- A diferència del seu debut discogràfic (León Benavente, 2013), aquest segon disc té més contundència en el so i més densitat, a tots nivells. És una aposta decidida pel que fa al concepte global del grup?
- Sobretot, volíem fer un disc que no fos igual que el primer, on es veiés una evolució. un cop fet, ens hem adonat que l'evolució ha vingut donada d'una forma molt natural, perquè el que dóna caràcter al disc és tota la feina que hem anat fent durant aquests dos anys de gira ininterrompuda. Això és el que ha anat definint el so i el caràcter de les cançons i aquest viratge que dius.
- La gira ha estat un laboratori per anar coent els nous temes?
- No hem parat de girar i mentre anàvem fent concerts, de ciutat en ciutat, treballàvem les estructures de les cançons. Després, un cop vam acabar la gira, vam fer una aturada de tres mesos per fer tota la feina de preproducció que ens permetés entrar a l'estudi amb les idees molt clares.
- El seu primer disc va sorprendre pel que fa a la temàtica de les cançons, amb una actitud gens habitual en el circuit on es mouen, amb forta càrrega de crítica social i amb una mirada visceral a l'actualitat. Sentien la necessitat de fer art de la ràbia?
- No sabria dir quin és l'origen d'això. Sí que és veritat que a l'hora d'escriure les cançons t'has de deixar guiar per l'energia que mou la música. I ja des del principi, des del primer disc i sense la intenció de fer estrictament "cançó política", sí que volíem reflectir el què estàvem vivint a través d'una veu crítica. A partir d'aquell impuls, hi ha moltes maneres de fer-ho i d'abordar el tema.
- La crítica social que fan és molt entenedora a tot l'estat, molt aplicable a tothom qui lluita.
- Sí, són cançons molt explícites i, en el fons, encara que parteixin del nostre dia a dia i de la nostra manera de veure les coses, quan fem cançons i agafem un paper el que volem és comunicar. Aquí hi intervé la perícia que tinguis en la manera d'abordar el tema, des de quin punt de vista, quines paraules cal fer servir per descriure-ho. Al final, a les cançons es tracta de resumir una idea en molt poques paraules, i intentem fer-ho de la forma més clara possible.
Abraham Boba, César Verdú, Eduardo Baos i Luis Rodríguez, els components de León Benavente. Foto: Adrià Costa
- La carta de presentació de 2 va ser Tipo D, una cançó molt agosarada com a primer single. Era un avís?
- Justament! És una cançó atrevida, que trencava amb l'estil de cançons que havíem fet al primer disc. Està clar que som nosaltres, però és veritat que suposava un pas cap a una altra banda. Potser no sigui la més representativa del disc, però som molt dolents per triar un single. Per això li donem molta importància a tot el conjunt de cançons, a l'ordre final, al repertori que s'inclou al disc, etc.
- Són més de concebre els disc al complet que de fer cançons per separat?
- A l'hora de triar-ne una, vam decidir-nos per aquesta per què sabíem que molta gent es sorprendria, i això mateix ja és una cosa bona! [riuen]
- La cançó és una amanida de conceptes on hi apareixen Opus Dei, la família Bardem, MTV, les targetes Black...
- No deixa de ser tot allò que pots trobar al disc. La idea és força clara, malgrat que hi hagi referents tan allunyats pel que fa a èpoques i situacions. Però no deixen de ser referents pop i reconeixibles per tothom, que és el que ens interessa fer, al capdavall.
- Tal com ja passava al primer disc, torna a ser molt present el tema de la resistència i la supervivència, la recerca d'un lloc on mantenir-se aïllat i on poder fugir.
- Sí, és una constant que surt sense voler. A mesura que anem fent les cançons anem veient els conceptes que ens interessen. Està clar que hi ha certs temes que són ja característics de les cançons de León Benavente. Però tornem al què dèiem abans: hi ha moltes maneres de jugar amb els elements.
- El so és més obscur, més contundent. Volien que es fongués la proposta estètica amb el contingut i dirigir la proposta cap a la cruesa?
- Aquesta cruesa d'ara ve pel fet d'haver estat treballant com a grup durant tres anys. Al principi no teníem experiència com a banda, i aquí sí que hi ha tot això, que és una cosa que vam anar adquirint a mesura que ens anàvem construint com a grup, sense premeditació ni cap estratègia prèvia. Però, malgrat que siguin cançons més obscures, creiem que movem una mena d'energia que no deixa de ser molt vital.
Abraham Boba. Foto: Adrià Costa
- Això ho reforça el directe, on les cançons adquireixen tints d'èpica.
- Som els primers sorpresos que tanta gent canti les nostres cançons en directe! Aquesta comunió d'energia i feredat és el lloc on estem còmodes. I potser té a veure amb l'edat... [riuen]
- Hi ha una barreja d'influències, fusionant ecos dark i synth pop amb el postpunk, l'electrònica i el rock de guitarres. És un pòsit intencionat?
- És el que queda després que les nostres quatre personalitats hagin escoltat tot el que hem escoltat durant tota la nostra vida. És molt natural.
- Composen junts, o és una feina més individual?
- En aquest segon disc, a diferència del primer, hi ha més cançons treballades des de l'inici per tots quatre. Fins i tot vam treballar la música d'una cançó sense conèixer la lletra...
- Va ser ocultada deliberadament?
- Sí, hi va haver molt misteri, la veritat. És la cançó que tanca el disc, Habitación 615.
- És una cançó que aporta un fraseig propi del rap, amb una lletra molt explícita i íntima.
- Està parlant de nosaltres i és una cançó molt arriscada, en som conscients. L'Abraham [Boba] la va ocultar més per pudor que per cap altra cosa.
- Pensen ja en com serà el seu tercer disc?
- Ara ha d'haver un període, necessari, de buidar-se i de veure les sensacions que ofereixen aquests cançons en directe. Ens agrada veure com van mutant amb els concerts. És fascinant: les composes, les vesteixes al local i en directe canvien i les has de tornar a repensar, de nou. Ja tindrem temps de pensar en el tercer disc quan comencen a rodar.
César Verdú, Abraham Boba, Eduardo Baos i Luis Rodríguez, els components de León Benavente. Foto: Adrià Costa
