Una mica més de vuit anys és el període de temps que el Gran Teatre del Liceu ha esmerçat per portar, de nou, al seu escenari la celebèrrima producció de la Carmen (1875) de Georges Bizet (1838-1875) en la lectura i direcció escènica de Calixto Bieito (Miranda de Ebro, 1963). En un moment que, com és sabut, les programacions musicals no saben com escapar de la dictadura del mercat i del dictum «allò que ven», sumant-hi la progressiva infatilització d'un públic a qui, cada dia més, li agrada més reconèixer allò que ja coneix i menys descobrir nous repertoris, inclosos els del compositor de la Carmen, no ens ha d'estranyar aquesta programació per tercera vegada al Liceu de la que alguns coneixen com «la Carmen de Bieito». Cal dir, però, a favor d'aquesta nova posada en escena, les anteriors van ser els anys 2010 i 2015, que iniciar aquest any 2024 funciona perfectament en el nivell del relat artístic quan, enguany, la producció bietiana, una producció altament difosa pels teatres operístics d'arreu del planeta, compleix 25 anys, els mateixos que farà, el pròxim mes d'octubre, de la inauguració del teatre de les Rambles després del seu segon incendi, l'any 1994, el primer va ser el 1861, en la història del teatre.
 
Què ofereix el visionament, de nou, d'aquesta lectura de Bieito de la que, de fet, va suposar el seu llançament a la constel·lació dels grans directors d'escena operístics? Diríem que suposa una doble possibilitat. Per als partidaris que la música i text esdevinguin un pretext per portar l'aigua al molí a favor del director d'escena, poder veure allà on va començar aquesta forma/lectura de comprendre la direcció d'escena i que, no cal dir, ha acabat per crear escola. Per als partidaris que la modernitat no pot anar mai en detriment de la pèrdua de l'àuria original d'una obra nascuda de l'exotisme i de la fascinació per una Espanya de gitanos, toreros, bandolers i amors apassionats, la lectura esdevé un immens Déjà vu on, fins i tot, podem adonar-nos com el nivell de lectura i hermenèutica queda poc més que en la gamberrada, ara en forma de legionaris, macarres, prostitutes, delinqüents, el toro d'Osborne o una immensa bandera espanyola, a propòsit de l'argument de Carmen. Res a veure en els nivells d'aprofundiment assolits pel director en la psique dels personatges que, sense anar més lluny, vam poder veure en L'incoronazione di Poppea de Monteverdi de la passada temporada. Sigui com sigui: aquesta lectura bieitiana de Carmen no deixa indiferent.
 
Com tampoc deixa gens indiferent la lectura musical de Josep Pons on el de Puig-Reig posa més l'accent i la tensió en la lectura des del vessant orquestral i que, gràcies a la factura musical del geni de Bizet, li permet assolir colors i clímaxs d'allò més bells, amb detalls instrumentals mai escoltats. Hi ha qui retreu a Pons no haver-hi posat un enfocament més vocal, però no és menys veritat que la seva lectura ens permet corroborar una realitat que, en l'imaginari cultural, encara no ha arrelat suficientment. Aquest és el de la importància en la història de la música de Bizet, malgrat la seva coneguda autoexigència, que el va portar, fins i tot, a retirar obres pròpies. Després d'haver escoltat la lectura de Josep Pons creiem que seria un bon moment perquè entre els projectes futurs de l'orquestra liceista es tinguessin en compte algunes obres mestres de Bizet com ara la seva Simfonia en Do Major (1855), redescoberta el 1933 i estrenada a Basilea el 1935, o ja no diguem la música incidental per al drama L'Arlésienne (1872) d'Alphonse Daudet. Estem davant d'un compositor superlatiu on les seves obres destil·len un coneixement profund de la tradició, però apropiant-se-la amb un llenguatge personal i inconfusible.
 
Com personal i inconfusible és, de fet, aquesta lectura bieitiana que ha arropat un cast de solistes on ha destacat el Don José de Michael Spyres, un tenor que ja havíem pogut escoltar al mateix Liceu fent el Mitridate de Mozart sota la direcció de Marc Minkowski. Més enllà de tenir un instrument excepcional, d'una gran tessitura en ser un dels pocs baritenors de l'actualitat, en va brillar el sentit de la declamació del text, una herència per ser una veu d'allò més acostumada al repertori de la música antiga. No menys descuidada del text va ser la Carmen de Clémentine de Margaine que va basar la seva interpretació més en la força vocal que no en la introspecció psicològica d'un personatge d'una gran riquesa que, massa em sembla, va molt més enllà de la superficial lectura que proclamen alguns tiktokers que Carmen és una víctima de la violència de gènere. No és que no ho sigui, però també hem de dir que Carmen s'erigeix com l'arquetip romàntic de femme fatale, al marge que Elisenda Julibert hagi demostrat brillantment a Hombres fatales (Ed.Acantilado, 2022) com aquest arquetip ja pot remuntar-se a personatges com Semiramis, Cleopatra o Helena de Troia. Hi ha qui ha parlat de Carmen com una espècie de Don Giovanni en femení a qui la mort no espanta per sobre de les seves decisions a qui ella vol estimar.  I dir això és el mateix que la llibertat. No és gens desencertat, així, veure al darrere de la Carmen un nivell de recepció del Don Giovanni mozartià en ser ambdues obres una tragèdia que passen a Sevilla, que tindran els seus protagonistes una possibilitat de redempció final de la mà de Leporello i Micaela i on sobresurten les proclames a la llibertat.
 
És, de fet, la llibertat que destil·la aquesta lectura que pot veure's fins al proper 17 de gener i on, dijous, també vam poder gaudir d'una Micaela d'Adriana González que va anar de menys a més. Força més discret ens va semblar l'Escamillo de Simón Orfila i absolutament meravellosa la prestació de Jan Antem (Dancaïre), Carlos Cosías (Remendado), Jasmine Habersham (Frasquita) i Laura Vila (Mercédès) que van aportar aquell element còmic que palpita en una òpera que, possiblement si Bizet hagués viscut més temps, estava condemnada a crear una nova dimensió al gènere de l'opéra-comique.
 
No podem acabar sense fer esment de la bona contribució coral, en especial del Cor infantil-VEUS Amics de la Unió de Granollers que dirigeix Josep Vila Jover. Estem, indubtablement, davant d'un clàssic ja no només de la història del gènere operístic, sinó també de la història teatral del nostre país, per la qual cosa, tot pujant Rambla amunt, no podia deixar de pensar si havia assistit a una òpera o a un encanteri perpetrat pel geni de Bieito que, al cap i a la fi, a través de la Carmen ens ensenya com l'encanteri no deixa de ser una força sobrenatural que pot apoderar-se de tots nosaltres i portar-nos a cometre ximpleries deixant-nos indefensos i impotents. L'encanteri de Carmen.
 
Carmen de Georges Bizet. Gran Teatre del Liceu. Direcció d'escena: Calixto Bieito. Escenografia: Alfons Flores. Reposició: Lucía Astigarraga. Solistes vocals. Cor infantil-VEUS Amics de la Unió del Gran Teatre del Liceu. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre delLiceu. Direcció musical: JosepPons. Fins al 17 de gener. Més informació en aquest enllaç.