En parla el filòsof Avishai Margalit a De la traïció (Arcàdia, 2017). A través de distincions conceptuals, de comentaris sobre la història de les nacions i sobre grans obres de la filosofia i la literatura, Margalit dissecciona què és trair i què implica trencar una amistat, una parella o una comunitat religiosa o política.
Ell ho té claríssim: el que converteix un acte en traïció no és el mal que fem a la víctima sinó el mal que fem a la relació. Perquè hi hagi traïció cal que trenquem una relació densa —basada en un sentit de pertinença mútua i en un passat compartit. “La substitució és el flagell de la pertinença”, escriu Margalit. I és que el problema més habitual de la traïció és que aquell espai que abans ocupaves tu i que et donava valor, ara passa a ocupar-lo algú altre.
Sentir-nos traïts ens porta a revisar de manera radical el significat que donem a la relació. Per això, a diferència d’un distanciament que podem justificar per motius absurds com un canvi de barri, la traïció ens fa reescriure el passat. “¿És que no ho veia, que era un cretí?”, sols preguntar-te. Pregunta absurda, perquè ni l’amistat ni l’amor encaixen amb una política d’avaluació constant. Si cada dia heu de posar el marcador a zero, diu el pensador, més et val plegar.
Però De la traïció no és un llibre moralista. Margalit també es pregunta si ser la part traïda et dona carta blanca per a tot. Si l’autèntic problema és la traïció privada o la vergonya pública. I es preocupa d’entendre el traïdor, que rarament és un malvat sinó que sol ser un indiferent. No som injustos o infidels per fer mal a algú, per anar contra ell, sinó que ho fem passant per sobre del mal que li farem. És exasperant i lamentable, però és molt humà. Se’n diu “instint de vida” i ve acompanyat d’uns mecanismes psicològics que Margalit exposa amb gran encert.
I això és tot? Naturalment que no. Un filòsof que neix a Jerusalem l’any 1939 no es pot limitar a parlar d’amics que deixen de ser-ho o d’històries de llençols. Home de cultura titànica, Margalit il·lumina conflictes eterns com la pugna entre Antígona i Creont. Es remunta a l’Anglaterra de Guy Fawkes i explica per què l’alta traïció deixa de ser el crim més gros a mesura que els ciutadans tenen la seguretat existencial resolta. A més, Margalit és jueu i vol parlar de col·laboracionismes; de per què els francesos, falsaris com són, i a pesar del talent únic que tenen per reescriure la història, són tan hereus de Pétain com de De Gaulle.
De la traïció no és un gran assaig —l’autor hi ha aplegat els textos d’algunes conferències i en conjunt, al llibre, hi falta unitat i direcció. Però, en canvi, cada capítol del llibre és un goig. Una conversa errabunda, inconclusa i plaent amb un amic esmolat i molt culte. És suficient, si no volem fer de moralistes tronats, per a un tema que les societats occidentals benestants hem bandejat del debat públic sense que hàgim deixat de patir o de fer patir en privat.
| Fitxa del llibre |
|---|
 De la traïció, d'Avishai Margalit Editorial Arcàdia Octubre del 2017 Pàgines 424 Preu 27€ |
