Junts reuneix avui el grup parlamentari a Bèlgica. La trobada de Carles Puigdemont amb els diputats forma part de la rutina de l'inici del curs, així com formava part de la normalitat la trobada amb Salvador Illa. L'excepcionalitat la dona el fet que, pels efectes del boicot de la dreta judicial a l'amnistia ja validada pel Constitucional, el líder de Junts ha de seguir a l'exili i que això li impedeix exercir de cap de l'oposició tal com van decidir els catalans a les urnes.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
Aquesta excepcionalitat fruit de la repressió és una de les causes, no pas l'única, de què costi preveure què farà Junts a cada revolt. Sobre aquestes incògnites us aconsello la peça d'Oriol March. Puigdemont és capaç d'investir Sánchez i de mantenir la paciència durant mesos (els resultats no arriben i això obliga a escenificar), de parlar bé del líder del PSOE a Prada de Conflent o de reunir-se amb Illa encara que no hi hagi ni una bandera catalana i Junts el presenti només com un emissari de la Moncloa.
Però viu abraçat a la retòrica abrandada encara que els fets el situen en un altre escenari. L'anomenat octubrisme, que en el seu dia van encarnar Laura Borràs i altres dirigents que ara engreixen la llarga nòmina de coronels que per una causa o l'altra han perdut els galons, està arraconat al partit i aixecar la DUI i la confrontació, intel·ligent o no, ja no formen part del menú. Com ha passat amb el Consell de la República, del qual Puigdemont es va desentendre. Però el cas és que els més moderats i pactistes, els que voldrien recuperar l'essència i la praxi de l'antiga CiU, tampoc estan satisfets. L'últim que ho ha deixat córrer ha estat Jaume Giró amb un sonor cop de porta.
Puigdemont busca un equilibri difícil mentre Jordi Turull intenta que el partit no acusi la pèrdua gairebé total del poder institucional. Quan hi havia possibilitats de pactar amb els socialistes (fos a les diputacions o repartint-se l'alcaldia de Barcelona), el líder va donar ordres de no fer-ho. Els acords, només a Madrid i amb l'amnistia al frontispici. El pacte no garanteix, per ara, la seva tornada, com tampoc que, arribat el cas, Oriol Junqueras o Turull puguin ser habilitats per ser candidats.
Però Puigdemont tornarà lliure: si res no es torça, hauria de ser a l'hivern. Serà una bona notícia i una victòria de la política, però l'endemà s'aguditzaran les contradiccions i haurà de decidir si vol ser expresident o cap de l'oposició. Els dirigents del partit volen que segueixi, com van voler que fos candidat les tres darreres eleccions malgrat que no tornaria a exercir el càrrec. Tal vegada, i com li passa a Junqueras, ja no recuperarà mai el lideratge potent dels anys del procés. Però mentre hi sigui, a Junts no hi haurà una batalla per qui lidera.
El president a l'exili sobrevola el dia a dia de la formació i és ambigu sobre el seu futur personal i els pactes. Sí que ha donat aire al posicionament ideològic del partit, ara més dretà. Puigdemont té nas, sap que el procés ja és història i que calen respostes als debats del moment, com la immigració, la llengua o l'habitatge. Inclús si la posició entra en contradicció amb una part de l'electorat.
Per això ha defensat fer negocis amb Israel malgrat que la UE avança en direcció contrària pel genocidi a Gaza o ha sincronitzat l'agenda amb Foment del Treball a Madrid per reconnectar amb sectors econòmics que havien estat afins a CiU. Així ho demostren les posicions del grup parlamentari en temes com els impostos a les energètiques, la reducció de la jornada laboral o l'habitatge. Puigdemont no participarà d'una moció de censura contra Sánchez amb el PP i amb Vox (ja ni Borràs, pendent de l'indult, gosa insinuar-ho com ara fa un any), però haurà de resoldre la incògnita de què vol i pot fer en el que queda de legislatura a Barcelona i, sobretot, a Madrid per projectar fiabilitat.
