Material sensible (Amsterdam Llibres) és la segona novel·la de l'escriptora i periodista Laura Pinyol(Terrassa, 1979), després de l'exitosa irrupció en la literatura que va suposarEl risc més gran. Ara torna amb una nova creació literària que penetra en la dificultat per desentrellar les relacions humanes a través d'un seguit d'històries creuades, però amb una protagonista que predomina en el relat.
Pinyol, que s'ha dedicat a la comunicació política i corporativa i ha col·laborat en diversos mitjans, és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i ara fa de vicepresidenta del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). Presideix la Plataforma per a l'Educació Mediàtica. En l'entrevista, feta a la llibreria Ona, s'esplaia sobre la darrera novel·la i opina també sobre el moment que viu la comunicació i el #MeToo periodístic.
La novel·la planeja sobre molts temes, des de la maternitat a l'avortament o la guerra dels Balcans. Però la qüestió central sembla ser les relacions entre les persones.
Crec que sí. És un univers familiar, una cosmovisió familiar i crec que el que explica al final és la dificultat d'aquestes relacions, el grau d'intimitat, de traïció, de confiança, que acaba sent una manera de relatar universos que, al capdavall, s'assemblen. Perquè les famílies, encara que siguin molt diferents, s'assemblen les unes a les altres, amb unes relacions fetes d'allò que es diu, d'allò que no es diu, de sobreentesos, de silencis. Això, en els diversos graus d'implicació, totes les famílies ho tenen.
És una novel·la de gènere o de literatura femenina?
Em molesten aquestes etiquetes, que la mirada d'una dona sobre el món tendeixi a intricar-se en un corrent. És indubtable que quan una dona escriu té una mirada diferent que si els mateixos relats els expliquessin els homes. Faig la broma a vegades que aquí hi ha personatges masculins que fan la guerra mentre les dones tenen una guerra domèstica; si els personatges masculins fossin els centrals, tota l'estructura de la novel·la versaria sobre aquestes gestes més heroiques i no pas sobre la seva capacitat de retornar al món o a la seva família.
"Totes les famílies s'assemblen, amb unes relacions fetes d'allò que es diu, allò que no es diu, sobreentesos i silencis"
És la seva segona novel·la. Feliu Formosa li va dir que una segona novel·la és la més difícil de fer.
Sí, és cert. Fa uns dies vam dinar plegats amb Roc Casagran i ens va regalar la seva darrera traducció que ha fet de les Elegies romanes de Goethe, i em va dir que ara hauria de fer una novel·la breu, com les de Stefan Zweig, i així ja hauré escrit la tercera. M'ha costat més, sí. La primera va ser escrita amb despit i va tenir un procés ràpid d'edició i publicació. Amb aquesta vaig trigar a posar-m'hi i, mentrestant, el món va anar canviant. Ens van confinar durant la pandèmia i tot va agafar un altre tempo.
En la primera novel·la, la protagonista era Júlia, una dona jove, amb un marit distanciat. És una figura similar a la Marta de Material sensible?
Crec que no, perquè la Júlia tenia la sensació que sempre havia fet la vida que els altres havien determinat. En canvi, la Marta és un astre dins de la seva família. Fins i tot quan sembla que és indolent i les coses passen sense que sembli que ella hi tingui res a veure, tot està condicionat per les seves decisions. Les persones del voltant que la miren amb més malfiança, com la seva germana i les seves filles, sempre acaben atretes pel seu poder d'imantació. La Marta és un personatge madur.
S'hi sent reflectida, amb aquestes dones?
Aquesta pregunta és molt difícil de contestar. Diria que no, però la gent que em coneix tendeix a dir que sí. Fins i tot quan escrivim sobre el que no ens agrada ho fem sobre coses que ens fan parlar a nosaltres.
En el seu compte de X hi té fixada una frase de Maria Antònia Oliver que apareix també en el llibre: “I sí, a vegades, la por és el risc més gran”. La por és una constant que ens defineix?
Crec que sí. L'instint de supervivència està basat en la por. Els reflexos estan basats en la por. Sobre la por disfressem tot el que és estructural en les nostres vides. Construïm famílies perquè estar sol ens fa por. Aprenem i distorsionem la idea de l'amor, hem sabut entendre que l'amor té moltes formes, hi ha un amor consumible i instantani i hem donat valor a aquesta mena de relació amb els altres i, en canvi, continuem perseguint la infidelitat en les parelles estables. Continuem idealitzant la idea de les parelles estables. Tot això té a veure amb la por. Tot el que s'assembla al que considerem entre tots sòlid o socialment acceptable té a veure amb aquestes estructures tan tancades que no deixen marge per al “i si...”. Aquests matrimonis infeliços mantinguts en el temps semblen menys "perillosos" que una vida menys insegura i més a la intempèrie.
"Tots tenim una imatge de nosaltres mateixos i ens agrada preservar-la"
La por sembla una gran força motriu. La vanitat potser també?
La vanitat és una resposta afectada, sobreactuada de la por. Les persones que no ens semblen temoroses les anomenem valentes i sempre estan a un pas de ser vanitoses. Hi ha una idea subjacent en tota la novel·la que és aquesta idea de la impostura, tot el que els personatges són capaços de construir per sostenir el seu personatge. Tots tenen por per alguna cosa, uns per fantasmes, altres per traïcions, o per decisions que han pres. Tots tenim una imatge de nosaltres mateixos i ens agrada preservar-la.
