebreria va molt més enllà de triar els complements que combinen amb el modelet que volem dur per anar a l’oficina o a sopar. És la sublimació de la idea que l’art no només el podem gaudir sinó que també el podem lluir.
M’agrada poder veure orfebreria en un museu perquè no he concebut mai la joia com un objecte darrere una vitrina. Han estat presents al llarg de la meva vida, des de petita que feia braçalets amb granadures i els venia en un banc al passeig del poble, passant per l’adolescència quan sentia que mai no tenia prou forats a les orelles, fins ara, que penso que allò amb què ens guarnim diu molt de nosaltres. Deia Pilar Vélez, historiadora de l’art i exdirectora del Museu del Disseny de Barcelona, que la joia és de les poques peces d’art que duem a sobre. És una mirada del món de l’orfebreria que també reivindiquen joieres contemporànies com Arkivia o Naida C. Castel. Totes dues dones joves que treballen amb materials nobles amb la voluntat de fer peces amb ànima.
Més enllà de les incomptables marques de bijuteria que eclosionen constantment, l’orfebreria com a ofici segueix més viva que mai. En un temps on moltes de les feines creatives han passat a fer-se a exclusivament través una pantalla, seguir fent servir les mans pot ser vist també com una forma de resistència i militància. Tots ho podem necessitar, això, en el fons. Encara que no tinguem feines cent per cent creatives. Suposo que per això també tenim tots els centres de ceràmica de la ciutat plens i amb llista d’espera. Però a la qüestió de la joiera se li suma el valor emocional d’estar fent alguna cosa amb les mans que després adquireix un valor simbòlic per algú altre. L’anell amb què demanaràs matrimoni a la teva parella, el penjoll que duia la teva àvia o les arracades que regalaràs a la teva neboda. Un joier té el poder de fer que allò que treballa amb les seves mans acabi brillant. No només literalment.
Enric Majoral, com a figura cabdal de la joieria catalana contemporània, no només és referent i inspiració d’una generació de joiers i joieres del país sinó que a més, és un exponent de l’estètica mediterrània. A través de les seves peces es poden veure les diferents subtileses de la nostra idiosincràsia i, en aquesta exposició que es pot veure al Museu del Disseny fins a finals de novembre, queda clar que l’orfebreria va molt més enllà de triar els complements que combinen amb el modelet que volem dur per anar a l’oficina o a sopar. És la sublimació de la idea que l’art no només el podem gaudir sinó que també el podem lluir.
Et pot interessar
-
Cultura La «casa tapiada», de Julià de Jòdar i, l’actor i director teatral Jordi Oriol, Premis Crítica Serra d’Or
-
Cultura Desinformació, extrema dreta i desigualtats: els temes d'anàlisi a l'«Anuari de Mèdia.cat 2024-2025»
-
Cultura Marilyn Manson farà parada a Badalona en la seva gira europea
-
Cultura Què és l'escriptura especular i per què Leonardo da Vinci la feia servir tant?
-
Cultura Estel Solé: «El català estima més per la via de l'intel·lecte que per la via carnal»