Per cert, que del que es cou als mentideros del poder a Madrid ens informarà puntualment cada setmana en format anàlisi Roger Pi de Cabanyes, que torna a Nació amb ganes de posar llum a uns temps més que convulsos a la política espanyola. Bentornat!
Avui no et perdis
- Anàlisi: Feijóo, atrapat entre les crispetes d'Abascal (i Ayuso) i la resistència de Sánchez; per Roger Pi de Cabanyes.
- Dades: Calculadora dels lloguers: pagues més que els teus veïns?; per Ona Sindreu Cladera.
- Entrevista a Francesc Codina: «Hi ha un paternalisme classista disfressat de progressisme que espera poc dels alumnes»; per Pep Martí.
- Catalunya té pendent revisar el pla Inuncat des del 2019; per Arnau Urgell i Vidal.
- Entrevista a Triquell: «Gerard Quintana és una projecció del meu futur jo»; per Guillem Maneja.
El passadís
La web d'enquestes ElectoPanel pregunta periòdicament als seus registrats. Fa uns dies van demanar-los, en un context de desorientació independentista a Catalunya i de fredor a Euskadi, si trencar Espanya era factible. El 67% dels espanyols considera que no hi ha perill de trencament malgrat els discursos de la dreta. Els votants més “tranquils” són els del PSOE. El 80% pensa que no passarà davant el 74% dels del PP i el 69% dels de Vox. Els de Sumar també ho veuen com una opció remota. I els independentistes? El 25% dels del PNB no té fe en la independència i tampoc el 17% dels d'EH Bildu. Els catalans són, sorprenent, més optimistes. No es registren, al sondeig, votants de Junts i ERC que no donin cap opció a què Espanya es trenqui. El 50% dels d'ERC i el 60% dels de Junts ho veuen factible en els pròxims deu anys, i a més llarg termini ho situen el 43% dels republicans i un 26% dels juntaires. Moral de ferro.
Vist i llegit
Roman Abramovich és un dels magnats russos més propers al president Vladímir Putin. Després de la invasió d'Ucraïna i les sancions va haver de vendre el Chelsea i la seva fortuna ha minvat. Potser per això ha intentat mediar entre el seu país i els ucraïnesos per acabar amb la guerra que fa més de tres anys que dura. Ara opera a Turquia i té problemes amb la justícia. Les autoritats de Jersey l'estan investigant en relació amb un presumpte blanqueig de capitals, segons registres judicials que mostren centenars de milions de dòlars movent-se per comptes suïssos. Ho explica OCCRP, un consorci americà de periodisme d'investigació especialitzat en corrupció i crim organitzat, en una informació que signen Tom Stocks i Kyriakos Pieridis.
Pilota a l'olla
Unes 100.000 persones, la majoria d'elles manifestant-se de forma rotunda i també pacífica, van impedir ahir el normal desenvolupament de la darrera etapa de la Vuelta a Madrid. Pedro Sánchez havia animat les protestes en el seu paper de llebre a l'hora de denunciar el que està fent Israel a Gaza. Està aconseguint arrossegar la UE cap a l'escenari de sancions a Netanyahu i vol que les protestes a tot l'Estat es contagiïn a la resta del continent.
La protesta va provocar crítiques de la dreta rampant que posa el crit al cel perquè la Vuelta no pugui celebrar-se com si res amb un equip-estat israelià, però que calla davant el genocidi. També dels que no entenen la protesta, com alguns amants d'aquest esport. Les protestes, com les vagues, han de ser incòmodes i alterar el ritme normal de les coses. Fer-ho i ocupar l'espai públic és un dret, també als esdeveniments esportius. L'esport, com tot, és política i la ciutadania pot aprofitar qualsevol finestra per fer-se escoltar. Si t'està bé l'statu quo, aleshores fes com Isabel Díaz Ayuso i no barregis esport i política.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
