Tots els camins portaven a Roma però tothom oblida com va caure en decadència la gran capital de l'imperi. La nova pel·lícula d'Alfonso Cuarón és un homenatge al cinema i un dels millors títols de l'any, a més de ser una joia de la cultura cinematogràfica mexicana. Un film fet amb la cura, el tacte i la calma d'un pintor que no té gens de pressa per construir la seva obra, carregar-la de detalls, silencis i intimitats.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ZSI2VLwPFWw[/youtube]

El director mexicà ens trasllada a Mèxic D.F de 1970, a una casa de classe mitjana-alta, on ens trobem dues dones indígenes mexicanes que són les serventes d'una família. La pel·lícula se centra en la Cleo, la més estimada pels quatre nens de la família, servicial i eficient amb tot el que se li demana. Cuarón -ho va confessar ell- ret homenatge a les dones que el van criar durant la seva infància.

Tots els horaris de Roma, que només es pot veure a Catalunya al Cinema Verdi de Barcelona (està disponible a Netflix, qui ha estat productora)

Roma no és una pel·lícula convencional. L'escenografia és en blanc i negre i els moviments de càmera, totalment horitzontals durant tota la projecció, posicionen l'espectador a l'altura de ser un ciutadà més, un observador, un veí, fins i tot un espia, en les vides convencionals i quotidianes dels protagonistes. La cura amb la qual Cuarón ens regala Roma es fa palesa amb una fotografia mil·limètrica -el mateix director és qui lidera aquest apartat en la producció, que és senzillament espectacular- i un guió carregat de silencis, de poques paraules, però que esdevenen les justes i necessàries -Cuarón és l'únic guionista- per a dues hores de metratge.

És un estil de cinema carregat de bellesa, de simbolismes i d'un llenguatge cinematogràfic que crearà escola. L'última pel·lícula de Cuarón va ser la trepidant i asfixiant Gravity -on una astronauta ha de salvar la vida intentant tornar a la Terra- i el mexicà torna a la gran pantalla enlluernant amb la pausa, la calma i els moments carregats de puresa. Roma és íntima, és preciosa i és una carta personal regalada al públic. Cuarón homenatja el cinema fet a Mèxic o d'un compatriota mexicà, amb tocs que recorden a Iñarritu (certes escenes surrealistes dignes de Birdman o El Renacido) com a l'obra mestra de Luís Buñuel, Los Olvidados (per la càrrega de denúncia del seu país).

Els espectadors ens traslladem al personatge de Cleo. Vivim els seus silencis, els seus moments, el seu patiment, la seva dedicació gairebé religiosa al seu "deure", que és la casa i la família. Entremig, Cuarón ens posa de manifest el racisme intrínsec que ha viscut Mèxic amb els seus indígenes. Ens ensenya la diferència de classes, explícita en molts dels àmbits de la societat del país centreamericà. I ens explica les lluites estudiantils, esclafades amb bales i sang, per un règim construït a base d'homes sense cervell i ridículs.

Roma és un poema cinematogràfic cap a les dones: solitàries, oblidades, silenciades i sense cap altaveu. Apoderades, vives, lluitadores i carregades d'amor, les dones de Roma empenyen la pel·lícula cap a un zenit. Poden caure imperis, països, ciutats i famílies. Però l'amor de veritat és impossible de vèncer. I no entén de raça, creença ni condició.