Cita en el llibre una altra frase, aquesta d'una altra autora, Elizabeth Strout: “És un regal de la vida no saber què ens espera”.
Tots els capítols estan encapçalats per autors que per mi són una referència. Els escriptors acostumem a ser grans lectors. Ara, al ser més gran, ja soc més selectiva. Elizabeth Strout m'agrada molt i aquesta frase crec que és de LaLucy a la vora del mar. No saber què ens espera crec que ens dona moltes més oportunitats.
Apareix en el llibre, com a teló de fons, la guerra dels Balcans.
Aquesta va ser una guerra que ens va marcar més que qualsevol dels conflictes actuals. Era una guerra en què la gent s'assemblava molt a nosaltres. Les construccions eren similars a les nostres. Sarajevo ressonava molt i ens va impactar molt. A mi em va impactar com a adolescent i crec que tota una generació de periodistes i fotoperiodistes hi va anar. Hi havia una evocació religiosa en el conflicte, però que tenia més a veure amb una identitat nacional, la llengua era la mateixa amb dialectes que s'han accentuat amb el temps, tot això m'havia quedat. Era molt petulant per mi escriure una novel·la sobre la guerra dels Balcans, i ja hi ha una generació de croats o bosnians que hi escriuen. Són temes que m'interessen, que no els puc tractar des del periodisme però sí des de la literatura.
Ara que esmenta el periodisme, és vicepresidenta del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). N'està satisfeta, de la tasca del CAC?
Sí. Aquesta mateixa setmana hem tingut notícies que Meta està disposada a deixar de verificar, com si verificar fos un luxe. Dic això perquè ens porta a una cruïlla que inclou reflexions profundes i que té a veure amb la idea de les societats democràtiques de la separació de poders i de la fiscalització dels espais des d'on es genera informació, que és el que fem. Hi ha grans empreses que són monopolistes de la informació, però que no actuen amb els criteris de les empreses tradicionals de comunicació.
"El CAC té unes competències molt limitades perquè la llei de l'audiovisual és molt antiga"
El CAC hauria de tenir més capacitat regulatòria?
Sens dubte, però això passa amb tots els organismes d'aquest tipus. El Consell té unes competències molt limitades perquè la llei de l'audiovisual és molt antiga i han passat moltes coses en el món dels mitjans, però és una evidència que en les nostres societats calen organismes d'aquest tipus.
Lligada al CAC, presideix la Plataforma per a l'educació mediàtica, que treballa sobre l'ús de les pantalles. L'alfabetització mediàtica és una urgència?
Ho és en tant que tenim una generació de pares molts dels quals van néixer en famílies que ja tenien noves tecnologies i una d'infants que ja han estat nadius digitals. M'agrada posar un exemple molt bàsic: que tu envoltis els nens de llibres o mitjans audiovisuals implica que hi hagi la transmissió del codi. En tot mitjà hi ha un codi, un alfabet, que s'ha de transmetre. Així com ensenyem a llegir i escriure, i expliquem que podem construir coses amb les paraules, podem veure moltes imatges que s'assemblin a la realitat però has d'aprendre a desxifrar com han estat fetes. Tota la vida hem vist com es condueix un autobús, però per molta intuïció que tinguem, no deixarem a ningú que ho faci sense una preparació específica.
Aquests dies hem viscut casos de denúncies per casos d'abusos o agressions sexuals en el sector periodístic. Com a dona que porta molts anys a la professió, com ha viscut el #MeToo periodístic?
Bé, això és la punta de l'iceberg perquè ha passat en les arts escèniques, en el món de l'esport... Hi ha dos grans espais en què encara no se n'ha parlat obertament que són el periodisme i la política. Hi ha hagut casos pioners, que sempre són d'agrair. Fa poques setmanes, el Grup Barnils va presentar un informe sobre assetjament a dones periodistes fet a partir d'una enquesta i concloïa que 4 de cada 5 dones ha patit algun tipus d'assetjament o violència en l'exercici de la seva professió. I el Departament d'Interior va fer també un estudi que mostrava que 4 de cada 5 enquestades ha patit violència masclista i un 65% algun tipus de violència sexual.
Afirmaria clarament, i no m'agrada fer afirmacions categòriques sense base, que no hi ha pràcticament cap dona que hagi exercit el periodisme que en algun moment no hagi viscut una situació d'assetjament o violència sexual. Uns comportaments que ara serien inadmissibles, però que fa uns anys eren galanteria, en l'espai tan prim entre assetjament i seducció. Prendre consciència que hi ha actituds que no són acceptables és el primer pas per adoptar denúncies més concretes.
"Totes les dones que hem exercit el periodisme hem tingut alguna experiència desagradable"
Creu que sortiran més casos?
Crec que s'aniran produint, malgrat que no hem d'oblidar que com més t'acostes al poder, més difícil és que hi hagi aquesta assumpció de responsabilitats.
Ha tingut alguna experiència d'aquest tipus?
Crec que totes les dones que hem exercit el periodisme o la comunicació política hem tingut alguna experiència desagradable.