Tenen un avantatge claríssim, tot el que passa cada dia al món assoleix uns cims de deliri tan elevats que la broma sorgeix quasi sola i es poden omplir hores i hores de televisió només fent-ne burla. És una televisió barata i fàcil, només cal tenir un cert do de la paraula, uns gramets d’intel·ligència i d’agilitat i dos o tres guionistes amb ofici que escriguin bons acudits i frases enginyoses. És tele vella, antiga, arnada, envasada al buit, sustentada tan sols en què el prompter no s’encalli i el presentador no es quedi en blanc.
Ve de Sé lo que hicisteis, de la plaga espantosa dels monòlegs, de la gracieta de digestió fàcil, de l’humor compulsiu, de la conyeta. Tots sabem que el sentit de l’humor és l’expressió més depurada d’intel·ligència que existeix però ja fa anys que una determinada manera de fer televisió viu encallada en aquesta simplificació, en aquest fast food.
Per norma general, un programa en què apareixen uns comunicadors asseguts darrere una taula, parlant a càmera i llegint el que uns guionistes els han escrit, és un programa sense vida, enfocat a la satisfacció immediata de l’espectador, a la constatació de tòpics i estereotips, a fer-nos creure que som crítics perquè critiquem el poder des del sofà de casa i ens en sentim orgullosos. Devem estar convençuts que si ens fa gràcia un acudit televisiu sobre Rajoy, sobre Trump o sobre el cas Palau, és senyal inequívoc que estem vius. I segurament així és.
A El intermedio, Wyoming i companyia practiquen cada dia una sàtira intel·ligent de l’actualitat. Saben mossegar, saben construir argumentari sòlid per a fer pujar els colors als aprofitats, als cretins, als indecents. Però es repeteixen massa, més que l’all, cada dia és el mateix, una fórmula en bucle infinit. Els Ilustres ignorantes excel·leixen una mica més, la seva concepció de l’humor és més orgànica, més verdadera, menys subjecta al comentari fàcil, a la crítica circumstancial. Projecten una mirada més elevada, més ambiciosa. Però sembla que viuen massa pendents del públic, fan massa espectacle, van per teatres, si es converteixen en un Club de la comèdia serà un error.
Ni el monòleg li deixen fer tranquil al pobre @KRLS! #PolòniaTV3 ▶️: https://t.co/aGKNvSrgyc pic.twitter.com/s2OmRtAXX8
— Polònia (@poloniatv3) 17 de març de 2017
Després hi ha el Crackòvia i el Polònia, dos miracles que continuen vius i enèrgics. Poden cometre errors, han travessat etapes francament fluixes, la inspiració no sempre els acompanya, però no es resignen a agenollar-se davant el poder, el retraten amb ull clínic i afany irreductible. Al Crackòvia, per exemple, retraten la tonteria infinita que envolta el futbol i el periodisme futbolístic amb habilitat més que notable. Hi ha, en canvi, aquells dos personatges del Marc Rodríguez i el Pol López que em resulta complicadíssim detectar quina és la seva gràcia.
A Polònia no hi ha manera que deixin de fer números musicals però ho compensen amb esquetxos punyents i bufonades ridiculitzadores contra tots els partits i tots els polítics. Disparen en totes direccions i amb força bona punteria. Viuen de l’actualitat però proposen una creació sobre ella. Masteguen la sorra del dia a dia i en treuen sucs saborosos, a vegades massa dolços, però tot sovint amargants.
Fer riure hauria de ser, en televisió i a tot arreu, sinònim automàtic de fer pensar. Massa programes fan riure perquè sí, perquè se suposa que és símptoma d’entreteniment, esbarjo i evasió. Molt bé, riguem tant com puguem, ben alt i ben fort, que les riallades arribin tant amunt com calgui. Però no ens oblidem de pensar, sisplau. La millor rebel·lió contra la indecència que governa el món és que siguem capaços de pensar i mobilitzar-nos en conseqüència. Riure escarxofats al sofà de casa i desconnectar automàticament és ben poca cosa, quasi res.
